El cuirassat Duilio (sovint conegut com a Caio Duilio) va ser un cuirassat italià de la classe Andrea Doria que va servir a la Regia Marina durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. Va rebre el nom del comandant de la flota romana Gai Duili. Al Duilio se li va col·locar la quilla el febrer de 1912, botat l'abril de 1913 i completat el maig de 1915. Inicialment estava armat amb una bateria principal de tretze canons de 305 mm (12,0 polzades), però una reconstrucció important a finals de la dècada de 1930 els va substituir per deu canons de 320 mm (13 polzades). El Duilio no va participar en acció durant la Primera Guerra Mundial a causa de la inactivitat de la flota austrohongaresa durant el conflicte. Va navegar pel Mediterrani a la dècada de 1920 i va estar involucrat en l'incident de Corfú el 1923.
Durant la Segona Guerra Mundial, va participar en nombroses patrulles i sortides al Mediterrani, tant per escortar combois italians al nord d'Àfrica com en intents d'atrapar la Flota Britànica del Mediterrani. El novembre de 1940, els britànics van llançar un atac aeri sobre Tàrent; el Duilio va ser impactat per un torpede llançat per un bombarder torpediner Fairey Swordfish, que va causar danys importants. Les reparacions van durar uns cinc mesos, després dels quals el vaixell va tornar a les tasques d'escorta de combois. Una escassetat de combustible va immobilitzar la major part de la flota de superfície italiana el 1942, i el Duilio va romandre fora de servei fins a la rendició italiana el setembre de 1943. Posteriorment va ser internat a Malta fins al 1944, quan els Aliats li van permetre tornar a aigües italianes. Va sobreviure a la guerra i va continuar servint a la marina italiana de la postguerra, principalment com a vaixell escola. El Duilio va ser posat en reserva per última vegada el 1953; va romandre a l'inventari de la marina italiana durant tres anys més abans de ser eliminat del registre naval a finals de 1956 i venut per desballestar l'any següent.
Disseny miniatura|esquerra|Alçat dret i planta de coberta de la classe Andrea Doria . El Duilio feia 176 metres d'eslora total, 28 m de mànega i 9,4 m de calat. A plena càrrega de combat, desplaçava fins a 24.715 tones mètriques (24.325 tones llargues ; 27.244 tones curtes). El vaixell tenia una coberta de proa que s'estenia fins al primer terç del buc. La seva superestructura consistia en una petita torre de comandament blindada a popa del parell de torretes principals de proa i una segona torre a popa. Un cop construït, estava equipat amb dos pals trípode. Tenia una tripulació de 35 oficials i 1.198 sots-oficials i mariners.Fraccaroli, p. 260
Estava propulsat per quatre turbines de vapor Parsons, que accionaven quatre hèlixs. El vapor era proporcionat per vuit calderes Yarrow de combustible i dotze de carbó i combustible que es conductaven a dos embuts grans i àmpliament espaiats. Els motors tenien una potència nominal de 30.000 cavalls de força (22.000 kW), cosa que proporcionava una velocitat màxima de 21 nusos (39 km/h). Tenia un radi de creuer de 4.800 milles nàutiques (8.900 km) a una velocitat més econòmica de 10 nusos (19 km/h).
El vaixell estava armat amb una bateria principal de tretze canons de 305 mm (12 polzades) del calibre 46 en tres torretes triples i dues torretes bessones. La bateria secundària estava formada per setze canons de 152 mm (6 polzades) del calibre 45, tots muntats en casamates agrupades al voltant de les torretes de la bateria principal davantera i posterior. El Duilio també estava armat amb tretze canons de 76 mm (3 polzades) del calibre 50 i sis canons antiaeris de 76 mm. Com era habitual en els vaixells principals de l'època, estava equipat amb tres tubs llançatorpedes submergits de 450 mm (17,7 polzades).
Estava protegida amb acer cimentat Krupp fabricat per U.S. Steel. El cinturó de blindatge tenia un gruix de 254 mm i la coberta principal de 98 mm. La torreta de comandament i les torretes de la bateria principal estaven protegides amb un blindatge de 280 mm.
