El Palau Pisani és un palau venecià situat al districte de San Marco, amb vistes al Rio del Santissimo i vorejant amb el Palazzetto Pisani i el Palau Morosini, amb vistes a Campo Pisani, adjacent al Campo Santo Stefano. És la seu del Conservatori Benedetto Marcello.La darrera gran renovació va ser confiada a Girolamo Frigimelica, arquitecte de la família Pisani, el mateix home que va construir la imponent Villa Pisani a Stra. L'objectiu de la construcció era eminentment festiu: la noble família Pisani, en aquell moment una de les més riques de la ciutat, volia un palau digne de la seva grandesa, que s'estén gradualment per les cases veïnes fins a arribar al Gran Canal. Figures famoses, reis i prínceps s'hi van allotjar: les cròniques parlen de la magnificència del mobiliari i les decoracions, i de la galeria plena de pintures dels artistes més il·lustres. L'enorme façana del palau, criticada per alguns per la seva ostentació, està animada per dos grans arcs sobre la porta d'entrada. (Benedetto Marcello)
Història Construcció El 1525 la família Pisani ja vivia a la zona de Santo Stefano, però la construcció del palau va començar només entre el 1614 i el 1615. El primer nucli es va desenvolupar on hi havia tant una casa que ja era propietat de la família (obtinguda per herència) com altres edificis adquirits específicament per la necessitat de construir aquesta residència. Alvise Pisani, el client, va decidir no recórrer a un arquitecte per supervisar les activitats, sinó que se les feia ell mateix, contactant directament amb els artesans, potser a causa de l'absència d'una gran personalitat artística a la ciutat en aquell moment. El 1634 un terratrèmol va destruir part de la residència, que va haver de ser reconstruïda. Es creu que per a la reconstrucció de l'edifici, construït "a l'estil romà", també es va poder contactar amb el mestre d'obra de l'època, Bortolo da Venezia, conegut com a Manopola. Al segle XVIII, Vincenzo Maria Coronelli va atribuir el disseny del palau a Jacopo Sansovino. Expansió El 1728, la família Pisani va encarregar a Gerolamo Frigimelica la supervisió de l'elevació i l'ampliació del complex. La seva intervenció va incloure la destrucció de la gran finestra de mansarda central, l'elevació d'una planta, la construcció de patis interiors i la decoració. A finals del segle XVIII es van dur a terme altres obres que van provocar l'alteració del pla. El nou propietari del palau, un tal Alvise Pisani, va decidir transformar les sales de la segona planta principal en habitacions més petites, dividint-les segons el projecte de Bernardino Maccaruzzi. El palau ara tenia unes 200 habitacions. Durant aquest període Gustau III de Suècia també va ser un convidat del palau, que va declarar que mai podria retornar la sumptuosa benvinguda que havia rebut. Van seguir nombroses altres transformacions: el pla es va revisar diverses vegades, es van retirar les col·leccions d'art i tot el complex es va dividir en apartaments de lloguer. Mentrestant, la família propietària de l'edifici s'havia vist obligada a vendre una gran part de l'edifici, quedant-se propietària només de l'ala nord. El 1880, la família es va extingir. El 1940, l'edifici es va convertir en un hivernacle. El 1947, el pintor Zoran Music va tenir el seu estudi a les golfes.
Arquitectura Façanes miniatura|Façana principal miniatura|La porta del Palau Pisani a Santo Stefano en una xilografia de finals del segle XIX El palau, que demostra clarament el desig de la família Pisani d'arribar al Gran Canal, un objectiu aconseguit amb l'adquisició del Palazzetto Pisani, té unes dimensions notables i, per tant, més façanes. La façana principal dona a Campo Pisani i es caracteritza per la decoració en pedra d'Ístria, que li dona un aspecte majestuós. Tradicionalment té un aspecte tripartit: al centre de la planta baixa hi trobem un gran portal, extret de les serlianes dels pisos superiors. Als costats d'aquest últim hi ha finestres amb arcs de mig punt, la clau de les quals està decorada amb un cap humà. Estan disposades formant finestres mainel·les: les dues finestres que constitueixen la unitat modular que després es repeteix tenen una columna al centre i pilars als costats. El balcó del primer pis, excepcionalment potent, està sostingut per dos modillons i el seu parapet està decorat amb un motiu quadrat. Les façanes secundàries s'estenen cap al Gran Canal (acabat només el 1751) i cap al Rio del Santissimo. Ambdues tenen un aspecte nu, no comparable al de la principal. La seva decoració consisteix principalment en finestres d'una sola alçada.
