L va ser un primer institut privat de recerca de sexologia a Alemanya de 1919 a 1933. El nom es tradueix de diverses maneres com a Institut d'Investigació Sexual, Institut de Sexologia, Institut de Sexologia o Institut per a la Ciència de la Sexualitat. L'Institut era una fundació sense ànim de lucre situada a Tiergarten, Berlín. Va ser el primer centre de recerca en sexologia del món.

L'Institut estava dirigit per Magnus Hirschfeld, que des de 1897 dirigia el ("Comitè Científic-Humanitari"), que va fer campanya per motius progressistes i racionals pels drets i la tolerància LGBT. El Comitè va publicar la revista de llarga durada . Hirschfeld va construir una biblioteca única a l'institut sobre gènere, amor entre persones del mateix sexe i erotisme.

L'institut va ser pioner en la investigació i el tractament de diverses qüestions relacionades amb el gènere i la sexualitat, com ara temes gai, transgènere i intersexuals. A més, oferia diversos altres serveis al públic en general: això incloïa tractament per a l'alcoholisme, exàmens ginecològics, assessorament matrimonial i sexual, tractament de malalties venèries i accés a tractaments anticonceptius. Oferia formació sobre molts d'aquests temes tant als professionals de la salut com als laics.

Les cremes de llibres pels nazis a Berlín van incloure els arxius de l'institut. Després que els nazis van prendre el control d'Alemanya a la dècada de 1930, l'institut i les seves biblioteques van ser destruïdes com a part d'un programa de censura del govern nazi per brigades juvenils, que van cremar els seus llibres i documents al carrer.

Orígens i finalitat L'Institut d'Investigació Sexual va ser fundat per Magnus Hirschfeld i els seus col·laboradors Arthur Kronfeld, un antic psicoterapeuta famós i més tard professor a la Charité, i Friedrich Wertheim, dermatòleg. Hirschfeld va pronunciar un discurs l'1 de juliol de 1919, quan es va inaugurar l'institut. Es va obrir el 6 de juliol de 1919. L'edifici, situat al districte de Tiergarten, va ser comprat per Hirschfeld al govern de l'⁣Estat Lliure de Prússia després de la Primera Guerra Mundial. L'any 1921 es va comprar un edifici veí, afegint més espai general a l'institut.

A més de ser una biblioteca de recerca i albergar un gran arxiu, l'institut també incloïa divisions mèdiques, psicològiques i etnològiques, i una oficina d'assessorament matrimonial i sexual. Altres instal·lacions de l'institut incloïen un museu d'artefactes sexuals, sales d'exàmens mèdics i una sala de conferències. L'institut va dur a terme unes 18.000 consultes per a 3.500 persones en el seu primer any. Els clients sovint rebien assessorament gratuït. Els visitants més pobres també van rebre tractament mèdic gratuït. Segons Hirschfeld, durant el primer any s'havien celebrat unes 1.250 conferències.

A més, l'institut va defensar l'educació sexual, l'anticoncepció, el tractament de les malalties de transmissió sexual i l'emancipació de la dona. A l'edifici hi havia inscrita la frase per scientiam ad justitiam (traduïda com "a través de la ciència a la justícia"). Aquest va ser també el lema personal de Hirschfeld així com l'eslògan del Comitè Científic-Humanitari.

Organització L'institut va ser finançat per la Magnus-Hirschfeld-Foundation, una organització benèfica que va ser finançada per donacions privades. Juntament amb Magnus Hirschfeld, un nombre d'altres (inclosos molts especialistes professionals) van treballar en el personal de l'institut en diferents moments del temps, incloent-hi: Felix Abraham — psiquiatre August Bessunger — radiòleg Karl Giese — arxiver Berndt Götz — psiquiatre Hans Graaz — naturòpata, metge Friedrich Hauptstein — director administratiu Kurt Hiller — advocat Max Hodann — educador sexual Hans Wilhelm Carl Friedenthal — antropòleg Hans Kreiselmaier — ginecòleg Arthur Kronfeld — psiquiatre, psicòleg

