L'Aqüeducte del Gier és un dels antics aqüeductes de Lió que servia a l'antiga ciutat de Lugdúnum. Amb 85 km, és el més llarg dels quatre aqüeductes que abastien la ciutat d'aigua, i té l'estructura millor conservada. Deu el nom al fet que s'abasteix de les fonts del Gier, un afluent del Roine. Les restes de l'aqüeducte tenen protecció com a Monument històric: classificacions de l'any 1875 (Pont de Beaunant), el 20 de març del 1912 (arcs), el 1930 (embassament de Soucieu) i el 1986 (Piles des Crêtes).
Història Construcció Durant molt de temps ha estat objecte d'hipòtesis. Es va atribuir per primera vegada a l'emperador Claudi tot basant-se en la descoberta, al segle XVIII, a Fourvière, de canonades de plom marcades amb el seu nom. Després, al 1887, la "Pedra de Chagnon" mostrant un edicte de l'emperador Adrià que prohibia llaurar, sembrar o plantar al llarg de l'aqüeducte per protegir-lo, la hipòtesi de la construcció sota Adrià es va afavorir, fins que el descobriment de la font del Verb Encarnat, amb la inscripció «CLAVD AVG», reviscolà la idea d'una datació més antiga, de l'època d'August. El descobriment el 2018, als fonaments del pont sifó de Beaunant, de restes d'encofrades de fusta que es podrien datar per dendrocronologia de l'any 110 permet situar-ne la construcció sota el regnat de Trajà, sense descartar, però, que l'aqüeducte es completàs sota Hadrià.
Desmantellament Del s. XVI al XIX: antiquaris i Acadèmia de Belles Lletres esquerra|miniatura|Recerca sobre les antiguitats i curiositats de la ciutat de Lió per Jacob Spon del 1673 Des del segle XVI, els antiquaris i estudiosos esmenten els aqüeductes romans. Pierre Sala en fou el primer en el seu manuscrit Les Antiquités de Lyon cap al 1520, després Symphorien Champier en Petit traicte de la noblesse & anciennete de la ville de Lyon el 1529 així com el comprador de la Taula Claudina per a la ciutat de Lió, Claude de Bellièvre en la seua obra llatina Lugdunum priscum cap al 1530. Aquest indica que no ha trobat cap escrit més antic sobre aqüeductes. També trobem esments d'aqüeductes en Guillaume du Choul en el seu manuscrit escrit entre els 1538 i 1547 i en Jacob Spon el 1673.
Al segle XVIII moltes ciutats franceses patien escassetat d'aigua i es plantejaven restaurar aqüeductes d'èpoques anteriors. Així, al 1770, l'Acadèmia de Ciències, Belles Lletres i Arts de Lió promogué uns concursos per a respondre a açò, la qual cosa va permetre més recerca sobre els aqüeductes romans.p. 21 à 25. Tanmateix, al 1760, el pioner Guillaume Marie Delorme publica un fullet sobre la Recerca sobre els aqüeductes de Lió, construïts pels romans (...). Hi parla de l'aqüeducte de Gier, que anomena aqüeducte de Pila en referència a la serralada de Pilat. En reconeix parcialment el traçat, en particular catorze ponts d'aqüeducte i tres dels quatre sifons. El 1817, l'arqueòleg François Artaud dibuixa, tot basant-se en un manuscrit perdut de Delorme, el traçat complet dels aqüeductes de Lió que havia transferit al mapa de Cassini. Aquest document es reprodueix al final de la tesi de Germain de Montauzan.[b] El 1834, l'enginyer Paul de Gasparin fa un reconeixement complet de l'aqüeducte, que cartografia a una escala d'1: 40 000. N'estableix el perfil longitudinal mitjançant una anivellació precisa i en calcula el cabal diari, en . Aquests dos elements els reprén Germain de Montauzan en la seua tesi de 1908.