El Museu de Belles Arts de València o Museu de Sant Pius V és la pinacoteca més important de la ciutat de València i del País Valencià, i una de les primeres d'Espanya. Té rellevància internacional la seua col·lecció de taules gòtiques de primitius valencians (segles i ), encara que les seues joies més conegudes són l'autoretrat de Velázquez i la Mare de Déu de Pinturicchio.
Està gestionada per la conselleria de cultura de la Generalitat Valenciana.
Història L'edifici fou construït entre el 1683 i el 1744 seguint el projecte de l'arquitecte valencià Juan Bautista Pérez Castiel.
L'origen del museu se situa amb la Llei de Desamortització de Mendizábal de l'any 1837, la qual en el seu artícle 25 disposava que amb els fons expropiats es crearen museus provincials de belles arts.
El Convent del Carme albergà l'actual col·lecció pictòrica del Museu de Belles Arts de València des del 1848 fins al 1942, mentre que fou seu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Des del 1913, però, per mitjà d'un reial decret de 24 de juliol, el Museu de Belles Arts quedà deslligat oficialment de la Reial Acadèmia, per convertir-se des de llavors en una institució autònoma dependent de l'Estat, i regida per un Patronat.
Durant la Guerra Civil aquest museu, junt amb les torres de Serrans serviren com a magatzem de les millors peces del Museu del Prado, per evitar els bombardeigs de Madrid, mentre que part de les obres valencianes foren traslladades al Prado.
En acabar la guerra, el director del museu Manuel González Martí va realitzar les gestions oportunes per recuperar els quadres, i el 5 de setembre de 1939, va encarregar un informe que avaluara els danys patits per l'immoble durant la contesa amb intenció de rehabilitar-lo, fet que no es va dur a terme, ja que es va prendre la decisió de traslladar les peces valencianes a l'antic col·legi seminari de Sant Pius V.
En agost del 2015 van ser furtades unes 45 obres considerades d'escàs valor. L'actuació dels lladres tingué reduïda dificultat per la reducció de mesures de seguretat per part de l'anterior govern.
El 2017 tingueren un 5 % més de visites que el 2016.
miniatura|center|Vista del Palau de Sant Pius V des de ponentminiatura|center|Vista del Palau de Sant Pius V des de llevant
L'edifici
El Col·legi de Sant Pius V, actual Museu de Belles Arts i seu de la Reial Acadèmia de Sant Carles, va ser fundat per l'arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí per a formació de sacerdots. Projectat per Juan Pérez Castiel el 1683, la seua execució es va demorar fins ben entrat el . Està compost per dues parts: el col·legi i l'església.
El col·legi és de planta quadrangular disposat al voltant d'un claustre, i les seues dues torres en la façana que s'aguaita al Túria li donen un cert aspecte d'alcàsser, com era freqüent llavors en els monestirs i en certs palaus de la ciutat. En aquesta façana destaca l'encoixinat dels cantons, en forma de puntes de diamant, els frontons alternats rectes i corbs que coronen les finestres, les cornises i les rematades de pitxers i globus.
miniatura|center|Cúpula de l'església de Sant Pius Vminiatura|center|Església de Sant Pius V
El temple s'adossa a aquest rectangle amb la seua planta octogonal i la seua gran cúpula de vidriat blau, reconstruïda després d'haver sigut enderrocada el 1925. És de destacar també la seua façana, obra de José Minguez amb dos pisos, pilastres en ressalt i un frontó curvilini que la remata. Tot això se situa en el pas del barroc al neoclassicisme. Entre 1820 i 1826 va ser seu de la Beneficència, i el 1835 va passar a dependre de l'Estat, que el va dedicar a magatzem de provisions de l'exèrcit i, durant la Guerra Civil, a hospital militar. Després del conflicte va passar a albergar el Museu de Belles Arts.
Des de l'establiment de l'autogovern valencià i després del conveni subscrit entre l'Estat i la Generalitat Valenciana el museu ha experimentat un gran impuls. Les obres de reforma, reorganització i ampliació de l'edifici Sant Pius V s'iniciaren el 1986, amb el projecte inicial dels arquitectes Manuel Portaceli i Álvaro Gómez-Ferrer, i després modificat i millorat, planificant-se en diverses fases.
