Gilbert Renault, alies colonel Rémy (Vannes, Morbihan, 6 d'agost de 1904 - Guingamp Côtes-du-Nord, 29 de juliol de 1984) va ser un dels combatents de la resistència francesa de la Segona Guerra Mundial. Organitzà, desenvolupà i perfeccionà la xarxa d'intel·ligència, creada per Louis de La Bardonnie, que esdevingué la Confrérie Notre-Dame, una de les xarxes més importants de la zona ocupada.
Nomenat Company de l'Alliberament el 1942, es va unir al general de Gaulle al Reagrupament del Poble Francès el 1947, però De Gaulle va trencar amb ell per demanar la rehabilitació de Pétain.
Va ser autor de nombrosos llibres, entre els quals hi ha escrits sobre la Resistència i novel·les policíaques que adaptà per a la pantalla.
Biografia Primers anys i educació Gilbert Renault era el més gran de nou fills, entre els quals hi havia les combatents de la resistència Maisie Renault i Madeleine Cestari i la monja Mare Marie Dominique, cofundadora de les Germanes Dominiques de l'Esperit Sant; el seu pare era professor de filosofia i anglès, i aleshores inspector general d'una companyia d'assegurances; la seva mare era filla del compositor Théodore Decker.
Estudiant dels jesuïtes al col·legi Saint-François-Xavier de Vannes, va estudiar dret a la Universitat de Rennes Aquest simpatitzant d'Acció Francesa (tot i que "mai va fer campanya") de la dreta catòlica monàrquica, que durant un temps s'apropà a l'antisemitisme, nacionalista i antialemanyHastings, p.71 va començar una carrera al Banc de França el 1924 i, durant algun temps, al Gabón, però va tornar a França arruïnat.
El 1929 es va casar amb Édith Anderson, amb la que tindria nou fills. Va participar en els disturbis del 6 de febrer de 1934 i va tornar amb "roba coberta de fang i un ull morat".
El 1936, es va aventurar en la producció cinematogràfica, on rebutjà els drets francesos de Blancaneus i els set nans de Disney i va finançar, en particular, el rodatge de J'accuse, una nova versió de la pel·lícula d'Abel Gance, un fracàs financer estrepitós; molts dels contactes que va fer durant aquest període li serien molt útils durant la seva participació en la Resistència.
Durante la Guerra Civil espanyola viatja a Espanya, forjant amistat amb diversos destacats partidaris de FrancoHastings, p.72 que també li serien útils durant la guerra.
Un "francès lliure" El 1940, Gilbert Renault estava preparant una pel·lícula sobre Cristòfor Colom a Espanya. Va rebutjar l'armistici sol·licitat el 17 de juny per Pétain i inicialment va intentar embarcar-se cap al nord d'Àfrica. Va aconseguir embarcar-se a Lorient en un vaixell d'arrossegament cap a Le Verdon el 18 de juny, i després en un vaixell de càrrega noruec. Arrivant finalment a Anglaterra el 22 de juny.
Combatent de la resistència des del principi, més tard atribuiria els sentiments que el van portar a creuar a Anglaterra ajuny de 1940 al nacionalisme i la germanofòbia derivats de la seva lectura del diari monàrquic d'extrema dreta L'Action française: "Imbuït d' Action française, no em va ser possible considerar la derrota de França com a definitiva".Cité par Maurice Weyernbergh, Charles Maurras et la révolution française, Vrin, 1992, , à partir de ses écrits Va ser un dels primers a unir-se a la causa del general De Gaulle i el capità André Dewavrin, futur "coronel Passy", aleshores capità i cap de l'Oficina Central d'Intel·ligència i Acció (BCRA), li va confiar la creació d'una xarxa d'intel·ligència en territori francès, tot i que Renauld mancava de la més mínima qualificació. Hastings, p.73
El coronel Passy ho esmenta a les seves memòries:
Després de la guerra, es va vantar d'haver fundat del no-res una poderosa xarxa, considerada una de les més efectives de la França Lliure, i d'haver aconseguit escapar de la policia alemanya tot i que va dur a terme tres missions a la França ocupada i aquesta policia coneixia la seva identitat.