[c] Aquests treballs, esmentats el 1838 per Hippolyte Leymarie[d] i el 1840 per Alexandre Flachéron[e], van ser coronats per l'Acadèmia de Ciències de Lió i publicats en el seu butlletí a finals del 1855, amb el títol Reconnaissance de l'aqueduc romain qui amontait à Lyon les eaux de la vallée du Giers. El 1840, Alexandre Flachéron[f] dedica trenta pàgines de Mémoire sur trois anciens aqueducts qui autrefois à Lyon les eaux du Mont-d'Or, de la Brévenne et du Gier a l'Aqüeducte de Gier. miniatura|Mapa de l'antic aqüeducte que portava les aigües del Gier a Lió, dibuixat per Paul de Gasparin (1855)
1908: la tesi de Germain de Montauzan esquerra|miniatura|L'aqüeducte a Barret a principis del segle XX La majoria d'aquestes obres anteriors al segle XX reflecteixen un estat parcial del coneixement sobre el tema: algunes són de mala qualitat, com les del coronel de Penhoüet del 1818 o els d'Hippolyte Leymarie del 1838;p. 24. d'altres tenen el mèrit d'incloure làmines de dibuix, en particular les de Gasparin i Flachéron, la majoria de les quals són molt precises. No fou, però, fins al 1908, amb la presentació de la tesi de Germain de Montauzan, que s'establiren les bases de la recerca contemporània: fins i tot hui, ningú pot afirmar haver dut a terme un treball tan profund i exhaustiu sobre aquest antic monument. à 30. La seua tesi no està dedicada sols a l'Aqüeducte de Gier, però tot i així especifica que "aquest aqüeducte és alhora el més extens, el més visible i el més perfecte", dels quatre que abastien la ciutat antiga. L'autor n'especifica el traçat, en particular el bucle de Chagnon, fotografia o dibuixa, descriu els aspectes tècnics i arquitectònics de l'obra, afirma o nega el que s'ha escrit sobre el tema.
Època contemporània miniatura|Chaponost. Detall de la base d'una pila abans de la renovació del 2009-2010 esquerra|miniatura|Chaponost. Detall de la base d'una pila després de la renovació del 2009-2010 A partir de la dècada del 1970 se'n donaren nous detalls, com ara la ubicació dels albellons. El 2001, se n'havien identificat menys d'un centenar dels mil que formen el monument. Altres treballs n'han precisat el nombre de túnels, la datació de l'aqüeducte, que és debatuda, i aspectes del traçat.
Donada la feblesa dels elements epigràfics, la construcció està mal datada i és objecte de controvèrsia. El 1887 es va descobrir una inscripció a Chagnon, al Loira, ara anomenada "Pedra de Chagnon". És una inscripció semblant a la de l'Aqüeducte de Venafro d'Itàlia.
Segons l'arqueòleg Armand Desbat, l'obra data del període d'August. Hadrià només repetiria una llei del 9 abans de la nostra era.
esquerra|miniatura|La pedra de Chagnon:EX AVCTORITATE IMP(eratoris) CAES(aris) TRAIA NI HADRIANI AVG(usti) NEMINI ARANDI SER ENDI PANG ENDIVE IVS EST INTRA ID SPATIVM AG RI QVOD TVTE LAE DVCTVS DESTINATVM EST Les regulacions de l'ús de l'aqüeducte són molt poc conegudes. Els únics elements escrits relacionats amb els aqüeductes de Lugdúnum que tenim són dos marcadors protectors de l'aqüeducte, la "Pedra de Chagnon", una llosa de gres de 1,58 m per 0,62 m descoberta el 27 d'abril del 1887 a la zona de l'aqüeducte del Gier que evita la vall de Durèze; i la "Pedra de Rieu", descoberta el 1996 a Saint-Joseph (Loira).
Totes dues pedres contenen la mateixa inscripció llatina (), la traducció de la qual és:
"Per ordre de l'emperador Cèsar Trajà Adrià August, ningú té dret a llaurar, sembrar o plantar en aquesta zona de terra que està destinada a la protecció de l'aqüeducte."
