El destructor classe Arleigh Burke de míssils guiats (DDG) és una classe de destructors de la Marina dels Estats Units centrada en el sistema de combat Aegis i el radar de matriu d'escaneig electrònic passiu multifunció SPY-1D. hi ha 74 vaixells actius, i se'n preveu l'entrada en servei de 25 més, cosa que la converteix, amb diferència, en la classe de vaixells de guerra més nombrosa de la Marina dels Estats Units. La classe rep el nom d'Arleigh Burke, un almirall estatunidenc de destructors durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment Cap d'Operacions Navals. Amb una longitud total de , amb un desplaçament que oscil·la entre les 8.300 i les 9.700 tones i un armament que inclou més de 90 míssils, els destructors de la classe Arleigh Burke són més grans i estan més armats que moltes classes anteriors de creuers de míssils guiats.

Aquests vaixells de guerra són destructors multimissió capaços de dur a terme guerra antiaèria amb sistema de combat Aegis; atacs terrestres tàctics amb míssils Tomahawk; guerra antisubmarina (ASW) amb sonar remolcat, coets antisubmarins i helicòpters ASW; i guerra antisuperfície (ASuW) amb míssils i canons de vaixell a vaixell. Amb les millores als seus sistemes de radar AN/SPY-1 i les seves càrregues útils de míssils associades com a part del Sistema de Defensa contra Míssils Balístics Aegis, així com la introducció del sistema de radar AN/SPY-6, la classe també ha evolucionat la seva capacitat com a plataformes mòbils de míssils antibalístics i antisatèl·lits.

El vaixell líder de la classe, va ser comissionat durant la vida de l'almirall Burke el 4 de juliol de 1991. Amb el desmantellament de l'últim , , el de 2005, els vaixells de la classe Arleigh Burke es van convertir en els únics destructors actius de la Marina dels Estats Units fins que la va entrar en activitat el 2016. La classe Arleigh Burke té la temporada de producció més llarga de qualsevol vaixell de combat de superfície de la Marina dels Estats Units.

Característiques Variants El destructor de la classe Arleigh Burke té quatre variants, anomenades "Vols". Els vols més nous incorporen avenços tecnològics.

Vol I: DDG 51–71 Vol II: DDG 72–78 Vol IIA: DDG 79–124 i DDG-127 Vol III: DDG 125–126 i DDG-128 en endavant

Estructura Els vaixells de la classe Arleigh Burke es troben entre els destructors més grans construïts als Estats Units; només l', (), i classes () són més llargs. La classe Arleigh Burke va ser dissenyada amb una nova forma de buc de gran superfície de flotació caracteritzada per una proa ampla i ensanchada, que millora significativament el manteniment de la mar i permet una alta velocitat en alta mar. El disseny de la classe incorpora tècniques furtives, com ara les superfícies angulades (en lloc de les verticals tradicionals) i el pal major trípode inclinat, que fan que el vaixell sigui més difícil de detectar pel radar.

Els seus dissenyadors van incorporar lliçons del , que la Marina considerava massa car de continuar construint i difícil de millorar encara més. Per a aquests destructors, la Marina dels Estats Units va tornar a la construcció totalment d'acer, amb només el pal fet d'alumini. Els Ticonderoga combinaven un casc d'acer amb una superestructura d'alumini més lleuger per reduir el pes superior, però l'alumini va resultar vulnerable a les esquerdes. L'alumini també és menys resistent al foc que l'acer; un incendi de 1975 a bord de va destripar la seva superestructura d'alumini. Els danys de batalla als vaixells de la Royal Navy, agreujats per les seves superestructures d'alumini durant la Guerra de les Malvines de 1982, van donar suport a la decisió d'utilitzar acer. Altres lliçons de la Guerra de les Malvines van portar a la decisió de la Marina de protegir els espais vitals de la classe Arleigh Burke amb capes d'acer a doble espai, que creen un amortidor contra míssils antivaixell (AShM), i revestiments antiesquerdes de Kevlar. Es va fer un estudi de disseny anomenat "Cruiser Baseline" per a un vaixell que incorporaria les capacitats de la classe Ticonderoga amb capacitat VLS en un casc i una superestructura dissenyats amb els mateixos estàndards que l' Arleigh Burke, tot i que aquest estudi només tenia finalitats analítiques i no es va construir cap vaixell d'aquest tipus.

