A Espanya la Milícia Nacional era un cos de ciutadans armats que tenien el propòsit de mantenir l'ordre públic i defensar el règim constitucional. Va ser establerta per la Constitució de 1812 aprovada per les Corts de Cadis. Abolida en 1814 per Ferran VII quan va restaurar la monarquia absoluta, va ser restablerta durant el Trienni Liberal (1820-1823) i de nou abolida durant la Dècada Ominosa (1823-1833) també per Ferran VII. Durant el regnat d'Isabel II la Milícia Nacional va ser un dels principals motius de l'enfrontament entre el Partit Moderat, que proposava la seva dissolució i la seva substitució per un cos professional (la Guàrdia Civil), i el Partit Progressista, que defensava el seu manteniment. La Milícia Nacional va ser abolida definitivament pel règim de la Restauració.
Va sorgir quan es va produir «l'ensulsiada del sistema judicial i policial de l'Antic Règim» a conseqüència de la revolució liberal, però «aquest model de participació popular en el manteniment de l'ordre públic va desaparèixer progressivament durant les dècades següents, davant el sorgiment de cossos policials professionalitzats i especialitzats».
La Milícia Nacional concebuda pel liberalisme espanyol es va distingir per tenir un doble caràcter: constituir un espai de participació dels ciutadans en la vida pública i al mateix temps ser un instrument per al manteniment de l'ordre i de la seguretat. Com ha destacat Álvaro París Martín referint-se al Trienni Liberal, «la Milícia Nacional respon a aquesta doble lògica. Va ser un espai d'ordre i de revolució, de control policial i de protesta de carrer, d'enquadrament militar i d'adquisició de drets, de defensa de la propietat burgesa i de desbordament popular revolucionari. La milícia va protagonitzar motins i els va reprimir».
Encara que el seu origen es pot remuntar a les milícies de «veïns honrats» de l'Edat mitjana i a les quals van existir amb l'una o l'altra denominació i estructura des del segle XVI el precedent més immediat de la Milícia Nacional es troba en les Milícies Provincials organitzades pels Borbons en el segle XVIII (des de Felip V fins a Carles III i Carles IV) i en els cossos de voluntaris i de milícies que es van formar durant la Guerra del Francès.
Història Corts de Cadis Segons Juan Francisco Fuentes, la creació de les noves Milícies Nacionals per la Constitució de 1812 probablement es va deure al protagonisme que van tenir els quaranta-tres regiments de les Milícies Provincials borbòniques, encara formades amb criteris estamentals, en la lluita contra l'exèrcit napoleònic. La Constitució aprovada per les Corts de Cadis diferenciava les «tropes de continu servei», és a dir, l'exèrcit regular, (Capítol Primer del Títol VIII «De la Força Militar Nacional») de les «Milícies nacionals» (Capítol II d'aquest Títol VIII). Aquest Capítol II constava de quatre articles:
A l'abril de 1814 les Corts van aprovar el Reglament però el cop d'estat de maig que va restablir l'absolutisme va fer que no pogués aplicar-se en quedar abolida la Milícia Nacional i tota l'obra de les Corts de Cadis, inclosa la Constitució. El reglament aprovat regulava les prestacions a les quals estava obligat tot ciutadà, així com l'organització de la Milícia. Estava composta per dues armes: infanteria i cavalleria. Els oficials eren escollit per la pròpia tropa. El nombre de ciutadans obligats a servir en la Milícia es va fixar en 30 per cada 1300 habitants majors de 30 anys i menors de 50. Complien tasques de seguretat, ordre i pau a l'interior del país.
A l'Espanya ocupada per les tropes napoleòniques Josep I Bonaparte també va establir una Milícia o Guàrdia Cívica amb semblants atribucions que les de la Milícia Nacional de l'Espanya «patriota».
