Lastronomia hebrea engloba tota l'astronomia escrita en llengua hebrea o traduïda a l'hebreu. També inclou un gènere inusual de la literatura medieval: obres escrites en àrab però transcrites a l'alfabet hebreu. Inclou una gamma d'obres astronòmiques i cosmològiques, des de les més mítiques que es troben a la Bíblia, principalment el Tanakh (la Bíblia jueva), fins a textos religiosos jueus com el Talmud i altres obres altament tècniques.
Algunes tradicions perses i àrabs atribueixen la invenció de l'astronomia a Adam, Set i Henoc. Alguns estudiosos suggereixen que els signes del zodíac, o Mazzarot, i els noms dels estels associats amb ells van ser creats originalment com a dispositiu mnemotècnic per aquests avantpassats dels hebreus per explicar la història de la Bíblia.
L'historiador jueu Flavi Josep diu que Set i els seus descendents van preservar antics coneixements astronòmics en pilars de pedra.
Cosmologia bíblica
La cosmologia bíblica és la concepció del cosmos dels autors de la Bíblia, incloent-hi el seu origen, l'ordre, el significat i el destí. Només unes poques estrelles i constel·lacions s'anomenen individualment a la Bíblia jueva. Les referències més clares inclouen: Kesil (hebreu bíblic: כְּסִיל, romanitzat: Kəsil), s'entén comunament com Orió, un àngel gegant. Kimā (כִימָה), que poden ser les Plèiades, Aldebaran, Arcturus o Sírius. ʿĀš o ʿĀyiš (עָשׁ), possiblement les Híades, Arcturus o l'Óssa Major, o fins i tot Venus. Mezarim (מְזָרִים Məzārim), possiblement l'Óssa Major i l'Óssa Menor, o un sinònim de mazzarot, en aquest cas es referiria als planetes o a les constel·lacions del zodíac.
A part de la Terra, només dos planetes tenen nom a la Bíblia jueva: La frase "Sikkuth i Kiyyun" al llibre d'Amós 5:26 es refereix a l'accadi Saĝkud i Kajamānu, noms per a Adar, que representen Saturn. Venus, anomenada la "Reina del Cel" al Llibre de Jeremies 7:18 i en altres llocs. Que aquesta última significa Venus ho demostren els pastissos, que es diu que es feien per a ella. A Assíria i Babilònia, les ofrenes de pastissos s'anomenaven "el pa d'Ixtar", Hēlēl (הֵילֵל), el "fill del matí" (בֶּן שָׁחַר Ben-Šāḥar) al Llibre d'Isaïes 14:12, també es creu que és l'Estrella del Matí (Venus quan és visible abans de l'albada). Aquesta identificació és més coneguda per molts angloparlants pel seu nom llatí, Llucifer, el "portador de llum".
Cosmologia talmúdica La informació conservada al Talmud no emana d'un sistema homogeni, ja que són acumulacions d'almenys quatre segles, i es poden rastrejar fins a diversos autors dels Talmuds de Jerusalem i de Babilònia, entre els quals molts s'inclinaven cap al misticisme.
L'astronomia com a estudi religiós L'alt valor del coneixement astronòmic ja queda demostrat per la secció astronòmica del Llibre d'Henoc (cap al 72-80 aC), així com per dites com les d'Eleazar Ḥisma (cap al 100), un profund matemàtic, que podia "comptar les gotes a l'oceà", i que va declarar que la "capacitat de calcular el solstici i el calendari és el 'postre' [auxiliars] de la saviesa. Entre les ciències que Yohanan ben Zakai va dominar hi havia el coneixement dels solsticis i el calendari; és a dir, la capacitat de calcular el curs del Sol i la Lluna. Escriptors posteriors declaren que "a qui pot calcular el curs del sol i la revolució dels planetes i es descuida de fer-ho, se li poden aplicar les paraules del profeta: 'No consideren l'obra del Senyor, ni consideren l'operació de les seves mans'". Prestar atenció al curs del Sol i a la revolució dels planetes és una ordre religiosa; perquè aquesta és la importància de la paraules, "Aquesta és la teva saviesa i el teu enteniment davant les nacions".
