miniatura|400x400px|Lletres de l'alfabet en minúscules i majúscules de l'escriptura visigòtica. Per sobre i sota alguna de les seves variants (nota: J, Ñ i U encara no existien). L'escriptura visigòtica (és incorrecte anomenar-la 'escriptura visigoda') o escriptura visigòtica-mossàrab és un tipus d'escriptura medieval que, encara que es va originar en l'última etapa de la Hispània visigoda, no adquireix el seu cànon fins al en un context històric diferent al Regne visigot de Toledo. L'època de desenvolupament i floriment d'aquesta forma gràfica es produeix als regnes cristians de la península ibèrica durant els primers segles de la Reconquesta. A l'Edat Mitjana ia l'Edat Moderna es coneixia com a littera toletana o littera mozarabica (lletra toledana o mossàrab)
Història miniatura|Fulla del Glossari llatí (964) amb cal·ligrafia visigòtica. Aquest tipus d'escriptura es va fer servir entre els i a la península ibèrica ia la província eclesiàstica de la Septimània, localitzada al sud de l'actual França. Malgrat el seu nom, es va desenvolupar a partir de l'evolució de la cursiva romana nova, uncial i semiuncial romanes, gestant-se sobre una escriptura de transició entre la romana i la visigòtica pròpiament dita, coneguda com a visigòtica primitiva o visigòtica primera, que apareix en pissarres visigodes datades a partir del , però que no adquireix el seu cànon fins al . Per tant, encara que s'anomeni escriptura visigòtica, el període del seu major ús i desenvolupament no pertany a la Hispània dels visigots, sinó als primers segles de la Reconquista
A diferència d'altres pobles bàrbars, els visigots van tenir una escriptura pròpia, l'alfabet ulfilà, que estava limitada a usos litúrgics i no estava difosa socialment. Però aviat van haver d'adoptar els usos romans, abandonant l'arrianisme, convertint-se a la fe catòlica, i adoptant el llatí i l'escriptura llatina. No obstant això, durant la major part del regne visigot va existir una continuïtat gràfica amb el món romà, ja que es van seguir utilitzant les escriptures del Baix Imperi ( uncial, semiuncial i minúscula cursiva) per copiar llibres i per als documents de l'administració del regne. Els primers testimonis d'una escriptura diferent de les grafies romanes es troben a les pissarres visigodes des del .
L'escriptura visigòtica presenta dues variants gràfiques principals: visigòtica rodona, de traç pausat i curós, i visigòtica cursiva, de traç ràpid. Es diferencien també les modalitats: elongata (dins la variant cursiva) derivada de l'escriptura de cancelleria merovíngia; la semicursiva, caracteritzada per barrejar formes pròpies de la variant cursiva i rodona; i visigòtica rodona de transició, anomenada així per la gran influència d'elements propis de la nova escriptura continental que vindrà a substituir-la (carolina).
També presenta unes característiques particulars depenent de la zona geogràfica del centre de producció documental: són les anomenades variants regionals. Així es diferencien la visigòtica asturleonesa, mossàrab, portuguesa, catalana, septimana o narbonesa, riojana, navarresa o pirinenca.
La influència de l'escriptura carolina, nascuda en època de Carlemany i difosa per Europa occidental durant l'Imperi carolingi, va significar l'abandó d'aquest sistema gràfic, romanent com a residu en alguns ambients eclesiàstics conservadors de Galícia, Astúries, Lleó o Cantàbria al , i quedant lligada als textos religiosos dels mossàrabs toledanos, els qui van seguir utilitzant aquesta escriptura tradicional als segles , i . El canvi de la litúrgia visigoda per la litúrgia romana al va ser un factor determinant a la desaparició de l'escriptura visigòtica.
La pissarra visigoda Les pissarres visigodes suposen una oportunitat d'estudiar les activitats humanes durant un període de temps i llocs concrets de la geografia espanyola, ja que són materials originals que reflecteixen la vida quotidiana. No obstant això, la majoria de les pissarres han estat trobades de forma casual, fora d'un context clar que ajudi a confirmar una datació exacta, si bé és cert que a l'entorn d'aquestes troballes s'han trobat restes arqueològiques que assenyalen a èpoques de l'Antiguitat tardana i visigoda. No obstant això, cal que hi hagi excavacions arqueològiques sistemàtiques que donin llum al respecte. Les cronologies proposades oscil·len entre els segles i fins al
Tradicionalment es divideixen en tres tipus diferents: numèriques, de text i de dibuix. Les pissarres de dibuix, amb tot, poden ser millor compreses degut a la varietat d'exemplars trobats ia la multiplicitat dels exemplars esmentats, que van des de l'exercici escolar, el dibuix infantil o les representacions de caràcter simbòlic. Prenent com a referent les pissarres que es coneixen i s'han estudiat fins ara, es pot fer una classificació de caràcter orientatiu per facilitar-ne la comprensió. Un primer tipus de peces són aquelles que representen figures humanes i en general té un traçat maldestre i esquemàtic i que presenten números al seu voltant, també de traçat maldestre; una segona classificació seria aquella que comprèn peces que contenen dibuixos decoratius i altres figures geomètriques. Seguidament, hi ha un tipus de pissarra els dibuixos de la qual són de caràcter lúdic. El quart tipus de peces presenta figures d'animals i/o persones o altres, sense la presència de números i, tot i ser de traçat simple, es caracteritzen pel seu realisme i el dibuix acurat de detalls ornamentals. Hi ha un cinquè tipus de peça amb una simbologia elaborada –en una peça es troba una estrella de cinc puntes-, el significat de la qual pot resultar enigmàtic. Una última classificació ve donada per peces amb dibuixos senzills com arades i altres instruments agrícoles, cosa que reflecteix la importància de l'agricultura com a sistema econòmic bàsic en aquesta època. Algunes pissarres de text contenen alfabets, salms i frases litúrgiques que indica l'existència d'un sistema educatiu amb un nivell mínim d'alfabetització.
