El disseny crític és una pràctica del disseny que utilitza objectes, serveis o experiències per qüestionar idees socials, culturals, polítiques o tecnològiques. A diferència del disseny tradicional, que busca principalment resoldre problemes funcionals o comercials, el disseny crític pretén generar reflexió i debat sobre com vivim i sobre les conseqüències del progrés tecnològic i dels hàbits de consum.
Aquest corrent es va desenvolupar especialment a finals del segle XX gràcies als treballs dels dissenyadors Anthony Dunne i Fiona Raby, vinculats al Royal College of Art. Els seus projectes proposaven objectes especulatius i provocadors amb l’objectiu de fer pensar l’usuari sobre possibles futurs, sovint relacionats amb la tecnologia, la sostenibilitat o l’ètica.
El disseny crític acostuma a utilitzar la ironia, la ficció i l’especulació per presentar situacions alternatives o exagerades que qüestionen la realitat actual. Molts projectes no estan pensats per ser produïts industrialment, sinó per actuar com a eina de debat i conscienciació.
Entre els temes més habituals del disseny crític hi ha:
la relació entre humans i tecnologia, el consumisme, la vigilància digital, el canvi climàtic, la biotecnologia, i les desigualtats socials.
Actualment, el disseny crític té influència en àmbits com el disseny industrial, el disseny especulatiu, l’art contemporani i la investigació acadèmica.
Referències