Aquest text reprén els termes d'una legislació general definida sota August els anys 11 i 9 abans de la nostra era, i registrada per Sext Juli Frontí en el seu tractat sobre aqüeductes. Una inscripció semblant a l'aqüeducte de Venafro (Itàlia) estableix la distància imposada dels edificis en 8 peus.
Traçat i descripció Amb 86 km, és un dels aqüeductes romans més llargs. El seu recorregut ha estat ben reconstruït, basant-se en les restes visibles a la superfície i la situació de molts punts d'inspecció. Partint de l'alçada de Saint-Chamond, al massís del Pilat, al departament del Loira, segueix el relleu de l'altiplà i travessa el departament del Roine; passa cap a Mornant, Orliénas, Chaponost i Sainte-Foy-lès-Lyon, i acaba a Lió. El desnivell n'és de 105 m, un pendent mitjà d'1,1 m/km, i el cabal d'aigua es calcula en 15.000 m/dia.Per a un dèbit potencial de 25.000 m3/dia. Té 4 ponts de sifó. https://hal.science/hal-04614319v1/document.
Sant Chamond El lloc de captació miniatura|alt=Site du captage à Saint-Chamond.| Lloc de presa d'aigua a Saint-Chamond Contràriament als altres aqüeductes que abastien la ciutat antiga, l'Aqüeducte de Gier no extrau l'aigua de la deu sinó del riu. Delorme identifica l'entrada a l'aqüeducte com un passatge subterrani "a l'esquerra del Gier", a La Martinière, al barri d'Izieux a Saint-Chamond; i Flachéron especifica que l'aigua "l'aixeca una presa al llit del Gier". Tanmateix, cap d'aquestes obres s'ha preservat, i els autors consideren la presa situada a Moulin-Combat el primer artefacte de l'aqüeducte, o si més no la seua presa d'aigua.
Els primers elements del trajecte L'aqüeducte passa la vall de Janon per un indret anomenat Pont Nantin, damunt un pont aqüeducte de 200 m de llargària format per una trentena d'arcs. Les bases dels cinc pilars encara visibles les van soterrar el 1998 durant l'eixamplament de la via. L'estructura principal que en resta a la zona és el pont que creua la vall de Langonand, que tenia de set a nou pilars, cinc dels quals són visibles hui.
Cellieu Entre Saint-Chamond i Genilac, l'aqüeducte ressegueix els moviments del terreny i passa uns rierols damunt uns ponts aqüeductes que ara són en ruïnes.
La trinxera superior miniatura|alt=Tranchée supérieure.|Trinxera superior En aquest tram i més enllà, fins a Saint-Maurice-sur-Dargoire, hi ha una trinxera superior de 22 km de llargària, paral·lela al traçat de l'aqüeducte, quasi sempre situada entre 14 i 15 m per damunt. L'estudià per primera vegada Paul de Gasparin. La hipòtesi en general admesa és que es tractava d'un traçat inicial, abandonat pel treball excessiu que aquesta altitud hauria comportat.
En resten elements en tres zones. La trinxera de 500 m de llargària al llogaret de Collenon està tallada directament en la roca i hi servia de conducte. A Leymieux, l'aqüeducte del Gier creuava el riu Durèze amb un pont de sifó, del qual resta el dipòsit de buidatge, amb alguns pilars del pont a la vall de Durèze. Les restes del pont de sifó s'han catalogat com a Monument històric des del 1962. Més enllà de la vall de Durèze, el pont sobre el Feloin tenia set arcs, dels quals només resten els estreps.
El sifó de Durèze va paral·lel a un canal ordinari d'11,5 km que, segons Germain de Montauzan, es construí després del sifó. Conté un pas de túnel accessible conegut com a "Celler del Rector". miniatura|Diagrames explicatius dels sifons invertits de l'aqüeducte del Mont Pilat dibuixats pel coronel de Penhoüet al 1818, basats en l'obra de Guillaume Marie Delorme miniatura|Dipòsit de Cíbele
Referències
Categoria:Monuments històrics d'Alvèrnia-Roine-Alps Gier Categoria:Edificis de Lió