Algunes pissarres de text presenten escrits de caràcter religiós com ara la pissarra visigoda trobada a Carrio, Astúries, que mostra el text d'un conjur o invocació màgica la funció de les quals era les plantacions d'un pagès contra una contra la pedra. Per tant, aquest exemplar s'integra en un conjunt de peces caracteritzades per ser amulets o talismans que tenen per objecte defensar el propietari d'una potencial amenaça, aquests eren portats sempre a sobre o es fixaven en llocs concrets amb la missió de contrarestar malalties, encanteris, accidents o plagues.
A col·lació de l'anterior, cal destacar que el 1991, a Zamora, es va produir la troballa d'una pissarra de text, en estat fragmentari, possiblement emprada per conjurar calamarsa, d'escriptura visigòtica-mossàrab. Es va proposar una datació al recolzant-se en arguments epigràfics, lingüístics i arqueològics. La seva relació amb el conegut epígraf asturià de Carrio vindria a replantejar alguns problemes de les anomenades pissarres visigodes. Aquesta relació ve donada per l'analogia entre les dues peces, que utilitzen un conjur basat en un passatge apòcrif neo testamentari, de la Passió de Sant Bartomeu, cosa que suposaria obrir diverses línies d'interpretació i emmarcament cronològic. A més, aquest passatge bartolomita es relaciona en exclusiva amb oracions específiques contra calamarsa i tempestes.
Formes L'escriptura visigòtica es va formar per l'ús que els escrivents hispans van fer de les escriptures uncial, semiuncial i minúscula cursiva als segles de l'antiguitat tardana, trobant formes gràfiques en cadascuna de les modalitats que acusen un parentiu o amb l'uncial, o amb la semiuncial, o amb la minúscula.
La morfologia de les lletres, les lligadures i alguns nexes són diferents segons ens trobem davant d'una escriptura visigòtica rodona, executada lentament, o davant d'una escriptura visgòtica cursiva, de traçat més ràpid
Alguns exemples de la morfologia visigòtica són:
la «a» cursiva semblant a la «e» que s'executen ambdues amb una forma similar a un «3» fet al revés; la «a» rodona similar a una «u» ; la «r» rotunda similar a un «2»; la g de la rodona de clar arrelament semiuncial; .
l'a cursiva se a l'e que s'executen ambdues amb una forma similar a un 3 fet a l'inrevés; la rodona similar a u u; la «r»«<b id="mwmA">r</b> rotunda similar a un «2»; la g de la rodona de clara raniga semiuncial;
Algunes lletres tenen dues morfologies:
el traç superior de la «t» pot formar un cercle a l'esquerra o dos cercles, cas en què es confon amb una g de la cursiva; una i curta precedeix a lletres llargues i una i llarga, que sembla una ele, a les curtes. La i llarga diferencia també el valor semiconsonàntic del vocàlic. Aquest tret morfològic el va compartir amb altres sistemes gràfics contemporanis com el merovingi. la d té una forma amb un àstil vertical i un altre que l'inclina cap a l'esquerra, de tradició uncial; d'especial interès per als lingüistes té la forma de la z, que va ser adoptada per l'escriptura carolina on evolucionaria a la ce trencada ç.
Hi ha abundants lligadures especialment amb les lletres « e », « r » i « t ». En algunes ocasions hi havia dues lligadures diferents que es feien servir per representar les diferències de pronunciació d'una lletra, com en el cas de la representació de la síl·laba « ti, tj » que en el llatí hispà de l'època tenia dues pronunciacions una oclusiva i una altra fricativa.
L'escriptura visigòtica presenta abundants abreviatures, indicades de forma totalment característica i única, algunes de caràcter general marcades per signes que depenen dels costums de l'escrivà i altres de caràcter específic, assenyalades per signes concrets que tenen un valor determinat, com el semicolom per al -us i el -ue a l'escriptura visigòtica més antiga, una mena de petita «s» recargolada que situada a la part superior per a la desinència «-us» i -ue de la visigòtica del segon i tercer període de la seva evolució, un traç sinuós col·locat a l'esquerra del caigut de la lletra p per abreujar el per, etc.
Referències
Bibliografia
Velázquez Soriano, I. Y.;Santonja Gómez, M., Exposición En la Pizarra. Los últimos hispanorromanos en la Meseta, Fundación Instituto Castellano y Leonés de la Lengua, Burgos, 2005. VELÁZQUEZ SORIANO, I., Las pizarras visigodas. (Entre el latín y su disgregación. La lengua hablada en Hispania, siglos VI – VIII), Madrid, 2004.
Categoria:Paleografia Categoria:Hispània visigoda