miniatura|Sistema d'interferència tàctica EA-6B Les contra-contramesures electròniques (ECCM) són una part de la guerra electrònica que inclou una varietat de pràctiques que intenten reduir o eliminar l'efecte de les contramesures electròniques (ECM) en sensors electrònics a bord de vehicles, vaixells i avions i armes com ara míssils. L'ECCM també es coneix com a mesures de protecció electròniques (EPM), principalment a Europa. A la pràctica, EPM sovint significa resistència a la interferència. Una descripció més detallada la defineix com les operacions de guerra electrònica realitzades per un radar per compensar la contramesura de l'enemic.

Història Des que l'electrònica s'ha utilitzat en la batalla en un intent d'obtenir superioritat sobre l'enemic, s'han dedicat esforços a tècniques per reduir l'efectivitat d'aquesta electrònica. Més recentment, s'estan modificant sensors i armes per fer front a aquesta amenaça. Un dels tipus més comuns d'ECM és la interferència o suplantació de senyals de radar. Això es va originar amb l'ús per part de la Royal Air Force del que van anomenar en clau Window durant la Segona Guerra Mundial, que els nord-americans van anomenar chaff. Es va utilitzar per primera vegada durant l'atac d'Hamburg del 24 al 25 de juliol de 1943. La interferència també pot haver-se originat amb els britànics durant la Segona Guerra Mundial, quan van començar a interceptar les comunicacions de ràdio alemanyes. Aquests esforços inclouen la interrupció reeixida britànica dels feixos de ràdio de navegació de la Luftwaffe alemanya.

En potser el primer exemple d'ECCM, els alemanys van augmentar la potència del seu transmissor de ràdio en un intent de "cremar" o anul·lar les interferències britàniques, que per necessitat que l'emissió d'emissions estigués a l'aire o més lluny produïa senyals més febles. Aquest continua sent un dels principals mètodes d'ECCM avui dia. Per exemple, les emissions d'emissions d'emissions d'emissions d'emissions d'emissions modernes a l'aire són capaces d'identificar els senyals de radar entrants d'altres avions i enviar-los de tornada amb retards aleatoris i altres modificacions en un intent de confondre el radar de l'oponent, fent que el "blip" salti salvatgement i esdevingui impossible de mesurar. Uns radars aeris més potents permeten "cremar" les interferències a distàncies molt més grans superant l'energia d'emissió amb els retorns reals del radar. Els alemanys no van ser capaços de superar la "chaff spoofing" amb gaire èxit i van haver de treballar al seu voltant (guiant l'avió fins a la zona objectiu i després fent que adquirís visualment els objectius).

Avui dia, una electrònica més potent amb un programari més intel·ligent per al funcionament del radar podria ser capaç de discriminar millor entre un objectiu en moviment com un avió i un objectiu gairebé estacionari com un feix de palla. La tecnologia que alimenta els sensors i els cercadors moderns permet que tots els sistemes tinguin èxit en part gràcies a l'ECCM que hi estan dissenyats. Avui dia, la guerra electrònica es compon d'ECM, ECCM i activitats de reconeixement/intel·ligència electrònica (ELINT).

Exemples de contramesures electròniques inclouen el programa americà Big Crow, que va servir com a bombarder Bear i com a bloquejador de distància. Era un NKC-135A modificat de les Forces Aèries i va ser construït per proporcionar la capacitat i la flexibilitat per dur a terme experiments de guerra electrònica variats i precisos. Al llarg dels seus 20 anys d'existència, el govern dels Estats Units va desenvolupar i instal·lar més de 3.143 contramesures electròniques a la seva gamma d'armes. També hi ha el projecte BAMS, que va ser finançat pel govern belga des del 1982. Aquest sistema, juntament amb la microelectrònica avançada, també va proporcionar comunicacions segures de veu, dades i text en les condicions de guerra electrònica més severes.

Tècniques específiques d'ECCM Els següents són alguns exemples d'EPM (a part de simplement augmentar la fidelitat dels sensors mitjançant tècniques com ara augmentar la potència o millorar la discriminació):

Detecció ECM La lògica dels sensors es pot programar per poder reconèixer els intents de suplantació d'identitat (per exemple, avions que deixen caure "chaff" durant la fase de retorn a la base) i ignorar-los. Aplicacions encara més sofisticades de l'ECCM podrien ser reconèixer el tipus d'ECM que s'utilitza i poder cancel·lar el senyal.