Modificacions El Duilio va ser reconstruït extensament entre 1937 i 1940 a Gènova. La seva coberta de proa es va ampliar més a popa, fins que va arribar al pal major. Es van reconstruir la popa i la proa, augmentant l'eslora del vaixell a 186,9 m, i el desplaçament va créixer a 28.882 t. La seva antiga maquinària va ser substituïda per equips més eficients i les seves vint calderes van ser substituïdes per vuit models de combustible; la nova central elèctrica va tenir una potència nominal de 75.000 cavalls (56.000 kW) i la velocitat va augmentar a 26 nusos (48 km/h). Es va retirar la torreta del mig del vaixell i es van perforar els canons restants fins a 320 mm. La seva bateria secundària va ser completament revisada; els canons de 152 mm van ser substituïts per dotze canons de 135 mm en torretes triples al mig del vaixell. La bateria antiaèria va ser significativament millorada, i va incloure deu canons de 90 mm (3,5 polzades), quinze canons de 37 mm (1,5 polzades) calibre 54 i setze canons de 20 mm (0,79 polzades). Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, es van instal·lar quatre canons de 37 mm més i es van retirar dos dels canons de 20 mm. Després de sortir de la modernització, la tripulació del Duilio constava de 35 oficials i 1.450 mariners.Roberts, p. 284
Historial de servei Al Duilio se li va col·locar la quilla al Regio Cantieri di Castellammare di Stabia el 24 de febrer de 1912. Va ser botat el 24 d'abril de 1913 i completat el 10 de maig de 1916.
Primera Guerra Mundial La cerimònia de lliurament de la bandera de batalla estava prevista per al 28 de maig, però com que Itàlia havia entrat a la guerra quatre dies abans, la bandera, donada per un comitè de dones romanes, presidit pel príncep Prospero Colonna, alcalde de Roma , va ser lliurada en privat al comandant de la unitat. El taüt per a la custòdia de la bandera no es lliuraria fins al 14 d'abril de 1932, durant una solemne cerimònia pública al Campidoglio.
No va participar en cap acció a la Primera Guerra Mundial, atès que la flota austrohongaresa, el principal rival naval d'Itàlia, va romandre al port durant tot el conflicte. A més, l'almirall Paolo Thaon di Revel, el cap de l'estat major de la marina italiana, creia que els submarins i els minadors austrohongaresos podien operar amb massa eficàcia a les estretes aigües de l'Adriàtic. L'amenaça d'aquestes armes submarines per als seus vaixells principals era massa greu perquè ell utilitzés la flota de manera activa.Halpern, p. 150 En canvi, Revel va decidir implementar un bloqueig a l'extrem sud, relativament més segur, de l'Adriàtic amb la flota de batalla, mentre que vaixells més petits, com els vaixells MAS, realitzaven incursions contra vaixells i instal·lacions austrohongareses. Mentrestant, els cuirassats de Revel es preservarien per enfrontar-se a la flota de batalla austrohongaresa en cas que aquesta busqués un enfrontament decisiu.Halpern, p. 141–142
Com a resultat, el Duilio només va fer quatre patrulles durant la guerra i va estar operatiu durant un total de 70 hores.