Malgrat la importància general i el significat religiós atribuït a l'astronomia a Terra Santa, no hi va haver cap desenvolupament notable en astronomia durant el període talmúdic. Els cels estrellats de la terra d'Israel interessaven els jueus com a creacions de Déu i com a mitjà per determinar les festes, però per a un millor coneixement d'elles els jueus estaven, sens dubte, en deute amb els babilonis i els seus alumnes hel·lènics, com ho demostra el terme estranger guematria utilitzat per designar el càlcul del calendari. Probablement aquesta paraula representa una transposició del grec γραμματεία que significa "aritmètica, matemàtiques". La majoria de les observacions de caràcter científic van ser transmeses per Samuel de Nehardea, que assistia a les escoles dels babilonis, i que afirmava posseir un coneixement tan exacte de les regions celestials com dels carrers de Nehardea. No obstant això, deuen haver existit certes regles, perquè el rabí Gamaliel II (unes 100), que va aplicar les tauletes lunars i el telescopi, confiava per a l'autoritat en les que havien estat transmeses pels seus avantpassats paterns.
Correspondència entre els nombres bíblics i l'astronomia miniatura|Mosaic amb les dotze tribus d'Israel. El nombre set és un tema numèric recurrent a les Escriptures. Les set llums de la menorà del Temple en quatre branques corresponen a les llums dels set planetes clàssics: la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn. El misticisme jueu reconeixia la seva gran importància. Per tant, juntament amb les quatre fases lunars una mica més de set dies (~7,4 dies) cadascuna, el nombre set es va tenir molt en compte. La Torà reflecteix això, ja que el començament de la narració de la Creació segons el Gènesi, Gènesi 1:1, té set paraules i vint-i-vuit lletres (7x4) en hebreu. A Gènesi 1:14 diu: "I Déu va dir: "Que hi hagi llums al cel per separar el dia de la nit, i que serveixin de signes per marcar les estacions, els dies, els anys i les festes"... el quart dia (de 7)."
Els estudiosos identifiquen els dotze signes del zodíac amb les dotze tribus d'Israel.
Concepcions del cel i la Terra Al Talmud, com a la Bíblia, els cels i la Terra designen les dues fronteres de l'univers, amb els cels com a coberta de la Terra. Una autoritat tanaítica creia que l'esfera consistia en una placa forta i ferma de dos o tres dits de gruix, sempre brillant i mai entelada, una altra estima el diàmetre d'aquesta placa com una sisena part del viatge diürn del Sol, mentre que un altra autoritat babilònica, l'estima en 1.000 parasangues (aproximadament 5.999,62 km). Una altra autoritat afirma que el diàmetre del firmament és igual a la distància recorreguda en 50 o 500 anys i això també és cert per a la Terra i el gran mar, Tehom, sobre el qual descansa.
La distància del firmament a la Terra és un viatge de 500 anys, una distància equivalent al diàmetre del firmament, a través del qual el Sol ha de veure el seu camí per fer-se visible. El firmament està format per foc i aigua, i, segons altres, només per aigua, mentre que les estrelles estan fetes de foc. L'est i l'oest estan tan allunyats entre si com ho està el firmament de la Terra. El cel i la Terra "es besen" a l'horitzó i entre l'aigua de dalt i la de baix només hi ha dos o tres dits d'amplada. La Terra descansa sobre l'aigua i està envoltada per ella.
Segons altres concepcions, la Terra se sosté en un, set o dotze pilars. Aquests descansen sobre l'aigua, l'aigua sobre les muntanyes, les muntanyes sobre el vent i el vent sobre la tempesta, tot i que això podria ser fàcilment metafòric. També s'esmenta el globus terrestre, el kaddur.
