LOperació Alabarda (anglès: "Halberd") va ser el nom en clau d'una missió de reabastament a l'illa de Malta duta a terme entre el 24 i el 30 de setembre de 1941 per la Royal Navy britànica, com a part dels esdeveniments més amplis de la batalla de la Mediterrània de la Segona Guerra Mundial.
Un gran comboi procedent de la mateixa Gran Bretanya va ser escortat a través del Mediterrani occidental i l'estret de Sicília per la Força H des de Gibraltar sota el comandament de l'almirall James Somerville. El comboi va ser atacat repetidament per torpediners de la Regia Aeronautica al sud de Sardenya, mentre que les unitats de Somerville van patir diversos atacs per submarins de la Regia Marina durant el retorn a Gibraltar; la intercepció per part de la flota de batalla italiana de l'almirall Angelo Iachino, però, no va tenir èxit a causa de deficiències en el reconeixement i la mala visibilitat. Les forces britàniques van patir l'enfonsament d'un mercant i els danys al cuirassat , però van aconseguir lliurar el comboi i els seus preuats subministraments a Malta.
Fons Quan Itàlia va entrar a la guerra el 10 de juny de 1940, les forces britàniques van evacuar ràpidament l'illa de Malta: tot i estar estratègicament situada al centre del mar Mediterrani, l'illa era molt a prop de la costa italiana i el comandament britànic creia que la seva ocupació per part de l'enemic era imminent; no obstant això, l'alt comandament italià va decidir no procedir amb la conquesta de Malta, llançant només una sèrie d'atacs aeris contra l'illa que van resultar ineficaços per neutralitzar les bases britàniques.Bragadin, p. 34-35 Davant la situació, els britànics van decidir equipar-la com a base avançada per a la força aèria i els submarins que es dedicaven a la caça dels combois navals italians que es dirigien a abastir les guarnicions a Líbia i el nou front que s'obria a la frontera amb Egipte; això, al seu torn, va obligar la Royal Navy a establir un sistema de combois navals per lliurar subministraments, avions i tot el necessari per donar suport a l'esforç bèl·lic de Malta.
En els mesos següents, van tenir lloc diverses operacions de subministrament per part de combois britànics, sempre fortament escortats per unitats navals de la Flota Mediterrània amb base a Alexandria, Egipte, o per la Força H de Gibraltar. Tot i que en alguns casos la flota de batalla italiana havia sortit al mar per contrarestar les operacions britàniques, les pèrdues patides durant la nit de Tàrent (novembre de 1940) i la batalla del cap Matapan (març de 1941) van empènyer la Regia Marina a mantenir una conducta prudent i la contraresta dels combois enemics es va confiar principalment a submarins i forces aèries; les operacions de la Regia Aeronautica, però, es van veure seriosament limitades per la manca d'especialitat en torpediners a les seves files: va caldre actuar ràpidament un cop la guerra ja havia començat, preparant algunes unitats i equipant-les amb els grans i inadequats bombarders Savoia-Marchetti SM.79.Bianchi & Maraziti, p. 20-21
Després de l'èxit de l'Operació Excés el gener de 1941, els britànics no van intentar cap altre gran comboi a través de l'estret de Sicília fins a principis de maig, quan, a l'Operació Tigre, un comboi que transportava tancs per al front nord-africà va aconseguir completar tota la travessia de Gibraltar a Alexandria, escapant dels atacs aeris i de torpedes i perdent un sol mercant a causa d'una mina.Bragadin, p. 146 Les fortes pèrdues patides durant la batalla de Creta van ajornar els moviments a gran escala fins al 21-24 de juliol, quan a l'operació Substància un comboi va arribar a Malta des de Gibraltar, interceptat només per un grup d'avions italians que van enfonsar un destructor; el grup de batalla italià es va fer a la mar però no va aconseguir enfrontar-se als britànics.Bragadin, p. 158 Després d'aquests èxits, els britànics van organitzar una nova acció (amb el nom en clau "Halberd", "alabarda" en anglès) per al setembre de 1941, reunint un dels combois més grans mai reunits pels aliats a la Mediterrània: nou vaixells mercants, reunits en el comboi WS 11X i carregats amb 81.000 tones de material militar, van sortir de Liverpool el 16 de setembre i van arribar a Gibraltar la nit del 24, on es van unir a ells la Força H de l' almirall James Somerville per al viatge a Malta.
