The Fox and the Hound és una novel·la de 1967 escrita per l'escriptor estatunidenc Daniel P. Mannix i il·lustrada per John Schoenherr. Narra les vides de Tod, una guineu roja criada per un humà durant el primer any de vida, i Copper, un gos mestís de Bloodhound propietat d'un caçador local, a qui la narració anomena l'Amo. Després que Tod provoqui la mort del gos de caça preferit de l'home, aquest i Copper persegueixen incansablement la guineu, mentre el món humà que els envolta es transforma i Tod continua la seva vida habitual: caçar per alimentar-se, buscar parella i defensar el seu territori.

Per preparar la novel·la, Mannix va estudiar tant guineus domesticades com salvatges, nombroses tècniques de caça i la manera com els gossos de rastre semblen seguir les guineus, amb l'objectiu que el comportament dels animals fos realista.

La novel·la va guanyar el Dutton Animal Book Award el 1967, fet que va comportar que E. P. Dutton la publiqués l'11 de setembre d'aquell any. També va ser seleccionada pel club de lectura de Reader's Digest el 1967 i va rebre l'Athenaeum Literary Award. La crítica la va acollir favorablement i en va elogiar el nivell de detall i l'estil de Mannix.

Walt Disney Productions va adquirir els drets cinematogràfics de la novel·la quan aquesta va guanyar el premi Dutton, tot i que no va començar a produir-ne una adaptació fins al 1977. Molt modificada respecte del material original, la pel·lícula d'animació de Disney The Fox and the Hound es va estrenar als cinemes el juliol de 1981 i va obtenir èxit comercial.

Argument Copper, un gos mestís de Bloodhound, havia estat el preferit de la canilla de gossos de caça de l'Amo en una zona rural. Tanmateix, ara se sent amenaçat per Chief, un Coonhound negre i bronze més jove i ràpid. Copper odia Chief, que li està prenent el lloc com a líder de la canilla.

Durant una cacera d'ossos, Chief protegeix l'Amo quan l'os es gira contra ell, mentre que Copper té massa por per enfrontar-s'hi. L'Amo ignora Copper i omple Chief d'elogis, fet que intensifica l'odi i la gelosia de Copper.

Tod és una cria de guineu roja criada com a animal de companyia per un dels caçadors humans que havien matat la seva mare i els altres cadells de la ventrada. Inicialment gaudeix d'aquesta vida, però quan arriba a la maduresa sexual torna a l'estat salvatge.

Durant el primer any comença a establir el seu territori i aprèn tècniques d'evasió mentre és perseguit pels gossos de les granges de la zona. Un dia arriba a la casa de l'Amo i descobreix que la seva presència provoca una gran frustració entre els gossos encadenats de la canilla. Comença a divertir-se provocant-los fins que, un dia, Chief trenca la cadena i el persegueix.

L'Amo veu que Chief s'ha escapat i el segueix amb Copper. Mentre Chief rastreja hàbilment la guineu, Tod fuig per una via ferroviària quan s'aproxima un tren i espera fins a l'últim moment per saltar-ne fora. Chief no aconsegueix apartar-se a temps i mor atropellat.

Després d'enterrar Chief, l'Amo, profundament afectat per la mort del gos, entrena Copper perquè ignori totes les guineus excepte Tod. Al llarg de la vida dels dos animals, l'home i el gos persegueixen la guineu, i l'Amo arriba a utilitzar més d'una dotzena de tècniques de caça diferents en la seva recerca de venjança.

En cada cacera, tant el gos com la guineu aprenen nous trucs i mètodes per superar l'adversari, però Tod sempre acaba escapant.

Tod s'aparella amb una guineu més gran i experimentada, que pareix una ventrada. Abans que els cadells creixin, l'Amo troba el cau i els mata amb gas. Aquell hivern, col·loca paranys de cep. Tod aprèn acuradament com fer-los saltar sense quedar-hi atrapat, però la seva parella és capturada i mor.