Cronologia i el Mazzaroth
La cronologia era una consideració principal en l'estudi de l'astronomia entre els jueus; el temps sagrat es basava en els cicles del Sol i la Lluna. La correspondència de les constel·lacions amb els seus noms en hebreu i els mesos és la següent: Àries - Ṭ'leh - Nissan Taure - Shor - Iar Bessons - Teomim - Sivan Cranc - Sarṭan - Tammuz Lleó - Ari - Av Verge - Betulah - Elul Balança - Moznayim - Tixrí Escorpí - 'Aḳrab - Heixvan Sagitari - Ḳeshet - Quisleu Capricorn - Gedi - Tevet Aquari - D'li - Xevat Peixos - Dagim - Adar
Els tres primers són a l'est, els tres segons al sud, els tres tercers a l'oest i els tres últims al nord; i tots s'assisteixen al Sol. Segons un relat, durant els tres primers mesos (primavera) el Sol viatja pel sud per fondre la neu; del quart al sisè mes (estiu) viatja directament per sobre de la Terra per madurar la fruita; del setè al novè mes (tardor) viatja per sobre del mar per absorbir les aigües; i durant els tres últims mesos (hivern) viatja sobre el desert perquè el gra no s'assequi ni es marceixi.
Els quatre solsticis i equinoccis (Nissan, Tammuz, Tixrí i Tevet) sovint s'esmenten com a determinants de les estacions de l'any i hi ha referències ocasionals al lloc de sortida del Sol. De vegades s'esmenten sis estacions de l'any, i sovint es fa referència al receptacle del Sol (ναρθήκιον), mitjançant el qual es mitiga la calor de l'orbe. La Lluna també formava part del calendari: "La lluna comença a brillar el primer del mes; la seva llum augmenta fins al quinzè, quan el disc [דסקוס (δίσκοσ)] és ple; del 15 al 30 disminueix; i el 30 és invisible."
Els cossos celestes i el seu moviment miniatura|Diagrama Macrobià del segle ix de l'univers amb la terra al centre. miniatura|Il·lustració de 1660-1661 de Johannes van Loon dels signes del zodíac i el sistema solar amb la Terra al seu centre (National Library of Australia, Canberra, Austràlia) Al Talmud es poden trobar dues cosmologies diferents. Una és una cosmologia de la Terra plana que s'assembla a les descripcions del món de la mitologia del Pròxim Orient antic. L'altra és un model geocèntric, segons el qual les estrelles es mouen al voltant de la Terra. Segons Aristòtil, Ptolemeu i altres filòsofs grecs, les estrelles no tenen moviment propi, ja que estan fermament unides a esferes el centre de les quals és la Terra. Un passatge del Talmud contrasta la visió pagana amb la dels savis d'Irael que diuen:
«L'esfera es manté ferma i els planetes giren»; els savis de les nacions diuen: «L'esfera es mou i els planetes es mantenen ferms». Els savis d'Israel diuen: «El sol es mou de dia sota el firmament i de nit per sobre del firmament»; els savis de les nacions diuen: «El sol es mou de dia sota el firmament i de nit sota la terra».
El Sol té 365 finestres per les quals emergeix: 182 a l'est, 182 a l'oest i una al mig, el lloc de la seva primera entrada. El curs que descriu en un any és recorregut per la Lluna en 30 dies. L'any solar és 11 dies més llarg que l'any lunar. El Sol completa el seu curs en 12 mesos; Júpiter, en 12 anys; Saturn, en 30 anys; Venus i Mart, en 480 anys; tanmateix, aquí es planteja una objecció (en una glossa) contra l'últim nombre esmentat. El rei Antoni va preguntar al patriarca per què el Sol surt per l'est i es pon per l'oest. En el moment de la narració del diluvi del Gènesi, viatjava en la direcció oposada. Cada 28 anys torna al seu punt de partida original, i el dimarts al vespre del solstici de primavera està en oposició amb Saturn, tot i que Plató sostenia que el Sol i els planetes mai tornen al lloc d'on van començar. Aquest és un cicle de 28 anys. El cicle lunar de 19 anys podria haver estat referit al Targum Pseudo-Jonathan, Gènesi 1:14.
Els noms dels cinc planetes, una estrella i una lluna (satèl·lit planetari) són:
Shabbatay (שבתאי), Saturn (significat: "de Sàbat") Tzedeq (צדק), Júpiter (significat: "justícia") Ma'adim (מאדים), Mart (significat: "el vermell") Ḥamma (חמה), el Sol (significat: "el calent") Kokhevet (כוכבת), Noga (נוגה) o Kokhav-Noga (כוכב נוגה), Venus (significats: "el planeta femella", "el brillant" o "el planeta brillant", respectivament) Kokhav (כוכב), Mercuri (significat: "l'estel") Levanah (לבנה), la Lluna (significat: "la blanca")