L'operació Les forces al camp miniatura| Els creuers Edinburgh , Hermione i Euryalus durant l'escorta del comboi Halberd Les unitats britàniques que es van tornar a unir als mercants davant de Gibraltar incloïen els cuirassats , i , el portaavions (que transportava 12 torpediners Fairey Swordfish i 27 caces Fairey Fulmar dels esquadrons aeris navals 807 i 808), els creuers lleugers , , , i i 18 destructors (el neerlandès Hr. Ms. Isaac Sweers, els polonesos ORP Garland i ORP Piorun, els britànics , , , , , , , , , , , , , i ). Quatre submarins (, , i ) patrullaven la zona de l'estret de Messina, el submarí polonès ORP Sokół i el britànic HMS Urge patrullaven les aigües al nord de Sicília i el submarí neerlandès Hr. Ms. O 21 i el britànic les del sud de Sardenya , per detectar i possiblement enfrontar-se a unitats navals italianes que havien sortit a contrarestar el comboi.
Un primer albirament dels vaixells britànics va ser fet per un avió de reconeixement italià la tarda del 25 de setembre; l'endemà al matí, un hidroavió de reconeixement CANT Z.506 al sud de les Balears va albirar els vaixells de la Força H navegant una mica més lluny del comboi mercant, que en canvi va ser albirat per un avió francès que es dirigia a Algèria. El comandament de la Marina Italiana (Supermarina) creia que les unitats britàniques havien rebut instruccions per bombardejar les costes de la península o llançar avions en direcció a Malta i, atès que l'hidroavió havia informat de la presència d'un únic cuirassat (identificat com el Nelson) i un portaavions (indicat com l'Ark Royal o el ), es va prendre la decisió d'enviar l'esquadró de batalla al mar: sota les ordres de l'almirall Angelo Iachino, els cuirassats Littorio i Vittorio Veneto van salpar de Nàpols escortats per set destructors (Granatiere, Fuciliere, Bersagliere, Vincenzo Gioberti de la 13a Divisió i Nicoloso da Recco, Emanuele Pessagno i Folgore de la 16a Divisió), mentre que des de Messina els creuers pesants Trento, Trieste i Gorizia van fer-se al mar escortats per la 12a Divisió de Destructors (Corazziere, Carabiniere, Ascari i Lanciere) als quals més tard es van unir els creuers lleugers Duca degli Abruzzi i el Attendolo amb els destructors de la 10a Divisió (Maestrale , Grecale i Scirocco) van sortir de Palerm. A més, durant uns dies, tres submarins italians (Enrico Dandolo, Adua i Turchese) havien estat operant a la zona a l'est de Gibraltar, amb quatre unitats més (Axum, Serpente, Aradam i Diaspro) situades més a l'est entre Sardenya i Menorca.Bagnasco & Brescia, p. 92
Tot i que la Royal Navy tenia cinc cuirassats operatius en aquell moment, la Supermarina va decidir utilitzar només els dos més moderns, ja que la manca d'arribades de combustible dièsel d'Alemanya havia provocat una greu escassetat de combustible que va comprometre els moviments dels vaixells italians; Iachino va rebre ordres d'arribar a la zona marítima al sud-oest de Sardenya i preparar-se per a un enfrontament per a la tarda del 27 de setembre, esperant els atacs de la Regia Aeronautica que s'esperaven que aquell matí paralitzessin la formació britànica.Bragadin, p. 160
Els primers atacs miniatura|esquerra| El Prince of Wales va obrir foc amb els seus canons antiaeris en les etapes inicials de l'atac el 27 de setembre A les 11:50 del 27 de setembre, 11 torpediners italians SM79 van enlairar-se de la base d'Elmas a Sardenya: cinc del 283è Esquadró sota el comandament del capità Giorgio Grossi, quatre del 280è Esquadró sota el comandament del capità Franco Melley i dos del 278è Esquadró ; també s'hi van afegir tres Savoia-Marchetti SM.84 del 282è Esquadró sota el comandament del capità Marino Marini, que, com els dos avions del 