Al gener, Tod troba una nova parella i tenen una altra ventrada. L'Amo empra una tècnica de caça a l'aguait: roman completament immòbil al bosc mentre imita el crit d'un conill per fer sortir les guineus. D'aquesta manera mata els cadells i, després, utilitzant el so d'una cria de guineu ferida, aconsegueix atraure i matar també la parella de Tod.

Amb el pas dels anys, la regió rural es transforma progressivament en una zona urbanitzada. Apareixen edificis i carreteres, es construeixen urbanitzacions i els agricultors són progressivament expulsats.

Tot i que gran part de la fauna ha desaparegut i caçar és cada vegada més difícil, Tod no marxa perquè aquell continua sent el seu territori. Les altres guineus que hi romanen es converteixen en carronyaires en males condicions físiques i el seu comportament canvia: els vincles duradors entre les parelles són substituïts per la promiscuïtat i els animals se separen després d'aparellar-se.

L'Amo ha perdut la major part de les seves terres i Copper és ja l'únic gos que conserva. Cada hivern tots dos continuen perseguint Tod i, d'una manera estranya, l'Amo espera amb il·lusió aquestes caceres perquè constitueixen l'únic element de la seva antiga vida que encara perdura.

L'Amo passa cada vegada més temps bevent alcohol i la gent del seu entorn intenta convèncer-lo perquè es traslladi a una residència per a gent gran, on no es permeten gossos.

Un estiu s'estén un brot de ràbia entre la població de guineus. Després que una guineu infectada ataqui un grup d'infants, les mateixes persones que volien que l'Amo abandonés casa seva li demanen ajuda per matar les guineus.

Utilitza paranys i verí per intentar exterminar-ne tantes com sigui possible, però el verí també mata animals domèstics. Després que un infant mori per ingerir-ne accidentalment, els habitants retiren tot el verí.

L'Amo organitza aleshores una cacera en què una gran quantitat de persones avancen formant una línia pel bosc per fer sortir les guineus i disparar-los. Tot i la seva edat, Tod sobreviu tant als paranys, el verí i aquesta batuda com a un intent posterior de perseguir-lo amb llebrers.

Un matí, després que Tod hagi escapat dels llebrers, l'Amo envia Copper a perseguir-lo. Quan troba el rastre de la guineu, Copper la persegueix sense descans durant tot el dia i fins l'endemà al matí.

Finalment, Tod cau mort d'esgotament. Copper s'ensorra damunt seu, també gairebé mort.

L'Amo cuida Copper fins que es recupera i tots dos gaudeixen durant un temps d'una nova popularitat provocada per la gesta del gos. Al cap d'uns mesos, però, l'entusiasme desapareix.

L'Amo torna a quedar-se sol i reprèn la beguda. Li tornen a proposar que ingressi en una residència i aquesta vegada ho accepta. Plorant, agafa l'escopeta de la paret, condueix Copper a l'exterior i l'acarona suaument abans d'ordenar-li que s'estiri. Li cobreix els ulls mentre Copper li llepa la mà confiadament.

Desenvolupament Amb la voluntat d'oferir una representació realista del comportament i els hàbits de les guineus, Mannix va passar més d'un any estudiant una parella de guineus que mantenia a casa seva.

Va explicar que havien arribat a ser tan manses que podia deixar-les anar lliurement i observar-les mentre caçaven, lluitaven, s'aparellaven i, en general, portaven una vida gairebé normal.

També va estudiar guineus salvatges i va entrevistar paranyers, caçadors, guardes de caça i responsables de canilles de gossos de caça per saber quins comportaments consideraven possibles o impossibles en aquests animals.

Mannix explica aquesta investigació en el postfaci de la novel·la. Per defensar-se de les acusacions que alguns dels esdeveniments narrats eren inversemblants, hi descriu observacions pròpies de guineus salvatges i històries sobre el comportament d'aquests animals que li havien explicat altres persones.

Pel que fa a les maniobres que Tod utilitza per fugir dels caçadors, Mannix detalla tant comportaments que havia presenciat personalment en guineus salvatges com relats que li havien servit de base per a alguns episodis de la novel·la.

