El Tractat de Londres per a la pacificació de Grècia se signà el 6 de juliol de 1827 pels representants del Regne Unit, l'estat francés i Rússia. Àustria i Prússia, convidades a les negociacions, s'hi negaren a participar.
Aquest tractat afectava Grècia, que llavors es trobava enmig de la Guerra per la independència contra l'Imperi Otomà. El seu objectiu era posar fi al conflicte i al vessament de sang. Violava, però, els principis de la Santa Aliança, que debilitava en la pràctica. De fet, implicava el reconeixement d'un nou estat (Grècia) i, per això, alterava l'equilibri europeu establert des del Congrés de Viena.
Aquest tractat és un reflex tant de l'interés d'Europa per la causa grega com del desig de cada signatari de mantenir una presència a la Mediterrània oriental per a no deixar camp lliure a les altres dues potències. Establia la mediació dels tres signataris entre els bel·ligerants per eliminar les hostilitats.
Acceptat per Grècia, però rebutjat per la Sublim Porta, fou l'impuls per a enviar una flota de "manteniment de la pau" britànica, francesa i russa. Una operació naval a l'oest del Peloponès, duta a terme com a part d'aquest tractat, dugué a la batalla de Navarino. Per a completar aquest tractat, l'estat francés hi envià una força d'interposició "terrestre": l'expedició a Morea.
Context alt=tableau XIXe siècle : une foule autour d'un drapeau blanc à croix bleu|miniatura|El jurament a Aghia Lavra. Aquesta pintura de Theodoros P. Vryzakis commemora la revolta del 25 de març del 1821 El 1821, els grecs es van revoltar contra l'ocupació otomana. Al principi van obtenir moltes victòries i proclamaren la independència al gener del 1822. Les victòries gregues havien estat de curta durada, en part perquè els insurgents s'havien dividit ràpidament en faccions rivals durant dues guerres civils. El soldà també havia demanat ajut al seu vassall egipci, Muhàmmad Alí Paixà, que, el 1824, envià el seu fill, Ibrahim Paixà, a Grècia amb una flota de 8.000 soldats, i més tard de 25.000 soldats més. La intervenció d'Ibrahim resultà decisiva. El Peloponès va ser reconquerit el 1825. La resclosa de Mesolongi caigué el 1826; Atenes fou presa el 1827. Només Nàuplia, Hidra i Egina restaren gregues.
El paper de les potències europees era aleshores ambigu, com també ho era el dels seus representants al Llevant. La revolta grega, considerada liberal i nacional, era inacceptable per a l'Àustria de Metternich, el principal arquitecte de la política de la Santa Aliança. Rússia, però, va afavorir la insurrecció per solidaritat religiosa ortodoxa i interés geoestratègic per controlar els estrets dels Dardanels i el Bòsfor. L'estat francés, un altre membre actiu de la Santa Aliança,Acabava d'intervenir a l'estat espanyol contra els liberals. hi va mantenir una posició ambigua. Els grecs, tot i ser liberals, eren sobretot cristians, i el seu aixecament contra els musulmans otomans es podia veure com una nova croada. Gran Bretanya, un estat liberal, estava interessada en la situació de la zona a la ruta cap a l'Índia, i Londres desitjava poder exercir-hi algun tipus de control.
El Protocol de Sant Petersburg alt=tableau XIXe : un homme torse nu, allongé sur un lit aux draps blancs|esquerra|miniatura|La mort de Byron a Mesolongi La massacre de Quios, la mort de Lord Byron i la caiguda de Mesolongi havien commogut l'opinió pública occidental perquè els governs s'hi preocupassen. A més a més, ja al mes d'agost del 1824 el govern grec havia demanat al Regne Unit que intervingués per trobar una solució al conflicte. El 4 d'abril del 1826 Wellington, a Sant Petersburg, signa un protocol anglo-rus amb Nesselrode i Lieven, que preveia la mediació entre grecs i otomans. El protocol fou el primer reconeixement polític de Grècia, el nom de la qual fou escrit per primera vegada en un document diplomàtic. Aquest protocol també era la primera ruptura de la Santa Aliança, ja que, al Congrés de Verona, s'havia declarat en contra de les reivindicacions gregues.