Ewald Lausch — ajudant mèdic Ludwig Levy-Lenz — ginecòleg Eugen Littaur — otolaringòleg Franz Prange — endocrinòleg Ferdinand von Reitzenstein — etnòleg Adelheid Rennhack — manteniment de l'edifici Arthur Röser — bibliotecari Bernard Schapiro — dermatòleg, andròleg Arthur Weil — neuroendocrinòleg, neuropatòleg Friedrich Wertheim — dermatòleg Alguns altres van treballar per a l'institut en diversos assumptes domèstics. Algunes de les persones que treballaven a l'institut hi vivien simultàniament, com Hirschfeld i Giese. Els grups afiliats ocupaven càrrecs a l'institut. Això incloïa el Comitè Científic-Humanitari, Deutscher Bund für Mutterschutz und Sexualreform d'⁣Helene Stöcker., i la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (WLSR). El WLSR ha estat descrit com la "cara internacional" de l'institut. El 1929 Hirschfeld va presidir el tercer congrés internacional de la WLSR a Wigmore Hall. Durant el seu discurs allà, va afirmar que "Un impuls sexual basat en la ciència és l'únic sistema sonor de l'ètica".

Les divisions de l'institut incloïen les dedicades a la biologia sexual, la patologia, la sociologia i l'etnografia. Es van assignar plans per a l'institut tant per investigar com per practicar la medicina en igual mesura, tot i que el 1925 la manca de finançament va fer que l'institut hagués de retallar la seva investigació mèdica. Això havia d'incloure qüestions de sexualitat, gènere, malalties venèries i control de la natalitat.

Activitat Educació pública L'institut pretenia educar tant el públic en general com els especialistes sobre els seus temes d'interès. Es va convertir en un punt d'interès científic i de recerca per a molts científics de la sexualitat, així com per a intel·lectuals i reformadors d'arreu del món. Entre els visitants hi havia René Crevel, Christopher Isherwood, Harry Benjamin, Édouard Bourdet, Margaret Sanger, Francis Turville-Petre, André Gide i Jawaharlal Nehru.

L'institut també va rebre visites de governs nacionals; l'any 1923 l'institut va rebre, per exemple, la visita de Nikolai Semashko, comissari de salut a la Unió Soviètica. Això va ser seguit de nombroses visites i viatges d'investigació d'oficials de salut, reformadors polítics, sexuals i socials i investigadors científics de la Unió Soviètica interessats en el treball de Hirschfeld. El juny de 1926 una delegació de l'institut, encapçalada per Hirschfeld, va correspondre amb una visita de recerca a Moscou i Leningrad.

Una de les instal·lacions particulars de l'institut que va ajudar a la seva popularitat va ser el seu museu de temes sexuals. Aquest es va construir tenint en compte l'educació i l'entreteniment. Hi va haver mostres etnogràfiques sobre diferents normes sexuals de diferents cultures a escala internacional. Incloïa exposicions sobre fetitxisme sexual i sadomasoquisme. També es va exposar una col·lecció d'artefactes fàl·lics d'arreu del món. A més, es van fer presentacions sobre la diversitat de l'orientació sexual humana, especialment pel que fa a l'homosexualitat. En visitar l'institut, Dora Russell va reflexionar que era "on els resultats de les investigacions sobre diversos problemes sexuals i perversions es podien veure en registres i fotografies".

La finca veïna adquirida l'any 1922 per l'institut va tenir una cerimònia d'inauguració el 5 de març de 1922, després de la qual es va convertir en un lloc d'interacció amb la ciutadania en l'àmbit educatiu del personal de l'institut. S'hi van fer conferències i sessions de preguntes i respostes per informar els laics sobre temes de sexualitat. El públic tendia especialment a fer preguntes sobre anticoncepció.

