L'Organització Econòmica i Financera (OEF, ) va ser la branca tècnica més gran de la Societat de Nacions, i la primera organització internacional del món dedicada a promoure la cooperació econòmica i monetària. Es va perfilar a principis de la dècada de 1920 i va estar en actiu fins a la creació de les Nacions Unides el 1945. S'ha descrit com una entitat que va tenir una influència cabdal en les institucions econòmiques de la postguerra, especialment en el Fons Monetari Internacional (FMI).

Història Antecedents L'establiment de l'OEF va tenir lloc a conseqüència d'unes iniciatives de cooperació transnacional sense precedents entre les potències aliades durant la Primera Guerra Mundial, que també van ser experiments pioners d'economia planificada imposats per les circumstàncies. Aquests incloïen l'Executiu del Blat (Wheat Executive) establert a finals de 1916, i el Consell Aliat de Transport Marítim establert a finals de 1917. Havien reunit funcionaris emprenedors com l'italià Bernardo Attolico, el francès Jean Monnet i el britànic Arthur Salter, que jugarien un paper clau en el període immediat a la postguerra. El febrer de 1919, la Conferència de Pau de París va establir un Consell Econòmic Suprem para gestionar les emergències econòmiques de la postguerra, però aquest es va veure aviat soscavat per una creixent divisió de parers entre França i Itàlia per un costat, que advocaven per una continuació de l'acció conjunta en temps de guerra, i el Regne Unit i els EUA per l'altre, que preferien un ràpid retorn a l'activitat comercial habitual orientada al mercat.

A finals de 1919, els líders de la comunitat financera holandesa Gerard Vissering i Carel E. ter Meulen van organitzar dues conferències a Amsterdam, els participants de les quals incloïen els economistes Gustav Cassel i John Maynard Keynes. Sobre la base de les seves conclusions que calia un esforç intergovernamental col·lectiu per a posar remei a les disrupcions de la postguerra, una petició que va circular el gener de 1920 per The Times al Regne Unit i The New York Times als EUA va recollir 150 signatures de lluminàries com Gustave Ador, Robert Cecil, Arthur Twining Hadley, Herbert Hoover, J. P. Morgan Jr., Fridtjof Nansen, Richard Vassar Vassar-Smith, Paul Warburg i d'altres, incloent-hi de Dinamarca i França, en un exemple primerenc d'incidència transnacional. A principis de febrer, el govern britànic va fer saber que veuria amb bons ulls la convocatòria d'una conferència internacional per part de la Societat de Nacions, que s'havia establert formalment feia poc, el gener de 1920. El Consell de la Societat va aprovar aquesta proposta durant una reunió a Londres el 13 de febrer de 1920, preparant el terreny per a la Conferència de Brussel·les que se celebraria al setembre-octubre del mateix any.

Establiment i estructura miniatura|Arthur Salter va ser el cap de l'OEF durant la seva època d'esplendor, de 1922 a 1931 El 1919, un equip de prefiguració de la Societat, situat al 117 de Piccadilly a Londres, havia començat a recopilar i publicar estadístiques econòmiques, que van seguir sent el focus inicial de la Secció Econòmica i Financera que es va establir poc després dins de la Secretaria de la Societat, i va passar gran part de 1920 preparant la conferència. Walter Layton va dirigir aquest equip incipient i es va traslladar amb ell a Ginebra al llarg de 1920. Per Jacobsson es va unir a la plantilla l'abril de 1920. El 1922, Salter va rellevar el successor interí de Layton, Frank H. Nixon, i va dirigir l'OEF fins al 1931, ampliant el seu personal de disset a seixanta persones durant aquest període. En aquell moment, era significativament més gran que qualsevol altra secció de la Secretaria de la Societat de Nacions.