Defenses passives Els destructors Arleigh Burke estan equipats amb conjunts de guerra electrònica (EW) AN/SLQ-32 que proporcionen suport electrònic. Els vaixells amb la variant SLQ-32(V)3, SLQ-32(V)6 o SLQ-32(V)7 poden interferir amb els radars.

Sistemes d'armes La classe Arleigh Burke són vaixells multimissió amb nombrosos sistemes de combat, incloent-hi míssils antiaeris, míssils d'atac terrestre, míssils nau a nau i un sistema de guerra antisubmarina (ASW). Els míssils s'emmagatzemen i es disparen des de cel·les del Sistema de Llançament Vertical (VLS) Mark 41; amb 90 cel·les als vols I-II i 96 cel·les començant amb el vol IIA, els Arleigh Burke estan més armats que moltes classes de creuers de míssils guiats precedents. El destructor de la classe Arleigh Burke està equipat amb el sistema de combat Aegis, que combina informació dels sensors del vaixell per mostrar una imatge coherent de l'entorn i guia les armes als objectius mitjançant un seguiment i un control de foc avançats. miniatura| (en primer pla) i altres vaixells realitzant un llançament coordinat de l'SM-2MR El seu radar principal difereix dels radars tradicionals de rotació mecànica. En canvi, Aegis utilitza la matriu d'escaneig electrònic passiu AN/SPY-1 D (o la matriu d'escaneig electrònic actiu AN/SPY-6 a les naus del Vol III), que permet el seguiment continu dels objectius simultàniament a les exploracions d'àrea. El control informàtic del sistema també permet la centralització de les funcions de seguiment i orientació, que abans estaven separades. El sistema és resistent a les contramesures electròniques.

Els míssils estàndard SM-2MR/ER i SM-6 proporcionen defensa aèria d'àrea, tot i que també es poden utilitzar en un paper secundari antinau. L'SM-2 utilitza radar semiactiu (SARH); es poden interceptar fins a tres objectius simultàniament, ja que els Arleigh Burke tenen tres radars de control de foc AN/SPG-62 per a la il·luminació d'objectius terminals. L'SM-6, que proporciona defensa sobre l'horitzó, i l'SM-2 Block IIIC presenten un cercador de mode dual amb capacitat de radar actiu (ARH); no han de dependre de la il·luminació externa, de manera que es poden interceptar més objectius simultàniament.

Aeronaus miniatura|MH-60R Seahawk sobre La cabina de vol de Els vols IIA i III tenen dos hangars per guardar helicòpters MH-60. El seu sistema d'helicòpters Light Airborne Multi-Purpose System (LAMPS) millora les capacitats de la nau permetent que el MH-60 monitoritzi submarins i vaixells de superfície, llanci torpedes i míssils contra ells, i proporcioni suport de foc durant les insercions/extraccions amb metralladores i míssils guiats antiblindatge Hellfire. Els helicòpters també tenen una funció utilitària, capaços de realitzar reabastament vertical, cerca i rescat, evacuació mèdica, retransmissió de comunicacions i detecció i control de foc naval.

El març de 2022, es va desplegar un destructor Arleigh Burke amb un vehicle aeri no tripulat (UAV) Aerosonde de l'AAI. L'avió està en fase de demostració per a vaixells de vol I i II, que no tenen espai per emmagatzemar helicòpters permanentment. L'Aerosonde té una petjada prou petita per ser emmagatzemat en aquests destructors. Pot realitzar missions com ara intel·ligència, vigilància i reconeixement a un cost molt inferior al dels helicòpters tripulats.

Referències

Categoria:Vaixells Categoria:Militars