El Museu del claustre de Saint-André-le-Bas es troba a Viena del Delfinat (Isèra), a la regió francesa d'Alvèrnia-Roine-Alps. El claustre d'una abadia urbana, l'Abadia de Saint-André-le-Bas, és de mida modesta i té una planta regular. Construïda a la segona meitat del segle XII, és l'únic element dels edificis del convent que ha sobreviscut fins als nostres dies.
És un dels cinc museus de la ciutat de Viena del Delfinat, juntament amb el de Belles Arts i Arqueologia, el de la Indústria Tèxtil, el de Saint-Pierre i el Teatre Antic de Viena.
Història Abadia miniatura|Església abacial Es diu que el duc d'Ansemond fundà l'Abadia de Saint-André-le-Bas, segons el seu testament del 543. Segurament es tracta d'una falsificació creada per l'arquebisbe Adon (860-875), basada en un document del segle VI, per fer valer els drets de l'Església de Viena sobre el monestir i les seues possessions. El monestir existia l'any 831, data del primer document autèntic que l'esmenta. Certament és més antic, perquè Adon pot remuntar-ne la fundació al s. VI sense que es qüestionàs la falsificació.
Es desconeix la regla que seguien els monjos. El monestir estava estretament vinculat als reis de Borgonya als segles IX i X: sembla que el rei Conrad III hi és enterrat.
Als segles i fou una de les abadies més poderoses de la diòcesi de Viena del Delfinat. Després va seguir la regla de Benet de Núrsia. En aquest període va adquirir el seu aspecte actual. La casa del camarlenc (és a dir, l'administrador) del monestir encara es conserva al carrer de la Table-Ronde, una resta de l'abadia medieval.
L'abadia es va fusionar amb la de Saint-Chef el 1774. Aquesta nova comunitat es fusionà al seu torn amb l'Abadia de Saint-Pierre el 1780. Més tard, durant la Revolució francesa, els antics edificis del convent els vengueren com a béns nacionals.
Claustre El claustre del s. XII, apareix com un quadrilàter irregular, probablement limitat per subestructures antigues. No és contigu amb l'església, de la qual el separa un passadís. Les obertures que donen al refectori i a la sala capitular encara són visibles. Una tercera porta devia obrir-se a la paret sud del claustre per a connectar amb el portal nord de la nau de l'església de l'Abadia de Saint-André-le-Bas. Tots els arcs són semicirculars i segueixen el mateix ritme. El mur baix sosté els pilars, que s'alternen amb dos grups de columnes bessones en cada tram. Al costat sud, les columnes estan cisellades amb fulles entrellaçades, cintes amb perles, canaleta en ziga-zaga trencada, etc.
Les galeries estaven cobertes per una estructura de fusta, segurament amb sostre, que descansava sobre la cornisa que coronava les arcades del claustre, aleshores uns 70 cm més baixes. Els elements esculpits del s. XII es conserven en gran part.
Al segle XV, el claustre va patir reformes. Les arcades es van desmantellar i elevar uns 70 cm. Un sostre de panells amb recobriments de juntes motllurats i pintats va substituir el sostre primer. El seu estil i construcció el daten del s. XV. La sala capitular es va transformar, potser per posar-hi una capella. Les dues obertures del costat sud estan emmurallades, i un gablet motllurat amb un arc apuntat corona la porta del s. XII.
Al segle XVII, el claustre va patir transformacions. Una part del mur oriental es va reconstruir amb dues portes que conduïen als edificis de l'abadia a l'est. També s'obrí una altra porta a l'extrem sud del mur occidental. Es va inserir una pica d'aigua beneita a mig camí entre aquesta porta i la del refectori, al peu d'una escala ara desapareguda, que conduïa a un segon nivell de galeries, que donaven accés als pisos dels edificis adjacents. El replà d'aquesta escala devia descansar damunt la mènsula encara visible a la part superior del mur de l'oest.
Al 1791, els edificis del convent es vengueren com a Béns nacionals.
La lògia maçònica de Viena llogà part dels edificis del convent del 1801 al 1814. El seu mal estat obligà la lògia a traslladar-se. Les reformes fetes el 1860 per Na Claude Guillemaud (1839-1927) transformaren el conjunt en un edifici d'apartaments, sobretot perquè es desmantellà part de la galeria sud del claustre. El 1923, encara s'esmentaven els pisos superiors amb entramat de fusta del claustre.
Entre els anys 1920 i 1938, la restauració de l'església i el claustre de Saint-André-le-Bas donà vida nova a aquest lloc patrimonial. La restauració fou un esforç de la ciutat, la Societat d'Amics de Viena i l'arquitecte en cap dels Monuments Històrics, Jules Formigé.
Per tant, el claustre fou renovat. La Societat d'Amics de Viena obtingué les petites columnes que havien estat desmantellades el 1860. El projecte de Jules Formigé fou restaurar el monument al seu aspecte del s. XII. L'obra no es va limitar a la reconstrucció de la galeria sud; el mur sud fou totalment reconstruït, així com una gran part del mur nord. La porta nord es creà de nou utilitzant elements antics, probablement recuperats del mur sud destruït. La configuració de l'arcada occidental es va modificar per a donar a tota l'estructura una simetria que mai no havia tingut. Després d'aquestes obres, inaugurades el 1938, el Museu d'Art Cristià es va traslladar a les actuals sales d'exposicions temporals i al claustre.
El 1978, el Museu d'Art Cristià fou parcialment emmagatzemat per a permetre la creació de sales d'exposicions temporals per als museus de Viena.