Període d'entreguerres Va tenir la seva base a Tàrent des del novembre de 1918 fins a l'abril de 1919, però durant aquest temps es va desplegar a Corfú, del 10 de novembre de 1918 al 26 de gener de 1919.Whitley, p. 165 El 26 d'abril de 1919, el Duilio va ser enviat a Esmirna per ajudar a fer de mitjancer en una disputa sobre la propietat de la zona. Mentre era allà, va tenir un enfrontament amb el creuer blindat grec Georgios Averof, però aquest es va desactivar quan els grecs van desembarcar tropes per ocupar Esmirna. El 9 de juny, va ser rellevat pel vell cuirassat pre-dreadnought Roma, cosa que li va permetre traslladar-se a Constantinoble.Whitley, p. 165–166
Durant el seu desplegament a Turquia, el Duilio va entrar al Mar Negre per donar suport als Russos Blancs a la Guerra Civil Russa, del 23 de juny al 13 de juliol. Durant aquest període, va ser transferit a l'Esquadró Levante de la Marina Italiana. Va tornar a Esmirna després de completar el seu desplegament al Mar Negre, i hi va romandre fins al 9 de setembre, quan va ser rellevat pel cuirassat Giulio Cesare. Va tornar a Tàrent el 12 de setembre i va ser posat a la reserva. Reincorporat al servei el 1920, el Duilio va anar a Albània el 30 de juny per donar suport al contingent de l'exèrcit italià que ocupava el país, i va participar en la seva retirada el 5 de setembre. L'any següent, va ser assignat a l'Esquadró del Dodecanès i va navegar per la Mediterrània oriental. Va tornar a Constantinoble com a part d'una flota aliada del 27 de juliol al 10 de novembre de 1921.Whitley, p. 166
Durant l'incident de Corfú amb Grècia de 1923, la Marina Italiana, inclòs el Duilio, va ser desplegada per ocupar l'illa de Corfú després de l'assassinat d'Enrico Tellini i quatre persones més. Més tard aquell mateix any, va escortar el cuirassat Dante Alighieri, acompanyat del Cavour en una visita d'estat del Rei a Espanya. Una explosió en un carregador el 8 d'abril de 1925 va destrossar el polipast de barbeta de la torreta número 3. El vaixell va passar a la reserva mentre s'efectuaven les reparacions a La Spezia, que van durar fins a l'abril de 1928. Va ser reacondicionat a Tàrent del 18 de març al 15 de juny de 1930. Va tornar a entrar a la reserva l'11 d'agost de 1932 fins a l'11 d'agost de 1933, quan va ser nomenat vaixell insígnia del comandant de la Flota de Reserva. A partir del 19 de març de 1937, va ser portat a Gènova, on va començar una extensa reconstrucció a la drassana Cantieri del Tirreno. L'obra es va completar el 15 de juliol de 1940, moment en què va ser reincorporada a la 5a Divisió del 1r Esquadró, amb base a Tàrent.
Segona Guerra Mundial La primera patrulla en temps de guerra del Duilio va tenir lloc el 31 d'agost. Juntament amb la resta de la flota van navegar per interceptar el cuirassat britànic , que es dirigia a Alexandria, i un comboi que navegava cap a Malta. La flota italiana no tenia prou reconeixement aeri, cosa que, juntament amb el mal temps, va impedir que els italians localitzessin les forces britàniques. Van tornar a Tàrent l'1 de setembre. El Duilio va tornar a fer-se a la mar el 7 de setembre, en un intent d'atrapar la Força H britànica, però la intel·ligència italiana era deficient, ja que la Força H estava atacant Dakar. El Duilio va tornar a Tàrent, on va romandre fins a principis de novembre.
La nit de Tàrent miniatura| Mapa que mostra la disposició de la flota italiana i els atacs britànics a Tàrent
La nit del 10 a l'11 de novembre, la Flota britànica de la Mediterrània va llançar un atac aeri sorpresa sobre el port de Tàrent. Vint-i-un torpediners Swordfish llançats des del portaavions van atacar la flota italiana en dues onades. Van impactar un cop al Duilio, tres al Littorio i un al Conte di Cavour.Rohwer, p. 47 El torpede va impactar al Duilio a estribord; va obrir un forat d'11 per 7 metres al buc i va inundar els carregadors de la bateria principal davantera. Un vaixell cisterna i diverses embarcacions més petites van encallar el cuirassat en aigües poc profundes per evitar que s'enfonsés al port. Es van efectuar reparacions temporals i, el gener de 1941, va ser reflotat i enviat a Gènova per a reparacions permanents, que van començar el 26 de gener.
Mentre el Duilio era al moll per a reparacions, la Força H britànica va abandonar el seu paper habitual com a escorta de combois a la Mediterrània occidental a principis de febrer per atacar Gènova. Els vaixells de superfície de l'almirall James Somerville van disparar més de mil projectils al port, i els avions del portaavions van llançar mines magnètiques al port. Cinc vaixells van ser enfonsats, però el Duilio no va ser afectat en l'atac.Ireland, p. 64 Durant l'atac, la bateria antiaèria del Duilio va disparar uns 8.000 trets contra els avions d'observació britànics. Les reparacions es van completar al maig, i el 16 de maig va tornar a Tàrent al 1r Esquadró.