278è, havien estat destacats recentment a Sardenya des de les seves bases a Sicília. A les 12:15, onze torpediners SM84 van enlairar-se de la base de Decimomannu: cinc del 108è Grup sota el comandament del major Arduino Buri i sis del 109è Grup sota el comandament del coronel Riccardo Helmut Seidl, comandant de l'Ala 36; l'escorta dels avions italians va ser confiada a vint caces Fiat C.R.42 del 24è Grup: dotze avions, liderats pel comandant del grup, el tinent coronel Vincenzo Dequal, acompanyarien els SM79 i els vuit caces restants, comandats pel capità Corrado Santoro, van ser assignats a la defensa dels SM84, més ràpids.Bianchi & Maraziti, p. 41-42
A les 12:55, amb el comboi britànic arribant al nord de l'arxipèlag de La Galite, els primers avions italians van ser localitzats pel radar de les unitats de Somerville. Els primers a atacar van ser els vuit SM.84 de les formacions de Buri i Marini i un separat de la formació 109 de Seidl, escortats pels caces de Santoro. Mentre els bombarders torpediners avançaven a nivell de l'aigua, els CR.42 els cobrien des d'una altitud de 2.500 metres i van entaular una batalla amb vuit caces Fulmar de l'esquadró 808, que havia enlairat de l'Ark Royal i havia atacat els avions italians a 10 milles del comboi. Un SM.84, deixat enrere per la resta de la formació, va ser abatut, i un Fulmar, danyat pels CR.42, va ser posteriorment abatut per error per les bateries antiaèries del Prince of Wales mentre intentava tornar al portaavions, matant els dos membres de la tripulació. Els vuit SM84 supervivents van atacar els vaixells britànics des del costat de babord entre les 13:00 i les 13:04, trobant-se amb un intens foc antiaeri: dos van ser abatuts abans de poder enlairar-se, els altres van llançar els seus torpedes contra el cuirassat Rodney i els destructors Lance i Sweers, que però els van evitar amb maniobres brusces. A mesura que s'allunyaven, els avions supervivents van ser metrallats de nou pels Fulmars britànics, cosa que va causar més danys i una mort entre les tripulacions.Bianchi & Maraziti, p. 42 miniatura|Un Savoia-Marchetti S.M.84 armat amb un torpede
Mentrestant, els cinc SM84 del grup de Seidl s'havien mogut a estribord del comboi britànic i, sortint d'una tempesta, es van llançar sobre els vaixells britànics cap a les 13:30, agafant-los per sorpresa: l'avió principal de la formació, presumiblement el del mateix Seidl, va aconseguir arribar a 400 metres del cuirassat Nelson, el vaixell insígnia de Somerville, impactant-lo de ple amb el seu torpede però sent abatut immediatament després pel foc antiaeri del Prince of Wales i el creuer Sheffield. Gairebé simultàniament, un altre SM84 va atacar el Nelson, fallant-lo per poc i també sent abatut pel foc britànic, mentre que dels tres que van atacar immediatament després, un va ser abatut per un Fulmar abans de la llançament i els altres dos van llançar els seus torpedes contra el creuer Euryalus, que anava per davant de l'Ark Royal a la formació, però que va aconseguir esquivar-los. En la confusió de la batalla, un Fulmar britànic es va apropar al Rodney i va ser abatut immediatament per foc amic del cuirassat, tot i que els dos membres de la tripulació van ser rescatats més tard pel destructor Duncan. El torpede que impactà al Nelson va obrir un gran forat al buc de proa, fent que el vaixell agafés molta aigua, però va aconseguir continuar tot i que la seva velocitat s'havia reduït a 18 nusos; els informes de les tripulacions al seu retorn van atribuir inicialment el torpedinament del vaixell insígnia britànic als avions del major Buri, a més d'aconseguir impactes en tres creuers enemics que, de fet, mai es van aconseguir.Bianchi & Maraziti, p. 42-43