Compressió d'impulsos per "xirping" o modulació de freqüència lineal Un dels efectes de la tècnica de compressió d'impulsos és augmentar la intensitat aparent del senyal tal com la percep el receptor de radar. Els impulsos de radar sortints tenen un xiulet, és a dir, la freqüència de la portadora es varia dins de l'impuls, de manera molt semblant al so d'un grill cantant. Quan l'impuls es reflecteix en un objectiu i torna al receptor, el senyal es processa per afegir un retard en funció de la freqüència. Això té l'efecte d'"apilar" l'impuls perquè sembli més fort, però de menor durada, als processadors posteriors. L'efecte pot augmentar la intensitat del senyal rebut per sobre de la de la interferència de soroll. De la mateixa manera, els impulsos d'interferència (utilitzats en la interferència per engany) no solen tenir el mateix xiulet, per la qual cosa no es beneficiaran de l'augment de la intensitat del senyal.

Salt de freqüència L'agilitat de freqüència ("salt de freqüència") es pot utilitzar per canviar ràpidament la freqüència de l'energia transmesa i rebre només aquesta freqüència durant la finestra de temps de recepció. Això evita els interferidors que no poden detectar aquest canvi de freqüència prou ràpidament o predir la següent freqüència de salt, i canviar la seva pròpia freqüència d'interferència en conseqüència durant la finestra de temps de recepció. Les tècniques d'interferència més avançades tenen un rang de freqüències molt ampli i ràpid, i possiblement podrien interferir un anti-interferència. Aquest mètode també és útil contra les interferències de barrage, ja que obliga l'electrodomèstic a distribuir la seva potència d'interferència a través de múltiples freqüències en el rang de freqüències del sistema interferit, reduint la seva potència en la freqüència real utilitzada per l'equip en qualsevol moment. L'ús de tècniques d'espectre envergat permet que els senyals es distribueixin en un espectre prou ampli per dificultar la interferència d'un senyal de banda ampla d'aquest tipus.

Supressió del lòbul lateral La interferència del radar pot ser efectiva des de direccions diferents de la direcció en què apunta l'antena del radar. Quan la interferència és prou forta, el receptor del radar la pot detectar des d'un lòbul lateral de guany relativament baix. El radar, però, processarà els senyals com si es rebessin al lòbul principal. Per tant, la interferència es pot veure en direccions diferents de la que es troba la interferència. Per combatre-ho, s'utilitza una antena omnidireccional per a un senyal de comparació. En comparar la intensitat del senyal rebuda tant per l'antena principal omnidireccional com per la (direccional), es poden identificar senyals que no provenen de la direcció d'interès. Aquests senyals s'ignoren.

Polarització La polarització es pot utilitzar per filtrar senyals no desitjats, com ara interferències. Si un interferidor i un receptor no tenen la mateixa polarització, el senyal de interferències patirà una pèrdua que en reduirà l'eficàcia. Les quatre polaritzacions bàsiques són horitzontal lineal, vertical lineal, circular a la dreta i circular a l'esquerra. La pèrdua de senyal inherent en un parell polaritzat creuadament (transmissor diferent del receptor) és de 3 dB per a tipus diferents, i 17 dB per a oposats.

A part de la pèrdua de potència al jammer, els receptors de radar també es poden beneficiar de l'ús de dues o més antenes de diferent polarització i la comparació dels senyals rebuts a cadascuna. Aquest efecte pot eliminar eficaçment totes les interferències de la polarització incorrecta, tot i que una interferència suficient encara pot enfosquir el senyal real.

Autolocalització per radiació Una altra pràctica de l'ECCM és programar sensors o cercadors per detectar intents d'ECM i possiblement fins i tot aprofitar-se'n. Els míssils antiradiació especialitzats (ARM) han existit fins i tot abans dels jammers moderns per atacar llocs de radar i es poden reutilitzar per atacar ECM. La interferència en aquest cas es converteix efectivament en una balisa que anuncia la presència i la ubicació del transmissor. Això fa que l'ús d'aquest ECM sigui una decisió difícil: pot servir per ocultar una ubicació exacta dels no ARM, però en fer-ho ha de posar el vehicle d'interferència en risc de ser objectiu i impactat per ARM.

Alguns míssils moderns de tipus "dispara i oblida't" com el Vympel R-77 i l'AMRAAM utilitzen un enfocament combinat, utilitzant radar en el cas normal, però canviant a un mode antiradiació si la interferència és massa potent per permetre'ls trobar i rastrejar l'objectiu normalment. Aquest mode, anomenat "home-on-jam", en realitat facilita la feina del míssil, ja que la interferència normalment genera més potència que el retorn normal del radar.

Referències

Categoria:Radars