Proinsias Stagg (en anglès: Frank Stagg) (Maolla, 4 d'octubre de 1941 – presó de Wakefield, 12 de febrer de 1976) va ser un activista polític irlandès, militant de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (PIRA). Durant el seu empresonament, es va declarar en vaga de fam i va morir després de 62 dies. Stagg va ser un dels 22 republicans irlandesos que van morir en vaga de fam al segle XX.

Orígens Nascut el 1941 al municipi de Maolla, al comtat de Mayo, va ser el setè fill d'una família de tretze fills. El seu pare, Henry, i el seu oncle van lluitar a la Guerra d'Independència Irlandesa i a la Guerra Civil Irlandesa. El seu germà, Emmet Stagg, va esdevenir polític del Partit Laborista i Teachta Dála (TD) per Kildare Nord. Stagg va estudiar primària a l'escola de Newbrook i secundària a la CBS Ballinrobe. Després d'acabar els estudis, va treballar com a ajudant de guardabosc amb el seu oncle, abans d'emigrar a Anglaterra a la recerca de feina. Un cop a destí, va aconseguir feina com a revisor d'autobusos al nord de Londres i, més tard, es va convertir en conductor d'autobusos. Mentre era a Anglaterra, va conèixer a la seva compatriota Bridie Armstrong, natural Carnacon, al comtat de Mayo, i s'hi va casar el 1970.

El 1972, es va unir al cumman de Luton del Sinn Féin i, poc després, es va convertir en voluntari a l'Exèrcit Republicà Irlandès provisional (PIRA).

Militància armada L'abril de 1973, Stagg va ser arrestat juntament amb sis persones més que presumptament formaven part d'una unitat del PIRA que planejava atacs amb bomba a Coventry. Va ser jutjat al Tribunal de la Corona de Birmingham. El jurat va declarar tres dels set com a innocents; els quatre restants van ser declarats culpables de danys criminals i conspiració per cometre un incendi provocat. Stagg i el sacerdot anglès, el mossèn Patrick Fell, van ser declarats els oficials al comandament de la unitat; Stagg va rebre una condemna de deu anys i Fell de dotze. Thomas Gerald Rush va rebre set anys i Anthony Roland Lynch, que també va ser declarat culpable de possessió d'articles amb la intenció de destruir propietats, és a dir, àcid nítric, globus, cera i clorat de sodi, va rebre deu anys.

Presó i vaga de fam Inicialment, va ser enviat a la presó d'Albany, a l'illa de Wight, considerada com un centre penitenciari de màxima seguretat. El març de 1974, després de ser traslladat a la presó de Parkhurst, ell i el seu company de Mayo, Michael Gaughan, es van unir a una vaga de fam iniciada per les germanes Marian Price i Dolours Price, Hugh Feeney i Gerry Kelly.

Després de la vaga de fam que va provocar la mort de Gaughan, les germanes Price, Feeney i Kelly, van ser repatriats a Irlanda. A Stagg se li va denegar la repatriació i va ser traslladat a la presó de Long Lartin. Durant la seva estada allà, va estar sotmès a règim d'aïllament per negar-se a fer treball a la presó i també va ser sotmès, juntament amb la seva dona i germanes durant les visites, a escorcolls corporals humiliants. En protesta contra això, va iniciar una segona vaga de fam que va durar trenta-quatre dies. Aquesta va acabar quan el director de la presó va acceptar posar fi als escorcolls corporals de Stagg i els seus visitants. Stagg va estar postrat al llit durant la resta del seu empresonament a Long Lartin, a causa d'una afecció renal.

El 1975 va ser traslladat a la presó de Wakefield, on se li va exigir que tornés a fer treballs penitenciaris. S'hi va negar i va ser posat en règim d'aïllament. El 14 de desembre de 1975, va iniciar una vaga de fam a Wakefield, juntament amb diversos altres presoners republicans, després que se li denegués la repatriació a Irlanda durant la treva del PIRA i el Regne Unit.

