Francesco Silvestris, O.P. (Ferrara (Itàlia), 1474 - Rennes (França), 19 de setembre, 1528), conegut como Francisco Silvestre de Ferrara o simplement com El ferrariense (ferriariensis, en llatí) fou un teòleg i frare dominic italià.
Biografia Nascut a Ferrara de la família Silvestris, una de les de més brillant història i més distinció del ducat, però, per la seva pàtria, fou conegut per Francesco de Ferrara i més freqüentment pel Ferrariense, nom clàssic entre els teòlegs i filòsofs escolàstics. Als 14 anys, o sigui el 1488, va professar al convent de Santa Maria dels Àngels, de Ferrara, dedicant-se al professorat, després de brillants estudis, a la Universitat de Bolonya, on va ensenyar successivament filosofia, teologia i Sagrada Escriptura, amb èxit i extraordinari fruit.
Fou predicador de la cort del duc de Ferrara i prior del convent dels Àngels. Enviat a Mantua com a professor de teologia, el 1498, hi va fer amistat amb la cèlebre benaurada Osanna Andreassi Gonzaga, terciària de Santo Domingo, la santedat i intel·ligència de la qual eren cèlebres a tot Itàlia i que de vegades governava la casa i els estats ducals en absència dels seus deutes Frederic II Gonzaga i Beatriu d'Este i Ferrara; la benaurada es va posar sota la seva direcció, continuant-hi fins a la seva mort i adquirint tal ascendent sobre Silvestris, que ell, en les seves cartes a Isabel d'Este, no parlava d'ella sinó en termes d'un afecte i veneració singulars, cognomant-la la seva mare, la qual cosa en boca d'una persona de l'equilibri d'acció la seva cultura de l'equilibri mental i l'àmplia esperit.
El que sí se sap es que la glorificació d'Hosanna va ser el somni daurat del seu confessor, que no va cessar fins a veure-la honrada com una santa. El 1503 fou enviat com a prior a Santa Maria de la Rosa de Milà, convent fundat per la duquessa Beatriz d'Est; però cridat per la de Mantua, va poder assistir Osanna a l'hora de la seva mort, pronunciant la seva pregària fúnebre a prec dels prínceps. Poc després s'ocupava en escriure la vida d'Osanna de concert amb Isabel d'Este, en la seva correspondència, publicada a principis del segle XX, amb Bagolini, i el 22 d'octubre de 1505 estava acabada aquella, que dos anys més tard era abocada al vulgar el 1507. Després d'això el Ferrerense es va ocupar de la creació d'un monument sepulcral, que va voler ser magnífic i es va inaugurar el 19 de març de 1508, estant-li encomanada l'elecció del model i la direcció dels treballs. Aquest monument, la traça del qual es coneix per gravats antics, és una mostra del gust clàssic de Silvestris, que va saber maridar la riquesa dels materials amb la puresa i senzillesa de l'arquitectura antiga, fent construir un sarcòfag d'alabastre sostingut per quatre belles columnes del mateix i sobre el qual hi havia l'estàtua jacent d'Osanna entre dos bells àngels.
Per aquest temps es diu va compondre uns comentaris a la Summa Theologica, que va destruir per considerar-los molt inferiors als del cardenal Tomàs de Vio que van publicar aquells dies. Les polèmiques sobre les nafres de santa Caterina de Siena, tancades per Sixt IV, es van revifar amb la publicació de la vida d'Osanna per Silvestris, i aquest, per justificar-se, va publicar, d'acord amb Isabel d'Este, un tractat teològic-canònic sobre l'estigmatització en general i els casos de santa Caterina i Osanna de manera especial. El treball estava conclòs l'1 de febrer de 1510, ja que aquesta data és la que porta la carta de remissió dirigida a Isabel d'Este. Els treballs dels prínceps i el dominic, amb vista a la glorificació de la seva amiga, van tenir feliç coronament el 8 de gener de 1515, en què Lleó X va autoritzar el culte públic de la benaurada Osanna a Mantua.
L'any següent era creat el Ferrariense mestre de teologia i enviat, a petició del duc de Ferrara i per ordre expressa del papa, al convent de San Domenico, de Ferrara, per tal de preparar-se la seva unió a la Congregació d'observança de Llombardia, cosa que va aconseguir, no sense disgustos considerables i después de quatre anys de treball, durant els quals va escriure els Comentaris a la Summa contra Gentiles, una de les obres mestres de la teologia moderna, encara no superada, i la impressió del qual va haver d'alleugerir-se pels desitjos del cardenal d'Osanna, que va ajudar a les expenses que originava aquella.
La Dieta de la Congregació d'observança, reunida a Milan el 1519, va triar vicari general Silvestris, un dels primers actes del qual de govern va ser la reforma de San Domenico de Ferrara, que va incorporar a la Congregació. Acabat el bienni d'aquesta prelacia, fou elegit prior del convent patriarcal de San Domenico de Bolonya, i en quedar vacant el govern de l'ordre de Santo Domingo, per renúncia de García de Loaysa y Mendoza, elevat a la cadira episcopal d'Osma, fou nomenat vicari general d'aquesta per un rescripte pontifical del 19 de juliol de 1524. Reunit el Capítol general al convent romà de la Minerva, va ser electe per unanimitat mestre general el Ferrariense, que al seu govern es va dedicar amb preferència a la reforma de la seva Ordre i a aixecar el nivell intel·lectual de la mateixa.