Salut sexual i reproductiva Un dels focus de recerca i serveis de l'institut va ser la salut sexual i reproductiva. Una subdivisió de l'institut anomenada Departament d'Eugenèsia per a la Mare i el Fill oferia serveis d'assessorament matrimonial, i el Centre d'Assessorament Sexual per a Parelles Casades va oferir accés a l'anticoncepció. Era especialment un objectiu de l'institut fer que els serveis anticonceptius fossin accessibles als pobres i la classe treballadora d'Alemanya. Això va ser malgrat la prohibició de fer publicitat del control de la natalitat a la constitució de la República de Weimar. Després d'una regulació més laxa sobre la publicitat de mètodes anticonceptius, l'institut va publicar un fullet educatiu sobre el tema el 1928 que finalment va arribar a una distribució d'unes 100.000 còpies el 1932. Hirschfeld i Hodann van desenvolupar estratègies pioneres per als serveis d'assessorament sexual que inspirarien diverses pràctiques posteriors. L'institut també oferia serveis generals de ginecologia i tractament per a malalties venèries. També es van implementar tractaments experimentals per a la impotència.

Intermediació sexual A l'institut, Magnus Hirschfeld va defensar la doctrina de la intermediació sexual. Aquesta forma de classificació proposada deia que cada tret humà existia en una escala de masculí a femení. Els trets masculins es van caracteritzar com a dominants i actius, mentre que els trets femenins eren passius i perceptius. La classificació es va dividir en els subgrups d'⁣òrgans sexuals, característiques físiques, impuls sexual o sexualitat i característiques psicològiques. Hirschfeld creia que tots els éssers humans posseïen trets tant masculins com femenins, independentment del seu sexe. De fet, creia que ningú era totalment masculí o totalment femení, sinó una barreja de tots dos. Un home amb un desig sexual femení, per exemple, seria homosexual, mentre que algú amb òrgans sexuals masculins i majoritàriament característiques psicològiques femenines probablement seria transgènere. Hirschfeld va utilitzar originalment el terme "intermediaris sexuals" a finals del segle XIX per referir-se principalment als homes homosexuals i lesbianes. Tanmateix, això més tard es va expandir per incloure persones intersexuals, travestis i transsexuals. El seu concepte d'intermediació sexual àmplia entre els éssers humans s'ha traçat a idees aproximadament similars de Charles Darwin i Galè de Pèrgam.

Transexualitat i travestisme Magnus Hirschfeld va encunyar el terme transsexual en un assaig de 1923, Die Intersexuelle Konstitution. Això va identificar la categoria clínica que després desenvoluparia el seu col·lega Harry Benjamin als Estats Units; només uns trenta anys després de la seva encunyació per Hirschfeld el terme va entrar en un ús més ampli, amb l'obra de Benjamin. Hirschfeld també va encunyar originalment el terme travesti el 1910, i de vegades va utilitzar el terme "travestis extrems" o "travestis totals" per referir-se als transsexuals.

Les persones transgènere formaven part del personal de l'institut com a recepcionistes i minyones, a més d'estar entre els clients. Es van oferir diversos serveis endocrinològics i quirúrgics, inclosa una cirurgia moderna de reassignació de sexe primerenca el 1931. De fet, "una majoria" de travestis van expressar "el desig de ser castrats⁣", segons un estudiant de doctorat que hi va estudiar. Hirschfeld inicialment va aconsellar contra les cirurgies de reassignació sexual, però va arribar a donar-les suport com a mitjà per prevenir el suïcidi entre pacients transsexuals.

Ludwig Levy-Lenz, el cirurgià principal de l'institut per a pacients transsexuals, també va implementar una forma primerenca de cirurgia de feminització facial i cirurgia de masculinització facial. A més, es van desenvolupar tractaments de depilació amb la instal·lació de raigs X de l'institut, encara que això va causar alguns efectes secundaris com cremades a la pell. El professor d'història Robert M. Beachy va afirmar que, "Tot i que experimentals i, en última instància, perillosos, aquests procediments de reassignació de sexe es van desenvolupar en gran part com a resposta a les demandes ardents dels pacients". Levy-Lenz va comentar: "Mai he operat pacients més agraïts".