Trienni Liberal miniatura|Bandera regalada pel diputat Diego Muñoz-Torrero a la Milícia de Cabeza del Buey, el seu poble natal. La Milícia Nacional va ser restaurada a l'abril de 1820, al mes següent del restabliment de la Constitució de 1812, i de seguida va tenir un enorme desenvolupament, exercint un important paper polític i militar. La fórmula de jurament triada per a entrar-ne a formar part indica la important missió que se li va assignar:
Però durant el Trienni Liberal (1820-1823) la Milícia Nacional va ser un dels motius d'enfrontament entre els liberals "moderats" i els liberals "exaltats". Aquests últims la van voler convertir en un instrument revolucionari, en «la Pàtria armada», tal com la va definir el diputat Juan Romero Alpuente. Un grup d’ «individus amants de la Constitució» reunits en La Fontana de Oro la considerava el «centre de totes les virtuts cíviques i esperança sòlida de la Pàtria». El diputat exaltat Ramón Adán Pardo la qualificava com a «únic suport de la Constitució», «guarda de les nostres llibertats» i «contrapès únic al fet que podria declinar l'exèrcit». Per la seva part el diputat i militar Vicente Sancho y Cobertores va defensar a les Corts els avantatges que tenia la Milícia Nacional sobre l'exèrcit regular: «El soldat mentre serveix res produeix...; el milicià, per contra, mentre no se’l tregui de la seva casa és un home utilíssim i productiu. [...] Volen vostès tenir un exèrcit de 160 000 homes sense Milícia, o de 56 000 homes com està en el dia, amb 80 000 milicians que seran a les seves cases, que treballaran, produiran i faran la felicitat de les seves famílies i que no es faran immorals lluny d'elles?».
Per als moderats, en canvi, la Milícia Nacional era sobretot un garant de l'ordre públic i de l'ordre constitucional (entesos com a sinònims) i perquè fos una força organitzada i eficaç calia atallar els freqüents actes d'indisciplina i d'insubordinació. Al Diccionario de las gentes del mundo (1820) la veu Milicia Nacional era definida tal com l'entenien els moderats: «Ciutadans armats. Roca en què s'estavellen els enemics de la llibertat civil a Espanya. Garantia de la seguretat pública, dic dels malfactors que han infestat fins ara els camins i les ciutats. La força colossal que presenta una nació armada en massa posa als seus individus a l'abric de les violències i el pillatge».
La qüestió clau que separava a moderats i exaltats era quines classes socials podien accedir a la milícia. Els moderats ho restringien als «ciutadans propietaris» (a «els ciutadans més interessats a evitar els desordres, perquè són els que més han de perdre», com va dir un diputat moderat al març de 1821) i la barrera la constituïa que els seus membres havien de costejar-se l'uniforme, mentre que els exaltats es van proposar ampliar la seva base social fent possible l'accés de les classes populars urbanes, per al que van idear diverses fórmules (subvencions, subscripcions, mecenatges, etc.) per a pagar els uniformes als qui no podien costejar-los. La consideració de la Milícia Nacional com a baluard del règim constitucional es posaria en evidència en el paper decisiu que va exercir en la «Jornada del 7 de Juliol» que va suposar el fracàs del cop d'estat de juliol de 1822.
El 24 d'abril de 1820 es va aprovar un reglament provisional de la Milícia Nacional. S'hi establia que els voluntaris que s'allistessin havien d’«uniformar-se a la seva costa», la qual cosa suposava una important barrera social perquè els treballadors humils no podien costejar-s’ho ―es calcula que l'uniforme podia suposar l'equivalent d'entre cinquanta i dos-cents dies del salari d'un jornaler―. Aquest obstacle va intentar ser superat mitjançant les subscripcions «patriòtiques», els emprèstits subscrits pels ajuntaments (el de Madrid, per exemple, va contractar un per valor de 400 000 rals i va rebre centenars de sol·licituds d'artesans i jornalers) o el mecenatge de liberals acomodats. A més en alguns llocs el reglament va ser interpretat pels comandants i per les autoritats locals de manera laxa per a permetre l'accés dels sectors populars.
