miniatura|upright=1.35|Les orques són depredadors alfa molt visibles que cacen nombroses espècies de grans dimensions. Tanmateix, la major part de l'activitat marina ve d'organismes microscòpics que no es poden veure individualment a ull nu, com ara els bacteris marins i el fitoplàncton. La vida marina o vida oceànica es compon de tots els organismes marins que viuen en hàbitats d'aigua salada, així com les comunitats ecològiques que engloben tots els animals, les plantes, les algues, els fongs, els protists, els procariotes i els virus marins associats que viuen a l'aigua salada dels hàbitats marins, sia l'aigua de mar dels mars marginals i els oceans, sia l'aigua salabrosa de les zones humides costaneres, les llacunes, els estuaris i els mars epicontinentals. El 2023 es coneixien més de 242.000 espècies marines i es calcula que en podrien faltar dos milions per documentar. De mitjana, els investigadors en descriuen unes 2.300 de noves cada any. L'estudi de la vida marina abasta diversos camps del coneixement, principalment la biologia marina i l'oceanografia biològica.
En volum, els oceans representen un 90% de l'espai vital de la Terra, foren el bressol de la vida i han estat santuaris biòtics fonamentals al llarg de la història geològica de la Terra. Les formes de vida més antigues conegudes evolucionaren com a procariotes anaerobis (arqueus i bacteris) als oceans de l'Arqueà, al voltant de les fumaroles hidrotermals del mar profund, abans que l'aparició dels fotoautòtrofs permetés la colonització dels medis marins d'aigües somes pels tapissos microbians. La Gran Oxigenació del Proterozoic inferior alterà significativament la química marina, fet que probablement provocà una extinció massiva entre els anaerobis, però que també conduí a l'evolució dels eucariotes mitjançant la simbiogènesi entre anaerobis supervivents i aerobis. La vida multicel·lular sorgí finalment dels eucariotes marins durant el Neoproterozoic i culminà en una gran radiació evolutiva de macrofaunes majoritàriament sèssils, l'explosió d'Avalon. En el Fanerozoic inferior, l'explosió d'Avalon fou seguida per una radiació encara més notable, l'explosió cambriana, en la qual els eumetazous, que es mouen activament, esdevingueren predominants. Aquesta vida marina també s'expandí cap a l'aigua dolça, on els fongs i les algues verdes que eren arrossegats fins a les zones riberenques començaren a establir-se durant l'Ordovicià, abans d'expandir-se ràpidament terra endins durant el Silurià i el Devonià, obrint la via al desenvolupament dels ecosistemes terrestres.
Avui en dia, les espècies marines van des del fitoplàncton microscòpic, de 0,02 micròmetres, fins a grans cetacis com el rorqual blau, que pot arribar a 33 m de longitud. Hom ha estimat que els microorganismes marins representen entre un 70% i un 90% de la biomassa marina total. Els productors primaris marins, principalment els cianobacteris i les algues amb cloroplasts, produeixen oxigen i capturen carboni mitjançant la fotosíntesi, fet que genera una biomassa enorme i influeix significativament en la química atmosfèrica. Les espècies migratòries, com ara els peixos oceanòdroms i els anàdroms, també creen biomassa i propicien la transferència d'energia biològica entre diferents regions de la Terra, i moltes d'elles actuen com a espècies clau de diversos ecosistemes. A un nivell fonamental, la vida marina afecta la naturalesa del planeta i, en part, modela i protegeix les costes; a més a més, alguns organismes marins (com ara els coralls) fins i tot contribueixen a la creació de nova terra ferma mitjançant l'acumulació d'esculls.
Referències
Categoria:Oceanografia Categoria:Biologia