La segona missió de Passy el va enviar de tornada a la zona ocupada via Espanya. Durant la seva primera missió, el 1940, va fundar la Confrérie Notre-Dame, que es convertiria en la CND-Castille el 1944, basant-se en l'obra de Louis de La Bardonnie. Es diu que va enviar el seu primer missatge el desembre de 1940, que contenia informació sobre la costa atlàntica i mapes. Inicialment centrada en cobrir la costa atlàntica, aquesta xarxa finalment va cobrir la França ocupada a partir de 1941, després Bèlgica, i es va convertir en una de les més importants de la zona ocupada. La seva intel·ligència va permetre nombrosos èxits militars, com ara les operacions combinades de Bruneval i Saint-Nazaire. També va crear el setembre de 1940 la xarxa Centurie.
No va dubtar a desobeir els seus superiors. Així, durant la seva primera missió, es va quedar a Madrid, allotjant-se a l'Hotel Palace (amb un cost desorbitat) i enviant informes a Londres poc veraços, Hastings, p.78 en comptes d'arribar a la zona no ocupada, cosa que va rebre els retrets del coronel Passy. Encarregat d'establir un quarter general de la resistència a la zona ocupada, va fer moltes promeses, sovint precipitadament, a l'Organització Civil i Militar (OCM), cosa que va complicar les coses per a Pierre Brossolette, a qui no li agradava, i a Jean Moulin el 1943. De la mateixa manera, convençut que totes les forces disponibles s'havien de mobilitzar contra l'ocupant, va decidir independentment animar els comunistes a unir-se a la França Lliure, malgrat el seu propi anticomunisme, i va escortar el seu representant, Fernand Grenier, a Londres el gener de 1943. La mobilització dels comunistes ja s'havia decidit prèviament, el desembre de 1942.
Si bé de vegades era ingenu en política, també ho era quan es tractava d'espionatge. Va ser enganyat durant un any per un agent del Segon Buró del règim de Vichy i va lliurar la seva informació. Gilbert Renault va admetre fàcilment que no sabia res de maniobres polítiques; va ser el socialista Pierre Brossolette qui el va posar en contacte amb grups sindicals i polítics. El 1943, el coronel Passy va decidir prohibir al seu agent anar a França.
El pseudònim "Rémy" se li va atribuir el juliol de 1941 substituint "Raymond". Va ser ascendit a Londres al rang de tinent coronel de manera temporal, sota el pseudònim de "Georges Roulier", quan es va unir, a finals de 1943, al comitè que s'ocupava del Pla Sussex, que, a petició dels americans, planejava enviar equips d'agents voluntaris al nord de França per proporcionar informació sobre l'exèrcit alemany, en previsió dels futurs desembarcaments. No va ser fins més tard que Rémy es faria dir "coronel Rémy".Philippe Kerrand, L'étrange colonel Rémy, Champ-Vallon, 2020, p. 327
Va ser nomenat Company de l'Alliberament per decret de13 de març de 1942.
El 1945 va publicar Mémoires d'un agent secret de la France libre (publicat per Aux trois couleurs), una narració que registra episodis de la seva vida entrejuny de 1940 i juny de 1942, i pel qual va rebre el premi Victoire el 1946, presidit per Fernand Gregh.
Després de la guerra Del gaullisme al gaullisme-pétainisme Rémy va formar part del petit equip fundador del partit del general de Gaulle, el Reagrupament del Poble Francès (RPF), creat el 1947. Va cosignar els seus estatuts i va ser membre fundador del seu comitè executiu, més tard rebatejat com a comitè directiu el juny de 1949. Va ser l'encarregat dels viatges i els esdeveniments i va supervisar l'establiment del servei de seguretat del partit i la seva organització juvenil (Rassemblement de la Jeunesse française/RJF), inicialment de manera extraoficial i després oficialment com a delegat general de la joventut el juliol de 1948. També és un dels portaveus de l'FPR i ha mobilitzat els seus antics companys per convèncer-los d'entrar en la lluita política..Collectif, De Gaulle et le RPF, 1947-1955, Armand Colin, 1998, p.31, 67, 69, 154, 201, 365-366Le Monde, 17 mars 1949. A diferència del general De Gaulle, ell somiava en lluitar per portar-lo al poder.