miniatura|300px|Moneda amb l'efígie de Ferran VII, «rei de les Espanyes», «per la Gràcia de Déu i de la Constitució». El 31 d'agost de 1820 les Corts van aprovar un segon reglament provisional, la novetat del qual consistia en el fet que es diferenciaven dos tipus de milícies, la voluntària i la forçosa (també anomenada «Milícia de la Llei»). En aquesta última quedaven exclosos aquells homes entre 18 i 40 anys que depenguessin d'un sou i a més no els calia l'uniforme perquè era suficient amb portar l'escarapel·la nacional com a distintiu. No obstant això el projecte de la milícia «legal» mai va arribar a implementar-se ―en general va ser rebutjada perquè va ser vista com una altra forma de conscripció― pel que el model que es va generalitzar en la pràctica va ser el de la milícia voluntària. De fet el reglament addicional del 4 de maig de 1821 va establir que la milícia fos ja exclusivament voluntària (a més de per el rebuig que havia suscitat la «Milícia de la Llei» perquè aquesta podria servir per a donar armes als contrarevolucionaris en un moment en què les partides reialistes estaven creixent). Les Corts de 1822, amb majoria exaltada, van aprovar el reglament definitiu el 29 de juny de 1822 ―que va ser promulgat el 14 de juliol― amb la finalitat d'obrir definitivament la Milícia a les capes populars. Es mantenia el requisit de tenir «propietat» però es deixava a interpretació dels ajuntaments. A més l'elecció dels oficials es realitzaria mitjançant el vot secret de tots els membres de la companyia, se simplificava l'uniforme per a fer-lo menys costós i es contemplava la possibilitat que els ajuntaments sufraguessin el d'aquells milicians «que tinguin les qualitats precises [però] manquin de fons per a fer aquestes despeses».
Un tret destacat de la Milícia Nacional va ser el seu caràcter local, fonamentalment perquè el seu finançament i armament va dependre dels ajuntaments, a causa de les dificultats per les quals travessava la Hisenda de la monarquia. Però també per la pressió dels liberals exaltats perquè «les milícies depenguessin exclusivament dels ajuntaments (escollits per sufragi universal), intentant que els caps polítics ―representants designats pel govern central [moderat]― només poguessin disposar d'elles en situacions excepcionals». D'altra banda va rebre la sanció religiosa perquè molts dels batallons de la milícia comptaven amb capellans que van celebrar cerimònies de benedicció de les banderes.
Les funcions de policia, vigilància i control social de la Milícia Nacional els portava a vegades a actuar fora de la seva localitat convertint-se així en «l'única encarnació concreta del règim liberal en moltes zones rurals», la qual cosa va provocar que sovint els milicians anessin objecte d'atacs per part dels pagesos descontents ―els assenyalaven com a «rics», «jueus» o «republicans»―. També va participar en les campanyes contra les partides reialistes ―convertint-se en una de les seves missions principals― exercint sovint labors repressives contra els absolutistes ―«gent al·lucinada pels frares», com els anomenava el periòdic exaltat El Eco de Padilla―. miniatura|Alegoría del 7 de julio (litografia de Luis Carlos Legrand, Biblioteca Nacional d'Espanya). La inscripció diu: «¡Día 7 de julio honor eterno!». La Milícia Nacional va tenir un paper decisiu en la derrota de la Revolta de la Guàrdia Reial en la històrica «Jornada del 7 de juliol» de 1822. D'altra banda cal destacar que no tots els que s'enrolaven en la Milícia ho feien per raons «patriòtiques» sinó que també tenien present els avantatges que suposava pertànyer a ella: «l'exempció de quintes, l'obtenció d'una paga els dies de servei, l'accés a càrrecs i ocupacions en l'administració, etc.». A més, «la participació en les parades, desfilades, himnes patriòtics i juraments, els dotaven d'un reconeixement i un sentit de pertinença col·lectiva», encara que en significar-se públicament també els exposava «a les venjances i a la repressió». Va ser el que va succeir quan en 1823 va caure el règim liberal, quan foren assenyalats amb el sobrenom de negres.