La tempesta (Stormen), op. 109, és una música incidental de Jean Sibelius per a l'obra La tempesta de Shakespeare. La va compondre principalment a finals de l'estiu de 1925, la seva última obra important abans del seu poema simfònic Tapiola. Sibelius va derivar dues suites de la partitura.

Es diu que la música mostra una riquesa d’imaginació i una capacitat inventiva sorprenents, i és considerada per alguns com una de les obres més destacades de Sibelius. Va representar els personatges individuals mitjançant l’elecció de la instrumentació: especialment admirat va ser el seu ús de les arpes i la percussió per representar Pròsper, que es diu que captura la "ressonant ambigüitat del personatge".

Història Sibelius havia completat la seva Setena Simfonia, que havia de ser la seva última, el 1924. La Tempesta i Tapiola havien de ser les seves últimes grans obres, i no va escriure gaire més durant els 32 anys restants de la seva vida, que van arribar a ser coneguts com "El Silenci de Järvenpää".

La idea de la música per a La tempesta va ser suggerida per primera vegada a Sibelius el 1901, pel seu amic Axel Carpelan. El 1925, el seu editor danès Wilhelm Hansen va tornar a plantejar la idea, ja que el Teatre Reial de Copenhaguen anava a representar l'obra l'any següent, dirigida per Adam Poulsen. Sibelius la va escriure des de la tardor de 1925 fins a principis de 1926, període durant el qual va complir 60 anys. (Tot i que segons el diari de Sibelius, estava treballant en algunes addicions menors i canvis musicals al maig de 1927.)

La música completa dura més d'una hora. Originalment constava de 34 peces, per a vocalistes, cor mixt, harmònium i orquestra. Es va estrenar a Copenhaguen el 15 de març de 1926. La primera nit va atreure l'atenció internacional, però Sibelius no hi era present. Les crítiques van assenyalar que "Shakespeare i Sibelius, aquests dos genis, finalment s'han trobat", i van elogiar en particular el paper de la música i els decorats. Només quatre dies després, Sibelius va emprendre un llarg viatge per treballar en nous encàrrecs a Roma. No va sentir la música per primera vegada fins a la tardor de 1927, quan el Teatre Nacional Finlandès de Hèlsinki va posar en escena l'obra. Per a aquesta representació, va compondre un epíleg alternatiu, cosa que va elevar el nombre d'elements a 35.

L'obertura L'obertura sol considerar-se l’última obra plenament acabada de Sibelius. Cronològicament s’inscriu després de les seves darreres simfonies, la Sisena (1923) i la Setena (1925).

L'obertura ha estat descrita com "el tram musical més onomatopoètic mai compost". Sibelius va publicar l'obertura com una peça separada i va arranjar dues suites de la música, que comprenen 19 peces. Aquestes suites van condensar i combinar elements de la música escènica, de vegades de maneres que enfosqueixen el drama. És en la forma d'aquestes suites que la música s'ha escoltat amb més freqüència a la sala de concerts i en enregistraments. Diversos enregistraments no s'adhereixen a les suites formals sinó que inclouen altres elements.

Es tracta d’una peça d’un marcat caràcter evocador, gairebé pictòric. Des de l’inici (*Largamente molto*, 12/8), les cordes despleguen un moviment incessant de figures cromàtiques ascendents i descendents en semicorxeres, que suggereixen un flux agitat i canviant. Aquest teixit ondulant —com una massa sonora en constant transformació— es manté al llarg de bona part de l’obra.

Per damunt d’aquest fons, el flautí irromp amb intervencions agudes que poden recordar els xiuxiueigs o els udols del vent, mentre que els instruments de fusta reforcen el caràcter inestable amb línies igualment mòbils. Els metalls, per la seva banda, introdueixen acords densos i carregats de tensió, com si anunciessin un desenllaç imminent.

Cap al final, la música es va apagant progressivament en un llarg *diminuendo*. L’obra conclou amb una sonoritat extremadament suau (*pppp*): un acord sostingut de les fustes, lleument vibrat pels tremolos de les cordes, que es dissol gairebé completament abans de l’últim compàs.

La música incidental completa no es va enregistrar per primera vegada fins al 1992, per l'Orquestra Simfònica de Lahti, el Cor de l'Òpera de Lahti i solistes sota la direcció d'Osmo Vänskä, com a part dels enregistraments complets de totes les obres de Sibelius. Els enregistraments de les suites inclouen els de Sir Thomas Beecham, Sir Charles Groves, Horst Stein, Leif Segerstam i Michael Stern.

Estructura de la música incidental Núm. 1. Obertura Acte 1 Núm. 2, Miranda s'adorm Núm. 3, Ariel vola Núm. 4, Cor dels Vents Núm. 5, Ariel s'afanya a marxar Núm. 6, La primera cançó d'Ariel amb introducció i cor Núm. 7, Segona cançó d'Ariel Acte 2 Núm. 8, Interludi Núm. 9, El Roure Núm. 10, La tercera cançó d'Ariel Núm. 11, Interludi Núm. 12, Cançó d' Stephano Núm. 13, La cançó de Caliban Acte 3 Núm. 14, Interludi Núm. 15 Humoreske Núm. 16, Cànon Núm. 17, Ball dels Diables Núm. 18, Ariel com a harpia Núm. 19, Dansa II [Els diables ballen lluny] Núm. 20, Intermezzo Acte 4 Núm. 21, Ariel vola [= Núm. 3] Núm. 22, Quarta cançó d'Ariel Núm. 23, L'Arc de Sant Martí Núm. 24, Recitació d' Iris Núm. 25, Cançó de Juno Núm. 26, Dansa de les nàiades Núm. 27, El Segador Núm. 28, Ariel vola [= Núm. 3] Núm. 29, Ariel vola [= Núm. 5] Núm. 30, Ariel vola Núm. 31, Els gossos Acte 5 Núm. 31bis, Obertura Núm. 32 Intrada Núm. 33, Cinquena cançó d'Ariel Núm. 34, Seguici Núm. 34bis, Epíleg.

Estructura de les suites Les referències entre parèntesis són a l'origen de la música de la partitura original.

Suite núm. 1 per a piano, op. 109/2

1. El roure (núm. 18, Ariel com a harpia, seguit del núm. 9, El roure) 2. Humoreske (núm. 15) 3. Cançó de Caliban (núm. 13) 4. Els segadors (núm. 19, Dansa II Els diables ballen lluny; núm. 27, El segador) 5. Cànon (núm. 16) 6. Escena (núm. 11, Interludi; núm. 31, Els gossos) 7a. Intrada (núm. 32) 7b. Berceuse (núm. 2, Miranda s'adorm) 8a. Interludi (núm. 23, L'arc de Sant Martí) 8b. Cançó d'Ariel (núm. 7, Segona cançó d'Ariel) 9. Obertura (núm. 1)

Suite núm. 2 per a piano, op. 109/3

1. Cor dels Vents (núm. 4) 2. Intermezzo (núm. 20) 3. Dansa de les nimfes (núm. 26, Dansa de les nàiades) 4. Pròsper (núm. 8, Interludi) 5. Cançó I (núm. 22, Quarta cançó d'Ariel) 6. Cançó II (núm. 31 bis, Obertura; núm. 33, Cinquena cançó d'Ariel) 7. Miranda (núm. 14, Interludi) 8. Les nàiades (núm. 6, Primera cançó d'Ariel) 9. Episodi de dansa (núm. 17, Dansa dels diables)

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1926 Categoria:Música incidental de Jean Sibelius Categoria:Articles que contenen text en suec