Cantus Arcticus, també conegut com a Concert per a ocells i orquestra, és una obra orquestral a tres parts del compositor finlandès Einojuhani Rautavaara que incorpora enregistraments en cinta del cant dels ocells.
Encarregat per la Universitat d'Oulu per a la seva primera cerimònia de concessió de doctorat, Cantus Arcticus va ser estrenat a Oulu el 18 d'octubre de 1972 per l'Orquestra Simfònica d'Oulu dirigida per Stephen Portman. La partitura es va publicar el mateix any. L'obra està dedicada a Urho Kekkonen, que era president de Finlàndia en aquell moment.
Cantus Arcticus ha gaudit d'una gran popularitat. Les raons esmentades inclouen la semblança de l'obra amb la música tonal familiar; lla manera com vincula la música amb la natura utilitzant cants d’ocells enregistrats; la novetat de combinar aquests enregistraments amb una orquestra en directe; i la seva associació amb una visió idealitzada i exotitzada de la cultura i el paisatge de Finlàndia. L'atractiu de l'obra també es demostra pel seu ús en altres contextos musicals, incloent-hi composicions de jazz i música de cinema.
Origen i context Rautavaara és considerat puna de les figures centrals de la música finlandesa de finals del segle XX. Durant gran part d'aquell segle, per a molts oients la música de Finlàndia s’identificava gairebé exclusivament amb Jean Sibelius. Amb el pas dels anys, però, la vida musical d’aquest país petit, però extraordinàriament actiu, ha adquirit una presència internacional molt més ampla. Directors, cantants i instrumentistes finlandesos han destacat arreu del món, mentre que compositors com Magnus Lindberg, Kaija Saariaho i Esa-Pekka Salonen han aconseguit una projecció notable.
Molts trets de la concepció artística de Rautavaara es reflecteixen a Cantus Arcticus, una obra que s’ha convertit en la més coneguda del seu catàleg. Des de l’edat mitjana fins avui, l’atracció dels compositors pel cant dels ocells sembla gairebé inevitable: és, literalment, una inspiració de la natura. En la majoria de casos, però, les referències extramusicals dins una obra no resulten immediatament clares. Sovint només identifiquem la història o la imatge que hi ha al darrere d’una peça programàtica després que el títol o algun comentari del compositor ens n’indiqui la clau interpretativa.
Els cants dels ocells sobresurten clarament dins del teixit instrumental. Tant en una composició vocal del Renaixement com en un quartet de corda de Joseph Haydn, una simfonia de Ludwig van Beethoven o una òpera de Richard Wagner, les imitacions del cant dels ocells són fàcilment recognoscibles. Alguns compositors —sobretot Olivier Messiaen— van arribar a identificar espècies concretes i a reproduir-ne els cants amb una fidelitat gairebé científica. Ja a mitjan anys vint, Ottorino Respighi havia introduït una innovació notable a Pini di Roma: l’ús d’un enregistrament fonogràfic del cant d’un rossinyol. A Cantus Arcticus, Rautavaara desenvolupa aquesta idea d’una manera molt més extensa, incorporant enregistraments reals d’ocells com a part integral de la textura musical.
Instrumentació Instrumentació: dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, trombó, timbales, plats, tam-tam, arpa, celesta, enregistrament de cants d’ocells i cordes.
Anàlisi musical A Cantus Arcticus, els enregistraments d’ocells no apareixen simplement com un efecte decoratiu: es converteixen en un element estructural que dialoga constantment amb l’orquestra. En molts moments els instruments adopten gestos o contorns melòdics que recorden aquests sons naturals, de manera que la frontera entre paisatge sonor real i música escrita es difumina. L’obra es divideix en tres moviments amplis i contemplatius, amb passatges de llibertat rítmica i una harmonia molt transparent.
El primer moviment, El pantà, no indica un tempo concret i només inclou una suggerent indicació expressiva: «Penseu en la tardor i en Piotr Ilitx Txaikovski.» La música s’inicia amb una línia suau i ondulant de dues flautes solistes, a la qual s’afegeixen poc després els enregistraments d’ocells, que continuaran presents al llarg de bona part de l’obra. Progressivament, l’orquestra amplia aquest paisatge sonor fins a una expansió ampla de les cordes.
El segon moviment, Melangia, comença sense intervenció orquestral: durant aproximadament un minut només se senten els cants enregistrats. A la partitura s’indica que aquest moment ha de permetre a l’oient percebre el diàleg entre els ocells enregistrats en dos canals diferents. Després entren els violins amb sordina amb una línia delicada i inquietant; les cordes greus s’hi afegeixen gradualment fins que la música es dissol lentament.
El moviment final, Cignes en migració, també s’obre amb els ocells en solitari durant uns instants. Posteriorment l’orquestra es reparteix en quatre grups amb colors sonors diferenciats: cadascun segueix el seu propi desenvolupament musical i no sempre coincideix exactament amb els altres. Reapareix el moviment ondulant del primer moviment, com una mena de record llunyà. Encara que gran part de l’obra es manté en dinàmiques molt suaus, el final creix fins a un punt culminant intens abans d’esvair-se amb les cordes, la celesta, l’arpa i un únic ressonar de tam-tam.
Referències
Categoria:Cultura de l'Àrtida Categoria:Composicions musicals del 1972 Categoria:Articles amb traduccions sense revisar Categoria:Obres d'Einojuhani Rautavaara