Seguint una recomanació de la Conferència de Brussel·les, la reunió inaugural de l'Assemblea de la Societat el novembre de 1920 va aprovar l'ampliació de l'abast cap a una organització que fos capaç de formular recomanacions polítiques als estats membres (i no membres), malgrat els recels inicials del Regne Unit. Sobre aquesta base, la Societat va establir un Comitè Econòmic i Financer Provisional Conjunt () compost per experts nomenats pel Consell de la Societat, i que per tant no representaven oficialment els seus respectius governs. Després d'això, l'agenda de treball de l'OEF va ser determinada pel Segon Comitè de l'Assemblea de la Societat, que s'ocupava de totes les anomenades qüestions tècniques (sota l'autoritat formal del Consell de la Societat) i es reunia un cop cada any al setembre.

El 1923, el Comitè Provisional es va fer permanent i es va dividir en un Comitè Econòmic, que s'ocupava principalment de qüestions de comerç i organització industrial i estava compost majoritàriament per funcionaris governamentals, i un Comitè Financer centrat en qüestions monetàries i fiscals amb una major participació de banquers centrals i privats. L'estructura dels dos comitès era prou flexible i inclusiva perquè els delegats estatunidencs hi participessin a partir de 1927 malgrat que els EUA no eren membres de la Societat. Del mateix mode, el delegat japonès va romandre en els dos comitès durant algun temps després que el Japó es retirés de la Societat el 1933. Al Comitè Econòmic se li va concedir un estatus formal permanent dins de la Societat el 1927, inicialment amb un nombre de 15 membres que va créixer els anys següents, i al Comitè Financer el 1937. Mentrestant, el Comitè Financer va mantenir una mida més reduïda de 10 membres, que normalment provenien de bancs centrals i ministeris de finances dels estats membres i dels EUA; Bèlgica, França i el Regne Unit hi estaven representats per funcionaris del ministeri de finances, mentre que Suïssa i els Països Baixos hi delegaven banquers del sector privat i centrals.

També hi va haver una sèrie de subcomitès de durada fixa, que sovint incloïen destacats economistes de l'època, i comitès permanents de caràcter fiscal i estadístic. L'estructura organitzativa de l'OEF, com la de la Societat de Nacions en general, era deliberadament fosca, ja que l'opacitat relacionada amb la formació de decisions es considerava útil per a gestionar els assumptes sensibles de la diplomàcia econòmica i financera.

Membres del Comitè Financer A finals de 1923, els membres del Comitè Financer incloïen:

Albert-Édouard Janssen (Banc National de Bèlgica) Otto Niemeyer (Banc d'Anglaterra) El financer sud-africà Henry Strakosch El financer holandès Carel ter Meulen El banquer italià Giuseppe Bianchini Jean Parmentier (Ministeri de Finances francès) Vilém Pospíšil (Ministeri de Finances txecoslovac) Sekiba Teiji (delegat japonès a la Comissió de Reparacions).

Una dècada més tard, el Comitè encara incloïa Janssen (com a president), Niemeyer, Strakosch i ter Meulen, així com:

El funcionari del ministeri de finances francès Gabriel Dayras El banquer alemany Paul Kempner L'economista polonès Feliks Młynarski El governador del Norges Bank Nicolai Rygg Shimasuye Shozo del Banc del Japó El banquer argentí Carlos Tornquist El legislador italià Cesare Tumedei.

Niemeyer, Strakosh i ter Meulen, que havien estat membres principals del comitè des del principi, van dimitir tots el 1937, juntament amb Młynarski. Les altres persones que van formar part del Comitè Econòmic i Financer Provisional entre 1920 i 1923 i/o del Comitè Financer entre 1923 i 1931 van ser:

Aoki Takeshi (Banc del Japó) Arai Kentarō (Ministeri de Finances japonès) Joseph Avenol (Ministeri de Finances francès) Federico Ettore Balzarotti (Credito Italiano) Basil Blackett (Tresor britànic) Louis de Chalendar (Ministeri de Finances francès) Léopold Dubois (Corporació de Bancs Suïssos) José Manuel Figueras Arizcun (Banco de Bilbao) Emil Glückstadt (Danske Landmandsbank) Omer Lepreux (Banc Nacional de Bèlgica) Carl Melchior (M. M. Warburg & Co.) 森賢吾 (Ministeri de Finances japonès) L'advocat nord-americà Jeremiah Smith Jr Fulvio Suvich (Ministeri de Finances italià) Tsushima Juichi (agregat financer japonès a Londres) Marcus Wallenberg Sr (Stockholms Enskilda Bank).