Planta La distribució de la planta és molt diferent de les tradicionals, que presenten una successió d'habitacions a banda i banda del porxo. En aquest cas, l'edifici es desenvolupa al voltant de dos patis, separats només per una lògia.
Interiors miniatura|La sala de concerts, que abans era una sala de ball L'edifici ha estat víctima de saquejos al llarg dels anys. Malgrat tot, encara sobreviuen nombroses obres d'art, concentrades als sostres i estucs. El portal està envoltat per dos grups escultòrics, que representen la Matança del Lleó de Nemea i la Captura de Cèrber : normalment s'atribueixen a l'escola de Girolamo Campagna. La paret posterior del vestíbul està dominada pel gran fanò, la llanterna que hi havia a la popa de la galera d'Andrea Pisani. A la sala de l'antiga biblioteca, al cinquè pis, hi ha dos medallons amb els perfils de Martí Luter i Joan Calví. A l'entresol hi ha algunes habitacions decorades amb estucs que daten de la segona meitat del segle XVIII.
El portego del primer pis va presentar una col·lecció de pintures que representaven els rostres dels homes més famosos de la família: avui dia només sobreviuen les d'Andrea Pisani i Alvise Pisani. La decoració de la sala, però, és obra del pintor Jacopo Guarana . A les sales del primer pis abunden les decoracions: entre d'altres, Francesco Zugno hi va treballar per crear els frescos que decoren la sala amb vistes a la plaça i la contigua. El mateix pis també compta amb una capella amb un retaule sobre el tema de la Sagrada Família i l'Infant Sant Joan, creat per Giuseppe Angeli .
Pel que fa a l'ala que dona al canal, té dues sales que antigament devien estar ricament decorades però que avui semblen buides. Al mateix costat també hi havia una sala utilitzada com a galeria d'art, on s'allotjaven obres valuoses. Segons un inventari elaborat el 1809, constava de 159 obres, de les quals dos terços eren del , una quarantena del segle XVII i una dotzena del segle XVIII. L'inventari també informa dels noms dels artistes, entre els quals hi ha Ticià, Tintoretto, Paolo Veronese, Bassano, Palma il Vecchio. Adjacent a aquesta sala n'hi ha una altra rica en estuc blanc i daurat, atribuïda a Giuseppe Ferrari, que es diu que les va crear el 1776. A la dreta hi ha una capella dedicada a la Madonna del Rosari, ampliada i decorada el 1717.
Una altra sala particularment important és la sala de ball, ara utilitzada per a concerts. La seva forma va ser definida per Almorò Pisani entre 1717 i 1720. L'obra d'art més valuosa de la sala va ser el llenç que decorava el sostre, realitzat per Giovanni Antonio Pellegrini entre 1722 i 1723. El llenç es va vendre el 1895, però va ser substituït el 1904 per una obra de Vittorio Emanuele Bressanin, que representa la Glorificació de la Música. Aquesta obra es va fer gratuïtament. Al mateix temps, Bressanin també es va dedicar a la creació del fresc de l'altra sala cap a l'escala central, que abans estava decorada amb cinc pintures de Veronese. A la sala que ara allotja la direcció del conservatori hi ha un picaporta de bronze, atribuït a Alessandro Vittoria.
Biblioteca De l'antiga biblioteca Pisani no en queda res excepte un catàleg que data del 1807. Tres anys més tard, tot va ser subhastat i dispersat. La biblioteca va ser fundada per Almorò Pisani i va ser la més rica entre les que estaven disponibles per als nobles venecians individuals. Durant el període de la seva activitat estava oberta al públic dues vegades per setmana i tenia un custodi. La col·lecció era rica en el que s'anomenaven llibres prohibits, ja que sovint estaven relacionats amb heretgies. La biblioteca també albergava una vasta col·lecció numismàtica, composta per 6000 peces, que s'afegirien a la sèrie completa de monedes venecianes.
Referències
Bibliografia
Pisani a Santo Stefano