La Simfonia núm. 8 en si menor, D 759, coneguda habitualment amb el sobrenom d'Inacabada (en alemany, Unvollendete), és una simfonia de Franz Schubert composta el 1822. Schubert en va completar íntegrament dos moviments i va deixar esbossat un tercer, motiu pel qual l'obra és considerada una de les composicions inacabades més cèlebres del repertori orquestral. Malgrat el seu estat fragmentari, s'ha consolidat com una de les obres més interpretades del compositor i com una de les simfonies més representatives del primer Romanticisme.

La numeració de les darreres simfonies de Schubert ha variat segons les edicions. L'obra és coneguda tradicionalment com a Simfonia núm. 8, mentre que determinades edicions modernes la numeren com a Simfonia núm. 7. El seu número al Catàleg Deutsch és D 759.

Composició Schubert va començar la simfonia el 1822, quan tenia vint-i-cinc anys. En aquell període també treballava en obres com la Wanderer-Fantasie, D 760, i la Missa en la bemoll major. L'Inacabada marca una evolució important respecte de les seves simfonies juvenils, amb un llenguatge harmònic més atrevit, una concepció formal més flexible i un tractament orquestral més dramàtic.

El compositor va completar els dos primers moviments i va començar un tercer, un scherzo en si menor. Se'n conserva un esbós per a piano d'una part considerable del moviment i unes desenes de compassos ja orquestrats. Aquest material demostra que Schubert havia concebut inicialment l'obra com una simfonia de més de dos moviments i que, per tant, no havia previst necessàriament acabar-la amb l'Andante con moto.

S'ha especulat àmpliament sobre els motius pels quals Schubert va abandonar l'obra. No existeix, però, cap document del compositor que n'expliqui la causa. Entre les hipòtesis proposades hi ha la seva insatisfacció amb el tercer moviment, el trasllat del seu interès cap a altres composicions o les dificultats per aconseguir que les seves obres orquestrals fossin interpretades. També s'ha suggerit que l'Entr'acte en si menor de la música incidental de Rosamunde, D 797, podria estar relacionat amb un hipotètic final de la simfonia, tot i que aquesta possibilitat continua sent objecte de discussió.

Recuperació i estrena Schubert va lliurar el manuscrit dels dos moviments acabats al seu amic Josef Hüttenbrenner, perquè el fes arribar al seu germà Anselm Hüttenbrenner. El gest estava relacionat amb l'admissió de Schubert com a membre honorari de la societat musical de Graz. El manuscrit va quedar en possessió d'Anselm Hüttenbrenner durant dècades i no va ser donat a conèixer públicament durant la vida del compositor.

El 1860, Josef Hüttenbrenner va informar el director Johann von Herbeck de l'existència de la partitura. Herbeck va visitar finalment Anselm Hüttenbrenner i va aconseguir obtenir el manuscrit per poder-lo interpretar.

La primera interpretació pública va tenir lloc el 17 de desembre de 1865 a Viena, sota la direcció de Johann von Herbeck. Com que només existien dos moviments complets, Herbeck va afegir com a final un moviment d'una altra simfonia de Schubert. La recepció de l'obra va ser molt favorable i la simfonia es va incorporar ràpidament al repertori concertístic.

La primera edició de la partitura i de les parts orquestrals va aparèixer a Viena el 1867, publicada per C. A. Spina.

Instrumentació La simfonia està escrita per a una orquestra formada per:

2 flautes 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 2 trompes 2 trompetes 3 trombons timbales cordes

La presència destacada dels tres trombons contribueix especialment al caràcter fosc i dramàtic de l'obra. Schubert els utilitza no únicament per reforçar els passatges culminants, sinó també com a part integrada del color harmònic de l'orquestra.

Estructura Els dos moviments completats tenen una durada conjunta habitual d'uns vint-i-cinc minuts.

Allegro moderato, en si menor

Andante con moto, en mi major

Del tercer moviment, Scherzo. Allegro, en si menor, se'n conserven esbossos i una secció parcialment orquestrada.