La primera fase, acabada el 1990, va permetre modernitzar les instal·lacions del costat est de l'edifici i situar a la planta baixa un saló d'actes. La segona fase, duta a terme entre 1992 i 1994, s'encarregà de reconstruir l'antiga església, amb la seua característica cúpula blava. Durant la tercera fase, inaugurada el 1997, es construïren dos grans sales per a exposicions temporals, saló d'actes, magatzems i moll de càrrega, tot alçat de nova planta en el costat oest de l'edifici. També es va rehabilitar, en la mateixa zona, un edifici del el qual actualment conté la zona administrativa, la llibreria i tenda, i la cafeteria. La quarta fase s'inaugurà el 9 de maig de 2003 i consistí en l'edificació dels pavellons destinats a contindre la col·lecció permanent. Per acabar la cinquena fase encara està per executar (2010) i consistirà en la rehabilitació de l'edifici de l'antic Col·legi de Sant Pius V, molt deteriorat en l'actualitat. http://museobellasartesvalencia.gva.es/edificio.html
El desembre de l'any 2006 http://museobellasartesvalencia.gva.es/patio_vich.html van concloure les obres de trasllat del pati de l'Ambaixador Vich per integrar-lo a l'edifici de Sant Pius V.
miniatura|center|Claustre de Sant Pius Vminiatura|center|Pati de l'Ambaixador Vich
Col·leccions Compta amb unes dues mil obres, entre les quals destaquen gran quantitat de peces d'artistes valencians dels segles i , que fan que el museu estiga especialitzat en pintura gòtica. Possiblement la col·lecció de taules gòtiques dels pintors medievals anomenats «primitius valencians» (s. -) és la que més renom dona al Museu de Belles Arts de València, tant per la qualitat com pel complet discurs artístic.
Pintura gòtica Les pintures valencianes més antigues del Museu són les Escenes de la vida de Sant Lluc, quatre taules provinents de Sant Joan del Mercat, del Mestre de Villahermosa (final del ). A través de Llorenç Saragossà (Santa Caterina i Sant Francesc), el Regne de València rep tendències pictòriques de Catalunya, vinculades a l'art italogòtic (toscà i sienés del , influït pel romà d'Orient).
A partir de 1400 els tallers autòctons, amb models propis, assoleixen la maduresa de la pintura medieval valenciana, comparable a l'art més bell i refinat d'Europa. Durant el es desenvolupen dos estils:
El gòtic internacional, primera meitat , que fusiona de diverses tendències en un nou estil de línies sinuoses, de preciosisme refinat i detallista, com en l'extraordinari Retaule de Fra Bonifaci Ferrer o dels Sacraments (1398), obra de gran perfecció tècnica (atribuït a Gherardo Starnina). El Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, obra mestra pel seu intens dinamisme. El Retaule de Sant Martí, Santa Úrsula i Sant Antoni, de Gonçal Peris Sarrià, pintor elegant i de refinat traç de línies, quadre més representatiu de l'estil internacional. També pintà la petita taula bifaç de la Verònica de la Mare de Déu i l'Anunciació. Un altre pintor d'aquesta època és Pere Nicolau, també present al museu amb el retaule dels Gojos de la Verge.
L'estil flamenc (segona meitat del ), és menys idealitzat, i amb major captació de la realitat quotidiana, però encara amb convencionalismes com el fons daurat. Destaquen les obres del Mestre de Bonastre, Díptic de l'Anunciació, amb una tècnica impecable i preciosista; o el més modest Mestre d'Altura, amb una Santa Caterina a mitjan camí entre l'estil internacional i flamenc.