Conferències financeres i econòmiques internacionals L'OEF va ser l'eix vertebrador de les quatre conferències financeres i econòmiques internacionals d'entreguerres, concretament la Conferència de Brussel·les de 1920, la Conferència de Gènova de 1922, la Conferència de Ginebra de 1927 i la Conferència de Londres de 1933, tot i que només les dues últimes es van organitzar formalment sota els auspicis de la Societat. En les tres primeres, l'OEF va tenir un èxit notable a l'hora de consolidar un consens polític internacional sobre els fonaments de la estabilitat financera, incloent-hi una gestió fiscal sòlida i bancs centrals independents, malgrat que va avançar menys cap a les restriccions dels càrtels i el proteccionisme comercial. Un defecte de la doctrina de l'OEF, però, va ser la insuficient insistència en la supervisió bancària, en part com a reflex del fet que els Estats Units, que tenien les pràctiques de supervisió més avançades de l'època, no eren membres de la Societat de Nacions. En part per aquest motiu, la Crisi bancària europea de 1931 va destrossar l'ortodòxia dels anys vint, portant al fracàs absolut de la Conferència de Londres el juny de 1933, després de la qual la Societat no va fer més intents similars.

La Societat també va patrocinar una Conferència Internacional per a la Simplificació de les Formalitats Duaneres, menys ambiciosa, que se celebrà a Ginebra del 15 d'octubre al 3 de novembre de 1923.

Préstecs d'estabilització en la dècada de 1920 miniatura|Jean Monnet va ser el principal arquitecte del marc de préstecs de la Societat, sent pioner amb Àustria el 1922–1923 A diferència de l'FMI de la postguerra, que disposa de recursos propis significatius, la mateixa OEF no tenia potència financera directa, però podia resoldre problemes d'acció col·lectiva entre inversors privats i governs que desitgessin fomentar l'estabilitat financera però que no poguessin o no volguessin fer-ho de manera purament bilateral. La seva primera temptativa, tot i que d'impacte limitat, es va produir a principis de 1922 amb el suport a un préstec a Txecoslovàquia liderat per Baring Brothers.

Àustria miniatura|A.R. Zimmerman, anteriorment alcalde de Rotterdam, va ser el Comissari General de la Societat a Àustria La primera acció real de l'OEF va arribar més tard el 1922 amb les dificultats financeres de la República d'Àustria, que es consideraven prou desesperades com perquè les potències aliades no volguessin assumir-ne la responsabilitat elles mateixes. Àustria es veia sacsejada pels interessos contraposats de Gran Bretanya (que hi tenia una alta exposició creditícia), França (obsessionada amb la perspectiva d'una unificació germano-austríaca), Txecoslovàquia i Itàlia (que tenien pretensions contraposades sobre Àustria com a veïns respectius al nord i al sud). Jean Monnet, aleshores vicesecretari general de la Societat, va convèncer el Consell d'acceptar el repte, en conjunció amb les eloqüents peticions del canceller austríac Ignaz Seipel. Monnet va tenir la intuïció que els respectius interessos britànics, francesos, txecoslovacs i italians podien aprofitar-se en un pla cooperatiu, i el va concebre durant una trobada a la vora d'un lac amb Salter i Basil Blackett. Com ell mateix va dir, "aquell perill real d'intervenció estrangera es podia literalment capgirar i transformar en una fita positiva d'acció conjunta. Es tractava de canalitzar les mateixes forces que haurien pogut tenir la temptació d'aprofitar la crisi per a contribuir a la preservació de la independència austríaca". Un comitè especial per a Àustria, format per a preparar el programa d'assistència conjuntament amb el Comitè Financer de la Societat, va reunir Seipel amb el britànic Arthur Balfour, el txecoslovac Edvard Beneš, el francès Gabriel Hanotaux i l'italià Guglielmo Imperiali.