I. Allegro moderato El primer moviment, en si menor, s'inicia amb una introducció molt baixa dels violoncels i contrabaixos, que presenta un motiu fosc que tindrà una funció estructural al llarg del moviment. A continuació, els violins introdueixen una figura agitada mentre el clarinet i l'oboè presenten el primer tema principal.

El segon grup temàtic presenta un caràcter més líric i apareix en sol major, amb una melodia especialment associada als violoncels. Schubert combina aquesta cantabilitat amb interrupcions sobtades de tota l'orquestra, creant forts contrastos dinàmics i expressius. L'estructura general deriva de la forma sonata, però el compositor modifica les proporcions tradicionals i dona un paper especialment important a les relacions harmòniques entre tonalitats allunyades.

La secció de desenvolupament recupera el motiu inicial i augmenta progressivament la tensió mitjançant tremolos de les cordes, modulacions i intervencions dels metalls. La recapitulació retorna els principals materials temàtics abans d'una coda dominada novament pel motiu greu de l'inici.

II. Andante con moto El segon moviment, en mi major, presenta un caràcter més serè, tot i conservar els contrastos dramàtics del primer. Les cordes introdueixen una idea tranquil·la a la qual responen els vents, establint una alternança entre episodis de gran lirisme i passatges més tensos.

Un segon tema, presentat principalment pels instruments de vent, amplia el caràcter cantabile del moviment. Al llarg del desenvolupament, Schubert introdueix canvis sobtats de tonalitat i de dinàmica, amb episodis de gran intensitat orquestral que contrasten amb els passatges més íntims. El moviment conclou de manera continguda, sense proporcionar el tipus de resolució conclusiva habitual en el final d'una simfonia de quatre moviments.

El tercer moviment Del Scherzo es conserva un esbós d'uns 112 compassos i una part de l'orquestració inicial. Schubert va arribar a orquestrar aproximadament una vintena de compassos abans d'abandonar el moviment. També existeix un breu esbós del trio en sol major.

Diversos músics i musicòlegs han intentat completar posteriorment el moviment a partir dels esbossos conservats. També s'han proposat reconstruccions de la simfonia en quatre moviments, sovint utilitzant com a final l'Entr'acte en si menor de Rosamunde. Aquestes versions no han substituït, però, la pràctica habitual d'interpretar exclusivament els dos moviments completats per Schubert.

Estil i significació La simfonia representa un punt d'inflexió en l'obra orquestral de Schubert. Respecte de les seves primeres simfonies, fortament influïdes per Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven, la D 759 desenvolupa un llenguatge més personal, caracteritzat per melodies de gran extensió, modulacions inesperades i un ús expressiu del color orquestral.

L'ús recurrent de motius, els contrastos entre passatges lírics i explosions dramàtiques i la importància concedida a les tonalitats llunyanes anticipen aspectes essencials del simfonisme romàntic posterior. La combinació d'una estructura derivada de la tradició clàssica amb un llenguatge harmònic i expressiu més lliure ha contribuït a considerar l'Inacabada una de les obres centrals de la producció de Schubert.

Discografia selecta Entre els enregistraments destacats de l'obra hi ha:

1950 – Wilhelm Furtwängler, Orquestra Filharmònica de Viena. 1963 – Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra, EMI. 1964 – Herbert von Karajan, Orquestra Filharmònica de Berlín, Deutsche Grammophon. 1966 – Karl Böhm, Orquestra Filharmònica de Berlín, Deutsche Grammophon. 1977 – Carlo Maria Giulini, Orquestra Filharmònica de Berlín, enregistrament en directe. 1978 – Carlos Kleiber, Orquestra Filharmònica de Viena, Deutsche Grammophon. 1983 – Giuseppe Sinopoli, Philharmonia Orchestra, Deutsche Grammophon. 1987 – Claudio Abbado, Chamber Orchestra of Europe, Deutsche Grammophon. 2004 - Nikolaus Harnoncourt, Orquestra Filharmònica de Berlín.

Referències

Categoria:Composicions en si menor Categoria:Composicions musicals del 1822 Categoria:Simfonies de Franz Schubert Schubert 08