Les seves demandes van ser:

Fi a l'aïllament No al treball penitenciari Repatriació a una presó d'Irlanda

El govern britànic es va negar a complir cap d'aquestes demandes. Stagg va morir el 12 de febrer de 1976 després de 62 dies de vaga de fam. El PIRA va jurar venjança per la seva mort i va advertir al públic britànic que atacaria indiscriminadament.

Els tres funerals miniatura|Memorial de la vaga de fam al cementiri de Glasnevin de Dublín El seu enterrament va causar una controvèrsia considerable a Irlanda. Els republicans, la seva mare i dos dels seus germans van intentar que fos enterrat a la parcel·la republicana de Ballina, al costat de la tomba de Michael Gaughan, d'acord amb els seus desitjos que havia afegit al seu testament a la presó durant la vaga de fam. La seva vídua, el seu germà Emmet Stagg i el govern irlandès volien que fos enterrat a la parcel·la familiar del mateix cementiri i evitar la participació republicana en el funeral. Mentre els republicans, els periodistes i la seva família esperaven el cos per separat a l'aeroport de Dublín, el govern irlandès va ordenar que el vol es desviés a l'aeroport de Shannon.

El seu cos va ser traslladat en helicòpter a l'església parroquial de Hollymount i enterrat a prop de la parcel·la familiar. A aquest primer enterrament van assistir milers de republicans, mentre que 1.600 membres de les Forces de Defensa Irlandeses i la Garda Síochána van ser desplegats pel govern per mantenir l'ordre al funeral. Malgrat la seva presència, membres de l'IRA Provisional van assistir a aquest primer enterrament, disparant salves de trets sobre el seu taüt, a l'estil d'un funeral militar.

Després del primer enterrament, els republicans li van dedicar una missa de rèquiem a Mayo. Un cop més, es va ordenar un desplegament massiu de la Garda, i un cop més hi van assistir un gran nombre de republicans i membres de l'IRA Provisional. Joe Cahill, que anteriorment havia estat cap d'estat major de l'IRA, va assistir a la cerimònia i va prometre que en algun moment en el futur hi hauria un altre funeral per a Stagg, i que el seu cos seria enterrat al costat del de Gaughan.

Per evitar que els republicans desenterressin el cos i el tornessin a enterrar, la primera tomba s'havia cobert amb formigó. La Garda local va mantenir un guàrdia armat al costat de la tomba durant sis mesos. Tanmateix, sense que ho sabessin, la parcel·la al costat d'aquesta tomba estava disponible per a la compra. El germà de Frank, George, va comprar la parcel·la i hi va col·locar una làpida a sobre, en què declarava que el «govern irlandès probritànic» havia robat el cos de Frank. Vint-i-dos mesos després, el novembre de 1977, un grup de republicans va excavar la parcel·la que George havia comprat, i després la del costat i va recuperar el taüt a l'empara de la foscor, abans de tornar-lo a enterrar a la parcel·la republicana al costat del cos de Michael Gaughan sota una tercera i última làpida. Els republicans van celebrar la seva pròpia versió d'una cerimònia funerària abans de desaparèixer de nou a la nit. De vegades, això es coneix com el tercer i últim funeral de Proinsias Stagg.

Després de l'enterrament final, es va enviar una carta anònima al Taoiseach Liam Cosgrave, al ministre de Justícia Patrick Cooney, al ministre de Correus i Telègrafs Conor Cruise O'Brien i al ministre d'Afers Exteriors Garret FitzGerald, informant-los que havien estat «assenyalats per a l'assassinat» a causa de la implicació del seu govern en l'enterrament o enterraments de Stagg. Es va informar que la vídua de Stagg, Bridie, i el seu germà Emmet van ser intimidats per membres de l'IRA Provisional a causa de la seva oposició al seu enterrament en un complot republicà.

Referències

Categoria:Membres de l'IRA Provisional Categoria:Morts el 1976 Categoria:Morts a Anglaterra Categoria:Persones del comtat de Mayo Categoria:Morts com a conseqüència d'una vaga de fam Categoria:Activistes del segle XX Categoria:Activistes de la República d'Irlanda Categoria:Nascuts el 1941