Al juliol del 1825 les institucions gregues havien tornat a recórrer al govern britànic per sol·licitar-li mediació amb l'Imperi otomà. El Protocol de Sant Petersburg del 4 d'abril fou aquest intent de mediació. El text estipulava que:
Grècia, el territori de la qual es definiria més tard, continuaria sent una dependència de l'Imperi otomà. Aquesta dependència es caracteritzaria pel pagament d'un tribut anual. De la mateixa manera, mentre que els grecs tindrien el dret a l'autodeterminació i a escollir el seu govern, aquest govern hauria de ser aprovat per la Sublim Porta; Per a evitar futurs conflictes, s'hauria de dur a terme una mena d'intercanvi de població, amb els grecs comprant les propietats otomanes; Si l'Imperi otomà rebutjava els termes de l'acord, els ambaixadors britànic i rus a Constantinoble haurien de continuar utilitzant la seua influència per a persuadir-lo que els acceptàs; Rússia i el Regne Unit no haurien d'intentar aprofitar-se de la situació per a obtenir més terres.
Negociacions alt=gravure noir et blanc : portrait d'un homme chauve, la main dans le veston|miniatura|George Canning Aquest protocol va servir a George Canning com a punt de partida per a negociacions posteriors amb altres estats europeus, als quals es va dirigir de seguit.
La primera reacció de Metternich fou esperar que l'acord anglorus "nasqués mort, un esforç malgastat" i estava satisfet que no s'hi hagués inclòs cap component militar. Va enviar a l'estat francés un missatge amb el seu ambaixador tot dient que el protocol anava en contra de la Santa Aliança i amenaçava l'equilibri europeu establert els 1814-1815. Per la seua banda, Canning va fer tots els possibles per a persuadir l'estat francés perquè donàs suport als seus punts de vista. El text del protocol es comunicà al govern francés el 10 d'agost del 1826, tot i que el Times l'havia publicat ja a mitjans d'abril. Al setembre del 1826 semblava cada cop més probable que l'intent de mediació anglorussa fracassaria quan Carles X començà a mostrar interés per la causa grega. Va coincidir amb el seu almirall, Henri de Rigny, que es trobava a la mar Egea, que les potències occidentals havien d'intervenir per pacificar Grècia. A final de setembre, Canning va anar a París en una visita privada. Es va reunir llargament amb Villèle, el president del Consell. També era rebut regularment per Carles X en sopars informals al Palau de les Teuleries. El cas grec es va discutir, entre altres temes. L'estat francés va acceptar adherir-se al Protocol de Sant Petersburg amb la condició que els austríacs, i també els prussians, hi consentissen, és a dir, que la seua implementació tingués lloc en el marc de la Santa Aliança. L'Imperi otomà, per la seua banda, va rebutjar el protocol, que només veia com a obra de Canning, argumentant que "els nostres afers són assumpte nostre i de ningú més (sic)". La revolta grega va seguir sent per a ell un problema intern. alt=tableau XIXe : portrait d'un homme moustachu, le crâne dégarni, de profil, en veste noire avec des décorations|miniatura|Tsar Nicolau I Rússia Rússia va intensificar la pressió sobre l'Imperi otomà amb la Convenció d'Akkerman, la signatura de la qual havia estat pràcticament imposada als otomans per Nicolau I el 7 d'octubre del 1826. El tsar semblava disposat a accelerar els assumptes i, sobretot, a no concedir res. Canning va suggerir amenaçar la Porta amb la revocació dels ambaixadors i el reconeixement formal de Grècia. Els russos volien un acord que anàs més enllà d'una amenaça de retirar els ambaixadors de Constantinoble, però que consideràs la intervenció militar. Es convocà una conferència de diplomàtics britànics, russos i francesos a Londres per discutir-ho. El 18 de desembre l'estat francés havia anunciat que s'adheria al protocol. L'Àustria de Metternich, en lloc de rebutjar-ho tot i trobar-se exclosa o fins i tot presenciar la desaparició de la Santa Aliança, va decidir seguir les negociacions i alentir-les tant com va poder. Prússia adoptà la postura d'Àustria.