Per exemple, assenyala que, tot i que algunes persones li havien assegurat que les guineus no s'introdueixen realment en ramats d'ovelles o bestiar per despistar els gossos, ell mateix les havia observat fent-ho des de la finestra de la seva habitació.

Per a l'episodi en què una guineu corre per una via ferroviària mentre s'aproxima un tren, Mannix es va basar en una història que li havia explicat un responsable de caça de la zona de Whitford Sales, prop de Thorndale, a Pennsilvània. Aquest havia hagut de deixar de caçar en aquella zona a causa d'una guineu que matava repetidament els gossos que la perseguien al ferrocarril Trenton Cutoff mitjançant aquesta mateixa estratègia.

Mannix considerava pràcticament impossible que un escriptor evités introduir un cert grau d'antropomorfisme en una novel·la d'aquest tipus, ja que un ésser humà necessàriament ha d'intentar imaginar com funciona la ment d'un animal i quines motivacions pot tenir.

Considerava que els animals pensen de manera diferent dels humans, tot i que són capaços de raonar a un «nivell rudimentari en comparació amb un ésser humà».

En explicar les descripcions de la caça, també va assenyalar la dificultat de determinar com un gos, dotat d'una capacitat olfactiva molt diferent de la humana, interpreta les olors i hi respon quan rastreja un altre animal.

L'últim capítol de la novel·la, que descriu l'última persecució de Tod per part de Copper, es basa en la història de Boston, un encreuament de Bloodhound i Foxhound de catorze mesos, i Old Baldy, una guineu roja coneguda entre els caçadors per haver aconseguit escapar de nombroses canilles de gossos.

Mannix havia llegit originàriament la història en un article de la revista Recreation. Segons aquest relat, el desembre de 1887, prop del riu James, a Virgínia, Boston va perseguir durant un dia i mig una guineu coneguda com a Baldy i tots dos van recórrer uns 80 quilòmetres.

Segons Mannix, Boston i Baldy van morir junts i van ser enterrats plegats quan els van trobar. A l'article original de Recreation, en canvi, Boston va sobreviure, tot i que mai no es va recuperar completament i va morir quan només tenia tres anys.

Copper es va inspirar en el gos de caça preferit de Bee Dee Adkins, un entrenador de gossos de caça de fama nacional amb qui Mannix havia caçat.

Alguns dels personatges humans de la novel·la es basaven en la vida i els costums d'habitants d'Oro Valley, una localitat de l'àrea de Tucson, a Arizona.

El 1967, E. P. Dutton va seleccionar la novel·la, que encara no havia estat publicada, com a guanyadora d'aquell any del seu Dutton Animal Book Award, un concurs internacional obert a autors nous en què un jurat editorial seleccionava la millor obra de ficció o no-ficció de la llargada d'un llibre dedicada als animals.

A més d'un premi en metàl·lic de 10.000 dòlars, l'editorial va obtenir els drets de publicació i va editar la novel·la en tapa dura l'11 de setembre d'aquell mateix any.

La novel·la va aparèixer simultàniament als Estats Units, publicada per Dutton, i al Canadà, a càrrec de Clarke, Irwin and Company.

Pocket Books en va publicar una reedició el 1971.

L'obra també es va publicar en dotze països més, entre els quals Finlàndia, on Otava la va editar el 1968, i Alemanya, on va ser publicada per Hoffmann und Campe.

Rebuda The Fox and the Hound va ser seleccionada pel club de lectura de Reader's Digest el 1967, i aquell mateix any se'n va publicar una versió abreujada al quart volum de la sèrie Condensed Books de l'editorial.

També va rebre l'Athenaeum Literary Award.

Booklist va situar la novel·la entre els llibres sobre animals de més nivell i en va elogiar la combinació d'anàlisi psicològica, qualitat literària i coneixements poc habituals sobre els animals i la caça.

Segons Booklist, Publishers Weekly li va concedir la seva recomanació més alta i la va considerar una evocació excepcional del món animal.