Jaume Baço, Jacomart, que abans de 1451 treballà a Nàpols, té estil protorrenaixentista, d'influència flamenca i quatrocentista. Pintà la taula de Sant Jaume i Sant Gil, on continua la concepció espacial i iconogràfica medieval, però amb figures més humanes. Joan Reixac pintà el Trànsit de la Mare de Déu i la Predela amb escenes de la Passió, on fuig del fons àuric i fa un paisatge descriptiu, amb escenes de la passió.
miniatura|center|Sala de primitius valencians de Sant Pius Vminiatura|center|Retaule de Sant Martí, Santa Úrsula i Sant Antoni
Altres obres no valencianes del museu són la Verge de la Llet del castellà Pedro Berruguete, el gran tríptic de la Passió obra d'un seguidor o del taller de el Bosch, una taula bifaç amb la representació de la Verge Anunciada i Santa Isabel amb Sant Joanet, de la mà d'un seguidor de Hugo van der Goes. Destaca també la Coronació de Maria i els sants Pere i Pau, petita taula de procedència italiana del primer quart del adjudicada al pintor de San Pietro di San Simone.
En el trànsit del al existiren a València una sèrie de pintors amb unes característiques ben definides, podent-se anomenar com a protorenaixentistes, i que mesclaven elements italians amb flamencs. Entre aquestos està la figura de Roderic d'Osona, el seu fill Francesc o un Vicent Macip anterior al seu coneixement de la pintura dels Hernandos o de Sebastiano del Piombo, que faran canviar el seu estil. Junt a aquestos hi ha altres pintors menys innovadors com Nicolau Falcó, amb el seu gran retaule del Convent de la Puritat, amb escultures fetes per Onofre, Pau i Damià Forment; el Mestre de Perea o el Mestre d'Artés.
Pintura del Renaixement miniatura|Mare de Déu amb l'Infant i Sant Joanet, de Paolo de san Leocadio El Renaixement arribà ben prompte a valència, degut a l'arribada d'artistes o obres d'Itàlia o el viatge d'artistes valencians a aquest país. Una de les obres més importants és la Mare de Déu de le Febres de Pinturicchio, portada des de Roma per a la Col·legiata de Xàtiva per Francesc Borja, bisbe de Teano. http://museobellasartesvalencia.gva.es/ficha_obra.html?cnt_id=1638 Dels artistes vinguts d'Itàlia està Paolo de San Leocadio (pintor vingut per a pintar el presbiteri de la Catedral de València junt amb Francesco Pagano, gràcies a la intervenció d'Alexandre VI), representat al museu amb una Mare de Déu amb l'Infant i Sant Joanet. Dels artistes que viatjaren a Itàlia destaquen Hernando de los Llanos i Fernando Yáñez de la Almedina que treballaren al voltant de Leonardo da Vinci i vinguts a València el 1506, Yáñez té diverses taules que reflecteixen el seu aprenentatge italià. Existiren seguidors de l'estil d'aquest com Miquel Esteve, Miguel de Prado, el Mestre d'Alzira o Felip Pau de Sant Leocadi fill de Paolo de San Leocadio.
En un altre corrent, més rafaelesc i no tan leonardesc està l'obra de Vicent Macip qui en la seua maduresa va adquirir una art més romà, clàssic i monumental, imitant a Sebastiano del Piombo. El seu fill Joan Vicent Macip o Joan de Joanes va popularitzar l'estil patern, però amb menys imaginació i més dolç. Va continuar amb els mateixos esquemes Vicent Joanes (1555 - 1623), fill de l'anterior i amb un Sant Sopar al museu. Relacionats amb la tradició joanesca s'hi troben autors com Nicolau Borràs, amb obres seues procedents del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba com el retaule major de l'església, Miquel Joan Porta o Vicent Requena. Els últims anys del els protagonitza Joan Sarinyena, pintor format i Itàlia i que supera els esquemes joanescos amb un major naturalisme en el trànsit cap al barroc.
D'artistes no valencians el museu té obra d'artistes com el Greco amb un Sant Joan Baptista, un Calvari amb donant atribuït a Luis de Morales, o un retrat de Fernando d'Aragó i Borja, V Duc de Villahermosa i de Luna del flamenc establit a Aragó, Roland de Mois.
Pintura Barroca miniatura|Autorretrat de Diego Velázquez