Projectes alt=tableau XIXe : portrait d'un homme grisonnant, en manteau à fleurs de lys, devant lui, sa couronne et son sceptre sur un coussin|esquerra|miniatura|El rei Carles X francés Els mesos següents es van dedicar a finalitzar l'acord amb incessants viatges d'anada i tornada entre les tres capitals. Cadascuna de les potències estava disposada a afirmar la seua presència per no deixar camp lliure a les altres dues i així arriscar-se a ser expulsades de la Mediterrània oriental. L'estat francés proposà un text de tractat (en lloc d'un protocol) ja des del 28 de desembre del 1826. Es basava en gran manera en el text del Protocol de Sant Petersburg, però hi va afegir les idees de Canning. Es va incloure l'amenaça de retirar els ambaixadors o fins i tot reconéixer Grècia si els otomans rebutjaven la mediació. No s'hi esmentava l'ús de la força. La idea era assegurar el suport britànic i tranquil·litzar Àustria. Rússia va exigir llavors, en una contraproposta de gener del 1827, un calendari de mesures de represàlia contra Constantinoble. El pla francés descartava la guerra. La proposta russa la va tornar a portar a la taula de negociacions. Canning declarà a finals de febrer que la proposta russa era "més positiva" que el projecte francés i que intentaria reconciliar els dos en un nou text. Aquest text, redactat amb Lieven, l'ambaixador rus, es basava en la suposició que Àustria no l'acceptaria. Per això, la seua opinió diplomàtica fou ignorada quan Metternich va suggerir que primer s'hauria de dur a terme una discussió sobre els contingents potencialment enviats. París anuncià llavors (per no quedar-se enrere) la seua intenció d'anar fins a Rússia i el Regne Unit, sense esperar Prússia ni Àustria.
Els fets s'acceleraren després que Canning es convertís en primer ministre el 12 d'abril del 1827 després, amb la captura d'Atenes el 5 de juny per les tropes otomanes. El gabinet Canning es formà a finals d'abril. L'11 de maig, hi havia un text a punt i el govern britànic el va adoptar el 22 de maig. Els seus articles eren pràcticament els mateixos que els del tractat final, quasi equivalent al Protocol de Sant Petersburg i a l'esborrany francés, contenia un article afegit, al principi secret, inspirat en l'esborrany rus, que donava a l'Imperi otomà un mes per a acceptar la mediació, en cas contrari els ambaixadors serien revocats, Grècia reconeguda i s'imposaria un bloqueig naval. L'1 de juny, Carles X hi donà el vistiplau. El 6 de juny Metternich va fer saber les seues reserves, similars a les que havia expressat respecte al Protocol de Sant Petersburg. L'ambaixador francés, Polignac, hi va plantejar dificultats d'última hora. Va resultar que el bloqueig proposat contravenia una llei britànica que garantia la completa llibertat de comerç. S'hi demanà assessorament legal. Mentrestant, la flota russa de manteniment de la pau va abandonar el port de Kronstadt. Els negociadors a Londres van ser informats d'això el 6 de juliol. Es va decidir procedir immediatament a la signatura eliminant qualsevol referència a un bloqueig, substituïda per una llibertat deixada als almiralls de les flotes d'interposició per utilitzar els mitjans que considerassen més útils per a complir la seua missió.
Tractat Les negociacions van concloure al juliol del 1827. L'estat francés, Gran Bretanya i Rússia van signar el 6 de juliol un tractat a Londres. Els signataris en foren Jules de Polignac per l'estat francés, John Dudley pel Regne Unit i el príncep Lieven per Rússia. El text oficial era pràcticament equivalent al Protocol de Sant Petersburg. Va ser ratificat el 13 de juliol per Carles X.
Causes