Convençut de la necessitat de conèixer per si mateix l'estat de la disciplina a l'Ordre, va emprendre la visita de les seves províncies, començant per les del Migdia d'Itàlia, que va visitar el 1526, tornant a Roma, d'on va sortir per continuar la seva visita a la regió del Nord poc abans del saqueig de Roma per les tropes del conestable de Borbó. Amb aquesta conjuntura, aprofitant la seva influència amb el cardenal Loaysa, president del Consell d'Estat de Carles V, va prestar molt bons serveis al papa i va influir en l'alliberament de Francesc I de França, que li va ser particularment ingrat. La visita dels convents de França va ocupar a Silvestris tot l'any 1527 i part del següent, no li faltaven grans preocupacions ocasionades pel mal estat de la disciplina de les províncies franceses.
Desitjant passar a Espanya i obtingut un salconduit de Carles V per a això, va morir al convent de Rennes, d'una congestió cerebral, a conseqüència d'haver caigut a l'aigua en creuar un riu, quan es trobava en plena maduresa física i intel·lectual, doncs comptava cinquanta-quatre anys i era de robusta complexió, el 19 de setembre de 1528, sent sepultat amb honors extraordinaris a la sala capitular.
Com escriptor es mereixedor de grans lloances i els seus comentaris a la Summa contra Gentiles, reputats insuperables com els de Tomàs de Vio a la Theologica, han assolit a ser tan clàssics com el text comentat, per la qual cosa es publiquen amb ell a l'edició de sant Tomàs.
Obres Annotationes in libros Posteriorum Aristotelis et Sancti Thomae (Venècia, 1517) Quaestionum libri de anima quam subtilissimae simul et praoclarissimae decisiones (Venècia, 1535) Quaestiones eruditissimae in tres libros de anima Aristotelis Stagiritae (Roma, 1576-77) Quaestiones loculentissimae in tres libros de anima (Venècia, 1593 i 1601), les dues últimes son noves edicions de l'anterior Quaestiones in libros Physicorum (Venècia, 1535) 2.ª ed., Quaestiones eruditissimae in libros Physicorum (Roma, 1586) 3.ª ed., 1577; 4.ª ed., Quaestiones luculentissimae in octo libros Physicorum (Venècia, 1593; 5.ª ed., 1601) S. Thomae contra Gentiles cum commentariis (Venècia, 1524; 2.ª ed., París, 1552; 3.ª ed., Lió, 1567; 4.ª ed., Roma, 1570; 5.ª ed., Lió, 1587; 6.ª ed., Venècia, 1578; 7.ª ed., Venècia, 1593; 8.ª ed., Anvers, 1612; 9.ª ed., París, 1660; 10.ª ed., Roma, 1897-1901; 11.ª ed., Roma, 1918) B. Osanna Mantuanae de tertio habitu Ordinis J. J. Praedicatorum vita (Milà, 1505; 2.ª ed., Milà, 1557) Apologia deconvenientia institutorum Romanae Ecclesiae cum evangelica libertate adversus christianae religionis modernos calumniatores (París, 1552) 3.ª ed., De convenientiis institutorum Romanae Ecclesiae cum evangelica libertate Apologia (Roma, 1900). Solament existeix una de La vita e stupendi miraculi de la gloriose vergine Osanna Mantovana del terzo Ordine de Frati Predicatori (Milà, 1507; 2.ª ed., Vicenza, 1577; 3.ª ed., Mantua, 1690). Manuscrit existent en la Biblioteca Municipal de Mantua: Quaestiones in libros Physicos.
Bibliografia Daniel Antonin Mortier, Histoire des Maitres Généraux de l'Ordre des FF. Preih (volums IV i V, París, 1909 i 1911) Innocentius Taurisano (1877-1960) op,Hierarchia Ordinis Praedicatorum Roma, 1916 Brellarium-Sacri Ordinis Praedicatorum (vol. III, Roma, 1729) Bagolini-Ferratti, Vita della Beata Osanna Ondreasi di Mantova (Florència) Jacques Échard, Scriptores Ordinis Praedicatorum (volum II, París) Benedictus Maria Reichter, Acta capitulorum generalium Ordinis Fratrum Praedicatorum (volum IV); Monumenta Ordinis Fratrum Praedicatorum Historica (vol. IX, Roma, 1901) Giovanni Michele Pio, Vite degli uomini illustri dell'Ordine di San Domenico in Italia (Bolonya, 1617) Juan Lopez ; Obispo de Monopoli Cuarta parte de la historia se santo Domingo y de su orden de Predicadores (Valladolid, 1615) Nikolaus Paulus, Die deutschen Dominikaner im Kampfe gegen Luther (Friburg de Brisgovia, 1904) Serafino Razzi, Historia degli uomini illustri ordini dei Predicatori (Prato, 1616), Histoire du monastère de Notre dame de Prouille (Grenoble, 1898); Année Dominicaine (1863). El millor treball de conjunt es el que Joaquin Sestil ha dedicat al Ferrariense en la col·lecció Scienziati italiani'' (pàg. 128 a 137).
Categoria:Nascuts el 1474 Categoria:Filòsofs italians Categoria:Renaixement Categoria:Filòsofs catòlics Categoria:Mestres Generals de l'Orde dels Predicadors Categoria:Morts a Rennes Categoria:Inquisidors Categoria:Frares dominics italians Categoria:Juristes italians Categoria:Ferrarencs Categoria:Religiosos de l'Emília-Romanya Categoria:Filòsofs del segle XV Categoria:Teòlegs dominics Categoria:Teòlegs del segle XV Categoria:Teòlegs catòlics italians Categoria:Morts el 1528 Categoria:Teòlegs del segle XVI