miniatura| Una pàgina de Marcianus gr. 246 La Col·lecció filosòfica és un grup de manuscrits grecs que contenen obres essencialment filosòfiques, més aviat de tendència platonitzant (Plató, Procle, Damasci, Olimpiodor el Jove, Simplici, Joan Filopòn...), i això es reflecteix en l'expressió Col·lecció platònica, amb la qual també es designa.Cf. par exemple Jean Irigoin, « Survie et renouveau de la littérature antique à Constantinople », dans Cahiers de civilisation médiévale, V, 1962: « [...] Les œuvres de Platon et ses successeurs dominent, au point qu'on peut parler de collection platonicienne». La seua existència va ser descrita per primera vegada al 1893 per T. W. Allen.T. W. Allen, « . A group of ninth-century manuscripts », dans Journal of Philology, XXI, 1938. Aquests manuscrits daten del tercer quart del segle IX, del període conegut com a Renaixement macedoni, del qual constitueixen una de les joies, i semblen haver pertangut a un erudit bizantíSobre la identitat del propietari de la col·lecció, vegeu les remarques de («Le texte du Traité des premiers principes», en Damascius, Traité des premiers principes, t. I: De l'ineffable et de l'un, Paris, Les Belles Lettres, 1986), qui nega que es puga identificar amb Aretes de Cesarea, Foci —que era la hipòtesi de Diller ("Els escolis sobre Estrabó", en Traditio, X, 1954), recolzada per Irigoin— o Lleó el filòsof. Certs detalls assenyalats per Irigoin (de l'article citat anteriorment), però, testimonien la proximitat de la col·lecció amb els cercles de Foci i Lleó (per exemple, observem que una part del Parisinus graecus 1807, és a dir, el manuscrit A de Plató, segueix la ressenya de Lleó del text platònic). Marwan Rashed, "Nicolas d'Otrante, Guillaume de Moerbeke et la Collection philosophique", en Studi medievali, III, 43, 2002, (en particular), va suggerir que la Col·lecció filosòfica podria haver estat destinada a la biblioteca del Palau Imperial de Magnaura, com a part de la reorganització d'estudis superiors, però sota les reserves d'hipotesis de Constantinodas. Guglielmo Cavallo, “Qualche riflessione sulla ‘collezione filosofica’”, en C. D’Ancona (ed.), Les biblioteques dels neoplatònics, Leiden, Brill, 2007. interessat per la filosofia, i en primer lloc pern Plató i els seus "successors" (διάδοχοι).Sobre aquest terme, vegeu per exemple Marie-Odile Goulet-Cazé, « L'école de Plotin », dans Porphyre, La Vie de Plotin, t. I: Travaux préliminaires et index grec complet, per Luc Brisson et al., Paris, Vrin, 1982.

Descripció de la col·lecció Característiques generals AllenT. W. Allen, op. cit. va identificar aquest grup de manuscrits com a un conjunt tenint en compte criteris codicològics i paleogràfics. Pel que fa a la definició dels trets comuns,Per a les anàlisis paleogràfiques més recents i detallades, vegeu Lidia Perra, «Scrittura e ornamentazione nei codici della Collezione filosofica», dans Rivista di studi bizantini e neoellenici, 28, 1991. el lector hauria de consultar-ne la bibliografia.

Els manuscrits de la col·lecció WesterinkL. G. Westerink, op. cit. va dividir els manuscrits de la col·lecció en dos grups segons la identitat de l'escriba. La classificació dels diferents escribes segueix la síntesi de Cavallo.Guglielmo Cavallo, « Qualche riflessione sulla “collezione filosofica” », dans C. D'Ancona (dir.), The Libraries of the Neoplatonists, Leiden, Brill.

La primera mà El primer grup consta de sis manuscrits que es poden atribuir al mateix escriba:

Parisinus graecus 1807,Henri Omont va publicar un facsímil complet d'aquest manuscrit, Platonis codex Parisinus A.: facsímil en fototípia, París, Leroux, 1908. El manuscrit ha estat digitalitzat i posat a disposició en línia per la Biblioteca Nacional de França. designat per l'abreviatura A en les edicions de Plató. Aquest manuscrit, excepcional des del punt de vista paleogràfic per la puresa del tipus de minúscula, conté les tetralogies VIII i IX de Plató, així com les Definicions i els diàlegs apòcrifs que circulen amb el seu nom. Per tant, s'accepta que constitueix la segona part d'una còpia de les obres de Plató en dos volums, el primer dels quals es perd en la forma original: vegeu-ne l'article d'Henri Dominique Saffrey, "Retour sur le Parisinus graecus 1807, le manuscrit A de Platon", a C. D'Ancona (ed.), Les biblioteques dels neoplatònics, Leiden, Brill, 2007, p. 3-28. Per a l'autor, el volum I d'aquest Plató en dos volums "seria l'arquetip del Marcianus app. gr. IV 1 (siglum T)" (op. cit., p. 3), la qual cosa és coherent amb les posicions de DillerAubrey Diller, « The scholia on Strabo », dans Traditio, X, 1954. i Carlini;Antonio Carlini, Studi sulla tradizione antica e medievale del Fedone, Rome, Edizioni dell'Ateneo, 1972. Parisinus graecus 1962, que conté les dissertacions de Màxim de Tir (fol. 1-145) i l'ensenyament d'Alcínous Sobre les doctrines de Plató (fol. 147-175 recto); Laurentianus 80.9 + Vaticanus graecus 2197, que conté el Comentari de Proclo sobre la República de Plató. Tot i que Allen dubtava de la identitat del copista, Wilhelm Kroll, Robert DevreeseRobert Devreese, Introduction à l'étude des manuscrits grecs, Klincksieck, 1954, n. 4. i John WhittakerJohn Whittaker, « Parisinus graecus 1962 and the writings of Albinus. Part I », dans Phoenix, XXVIII, 1974. la van confirmar;Vegeu-ne sobretot la darrera síntesi de G. Cavallo, «Qualche riflessione sulla “collezione filosofica», en C. D'Ancona (dir.), The libraries of the Neoplatonists, Leiden, Brill, 2007. Parisinus suppl. graecus 921, que conté onze folis d'un palimpsest del Comentari de Proclo al Timeu de Plató ; Marcianus graecus 246, el manuscrit A de Damascius, l'únic testimoni dels principals escrits d'aquest autor ( Tractat de principis i Comentari sobre el Parmènides de Plató ). Westerink ofereix un estudi exhaustiu d'això a la seva edició del text. El copista hi va inserir correccions, comentaris i escolis que demostren un alt nivell de competència filològica i filosòfica. El manuscrit també conté correccions de la mà del cardenal Bessarió, el seu primer propietari conegut. ; Palatinus Heidelbergensis graecus 398, que inclou geògrafs menors, una crestomàtia d' Estrabó, extractes de mitògrafs i doxògrafs, així com diverses correspondències (fictícies). Segons Cavallo, encara s'ha de verificar «si el còdex va ser escrit en col·laboració amb una altra mà».

Notes i Referències

Categoria:Platonisme Categoria:Filosofia a l'antiga Grècia Categoria:Manuscrits