Gradualment, es va apropar a figures hostils a la "resistència" com el canonge Jean-Marie Desgranges i va formar part del comitè de patrocini del Comitè Francès per a la Defensa dels Drets Humans, la Reparació i l'Amnistia, que va ajudar a purgar els col·laboradors, juntament amb altres combatents de la resistència però també amb l'advocat de Pétain, Jacques Isorni.Mathias Bernard, La guerre des droites, Odile Jacob, 2007, p.109}} Després es va posar del costat de Charles Maurras, encara empresonat, sobretot el desembre de 1949 en una reunió organitzada per Aspects de la France amb Henri Massis, Pierre Boutang, Gabriel Marcel, Daniel Halévy, malgrat els avisos dels seus amics gaullistes i del mateix general De Gaulle. Però influenciat per homes com l'almirall Gabriel Auphan o el banquer reialista Marcel Wiriath, va arribar a "entendre" i legitimar les accions dels pétainistes i de Pétain. A la reunió de desembre de 1949 afirmà la seva "convicció recentment adquirida de la rectitud de les intencions del mariscal Pétain i dels que l'havien seguit amb el mateix esperit, associant-los amb els combatents de la França Lliure en un amor compartit per la pàtria".Sur le ralliement de Rémy au camp pétainiste, cf. et ..Henry Rousso, Le Syndrome de Vichy de 1944 à nos jours, Seuil, 1990, p. 48-55.Le Monde, 22 décembre 1949.Témoignage de Paul Sérant sur le meeting de 1949 dans Pierre Boutang, Les dossiers H, L'Âge d'homme, Lausanne, 2002, p. 71..
Tant si és durant una reunió amarç de 1950, organitzat pel canonge Desgranges en el marc de la Fraternitat de Nostra Senyora de la Mercè, o en articles publicats a Paris-Match i Aspects de la France a l'abril, inclòs el ressonant article,,,,Collectif, De Gaulle et le RPF, 1947-1955, Armand Colin, 1998, p.92}}, 763-764 escrit per al setmanari Carrefour pel seu amic Émilien Amaury, Rémy ara abraçava les tesis dels pétainistes.Philippe Kerrand, L'étrange colonel Rémy, Champ-Vallon, 2020, p.15-43}} Va ser d'aquesta manera que va publicar a Carrefour, el11 d'abril de 1950, el famós article titulat "Justícia i oprobi", que defensava la rehabilitació del mariscal Pétain, on informà sobre una confiança compartida pel general de Gaulle:
Rémy comentà això de la manera següent:
Aquesta és la teoria de les "dues cordes", o de l'"escut" (Pétain) i l'"espasa" (de Gaulle); una tesi que va causar escàndol i va ser denunciada per antics membres del Comitè d'Acció de la Resistència. Va ser encara més escandalosa perquè ell va atribuir el seu origen al mateix general de Gaulle. En una carta al diari Le Figaro, va expressar el seu contrició: "Vull expressar les meves més sinceres disculpes al vencedor de Verdun i a tots aquells que li van romandre lleials" per les paraules ofensives que potser va utilitzar cap a ells anteriorment.
Repudiat per de Gaulle,. criticat per André Malraux i Jacques Soustelle, va dimitir del FPR i va ser exclòs de l'Associació de la França Lliure, que havia demandat durant un temps per difamació abans de retirar la seva denúncia.Le Monde, 21 juillet 1950, Le Monde, 28 juillet 1950, Le Monde, 22 septembre 1950.
Diversos dels seus contemporanis, inclosos antics combatents de la resistència, han recordat, tanmateix, la coherència moral i la lleialtat patriòtica de Gilbert Renault, més enllà de les seves opcions polítiques de postguerra.