El claustre museu, l'únic claustre que data del s. XII conservat a la regió del Roine-Alps malgrat modificacions posteriors, requeria una restauració completa. El 2010, en el primer acord del Pla de Patrimoni finançat per l'estat, la regió del Roine-Alps, el Departament i la ciutat de Viena, començà la restauració del claustre.
Capitells del claustre miniatura|Columnes del claustre La decoració dels capitells es divideix en: floral, figurativa, les bandes dels pilars i les columnetes. Entre els pilars hi ha columnes bessones, coronades amb capitells.
Els capitells amb decoració floral són habituals als claustres del segle XII. La fulla d'acant és un model inicial a la Vall del Roine, amb, a Saint-André-le-Bas, una preferència per la fulla d'acant espinosa, d'arrels fondes i crassa.
Els capitells figuratius presenten una àmplia varietat d'inspiració i tècnica. Àguiles, sirenes i la centaura tensant arcs, així com els lleons, són temes que connecten amb l'Antiguitat. El cadell d'os, emmarcat per un fullatge dens amb tiges, també és un motiu antic comú en l'escultura romànica, que es deu a la influència dels baixos relleus gal·loromans. Al Museu Arqueològic de Saint-Pierre, també hi ha un ós en un capitell provinent de la demolició del palau arquebisbal.
La influència de l'Antiguitat és també palesa en un capitell on dos caps humans evoquen màscares tràgiques. Una de les màscares està coronada amb heura i vinyes, les fulles i els fruits de les quals fan una garlanda. Alguns capitells s'inspiren en l'Antic Testament: Adam i Eva, Daniel a la fossa dels lleons, Samsó matant el lleó, etc.
Diferents escultors van treballar en la decoració del claustre, que no pertanyien a l'església de Saint-André-le-Bas.
Col·leccions Inscripcions funeràries L'abadia és un lloc d'enterrament particularment buscat: al cementeri, al claustre i a l'església, els llocs més prestigiosos. La influència de l'abadia i la font d'ingressos derivada del privilegi de ser-hi enterrat i rebre les pregàries dels monjos per la salvació s'il·lustren amb inscripcions.
Plaques necrològiques i epitafis miniatura|Placa necrològica d'Aymon d'Ambronay Una placa necrològica és una inscripció que commemora una donació feta per una persona difunta, a canvi de la qual el monestir s'obliga a fer una missa per a ella en cada aniversari de la seua mort. Aquesta inscripció sol incloure el nom del difunt, l'import de la donació (que consisteix en una renda anual i perpètua) i la data de la mort. Una placa commemorativa pot ser col·lectiva i enumerar unes quantes persones difuntes.
Dues en són tombes familiars, les altres dues corresponen al monjo Guichard i al comerciant o artesà Aymon d'Ambronay. Un epitafi és una inscripció posada a prop de la tomba; sempre esmenta el nom del difunt i el seu lloc d'enterrament. També pot incloure'n la data de la mort i l'ofici. Tres epitafis daten del s. VI, del X i del XI.
Columnes del campanar Les columnes dels nivells inferiors del campanar es van enretirar el 1982 durant la darrera restauració de l'església per aturar-ne el deteriorament. La majoria de les mènsules també se substituïren per còpies llavors. Una selecció de les columnes més ben conservades s'exhibeix a la galeria sud, juntament amb una mènsula. Com les del claustre, són monolítiques, incloent-hi la base i el capitell. Les columnes provenen de dos nivells diferents del campanar. El nivell inferior sols té una filera de columnes que sostenen les arcades, i el segon nivell en té dues fileres. En aquest nivell, s'usen dues mides de columnes per a accentuar la perspectiva: les més altes es posen en primer pla i les més baixes al fons. Els capitells, però, tenen tots la mateixa mida: la proporció entre capitell i fust no és, per tant, igual per a totes les columnes, contràriament al que exigien els antics ordres arquitectònics.
Gestió i política cultural El claustre i museu de Saint-André-le-Bas és un museu municipal. Està gestionat per un conservador. Tot el personal el contracta la ciutat de Viena: un conservador, dos agents de conservació, un gerent administratiu, un gerent de relacions públiques, mediadors, i assistents de patrimoni.
Restauració del claustre de Saint-André-le-Bas el 2010 Com a part del Pla de Patrimoni de la Ciutat de Viena, les obres de restauració començaren el 2010, gestionades per la Ciutat de Viena i supervisades per Alain Tillier, arquitecte en cap de Monuments Històrics. Duta a terme alhora amb les obres, la recerca arqueològica tenia com a objectiu identificar les fases de construcció del claustre de l'Abadia de Saint-André-le-Bas, establir una cronologia relativa i verificar l'homogeneïtat de les estructures i l'abast de les restauracions de finals de la dècada del 1930.
L' operació arqueològica tenia com a objectiu documentar els alçats (arqueologia de l'edificació) afectats per aquestes obres abans de la restauració. També va permetre identificar elements que apareixien als murs perimetrals davall la teulada, així com al nivell de l'escala d'accés als cellers davall l'edifici escolar actual. Cal dur a terme un estudi més profund d'aquestes parts de l'edifici, que proporcionaria més informació sobre la construcció del segon nivell de galeries. També es conserven restes de la maçoneria dels edificis adjacents al claustre romànic, als edificis que envolten el claustre actual, en concret en aquests cellers pel que fa a la sala capitular.
Notes i referències
Categoria:Museus de França Categoria:Viena del Delfinat