La península Ibèrica és una gran península del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic.
Des del punt de vista latitudinal, la península Ibèrica està en latituds mitjanes: entre els 43° 47′ N de l'Estaca de Bares i els 36° 01′ N de Tarifa (Cadis). El paral·lel 40 parteix per la meitat la península, i es troba a una distància mitjana entre el pol Nord i la línia equatorial. Aquesta situació geogràfica té unes implicacions climàtiques importants com el predomini d'un clima temperat, amb dues estacions ben diferenciades (hivern i estiu) i altres dues de transició (tardor i primavera). Tot i això existeix una forta diversitat climàtica.
El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible que fos el Guadalquivir, o un altre riu de la província de Huelva, ja que textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al qual anomenen «ibers». Des de fa molt de temps els grecs estaven acostumats a anomenar la península com a Ibèria.Antonio García Bellido, España y los españoles hace dos mil años, pag. 51, notas 1 y 2, Espasa Calpe, 1945,
La seua frontera natural amb la resta del continent (o istme) és la serralada dels Pirineus i està envoltada per les mars Cantàbrica al nord, Mediterrània a l'est i sud, i l'oceà Atlàntic a l'oest.
Toponímia El nom prové del riu Íber, probablement l'actual Ebre, encara que també podria ser un altre riu de la província de Huelva, ja que textos molt antics citen un riu Iberus i un poble al qual anomenen iberus. Al principi, en la Grècia arcaica els grecs van poder anomenar-la Hespèria, ja que Hespèria era descrita com la zona més occidental del Mediterrani, encara que no se sap amb certesa si es refereix a l'actual Espanya, el Marroc o ambdues. Més tard els grecs passarien a anomenar-la Ibèria.Antonio García Bellido, Espanya i els espanyols fa dos mil anys, Espasa Calpe, 1945, , pag. 51, notes 1 i 2.
miniatura|Mapa d'Europa segons Estrabó.
Polibi, un historiador grec del que va viure un temps a la península, escriu:
Estrabó dedica el Llibre III a la península Ibèrica.
Apià d'Alexandria (segle II), en la seva Història romana, escriu:
Historiadors i geògrafs de cultura grega, com Heròdot, Estrabó i Apià, la van denominar Ibèria. Els escriptors romans al seu torn la van denominar Hispània.
La historiografia es refereix a ella també amb altres vocables, segons el context històric: Celtària, Celtibèria, Terra de Tartessos, Sefarad, Al-Andalus, etc. Alguns erudits, com Dámaso Alonso, estimaven que el nom de península Hispànica seria més adequat. El nom de península Ibèrica és menys correcte que el terme Hispànica a causa que el poble iber, del que deriva el nom, solament s'assentava en la meitat sud-oriental de la península mentre que Hispània va representar a tota la península (inclosa Portugal) geogràficament fins que Espanya (el nom derivat d'Hispània) es va convertir en una unitat política que no va representar a tota la península per la independència de Portugal del Regne de Lleó. Per tant, la historiografia també s'ha preocupat de buscar un altre nom que no tingués connotacions polítiques i que unís a Portugal i a l'Espanya política, l'element iber està en tots dos, però deixava fora a les zones del nord-oest com Galícia, Astúries, Lleó, etc. que mai van estar en zona ibera.
Dámaso Alonso esmenta la península Hispànica en una valoració d'unateoria de Menéndez Pidal .
Evolució històrica miniatura|Mapa del gravat al coure i il·luminat a mà, representant diverses característiques topogràfiques de la península Ibèrica. Ibèria va ser el nom donat pels grecs a la península, encara que la part que més coneixien era la zona meridional mediterrània, entorn del riu Íber. Hispània era el nom utilitzat pels romans per designar a la península Ibèrica, possiblement d'origen púnic.
Més tard, després de la unió dinàstica de les Corones de Castella i Aragó i les conquestes de Granada i la major part del Regne de Navarra, es va començar a anomenar Espanya als territoris resultants, per simplificació entre els no espanyols, encara que la unificació jurídica de tots aquests regnes no estigués consolidada fins al , amb els Borbó.
Fins a finals del , inicis del , tots els pobles de la península Ibèrica es consideraven espanyols, com actualment els diversos pobles d'Escandinàvia es consideren escandinaus, o els de la península Balcànica es consideren balcànics. I els de la península europea, són tots europeus.
Amb dificultat els portuguesos es van sentir obligats a deixar d'anomenar-se també espanyols, a fi de no ser presos per castellans, a mesura que es desenvolupava la castellanització d'altres regnes d'Hispània.
Per la manifesta impossibilitat històrica, política i cultural demostrada de continuar anomenant als portuguesos «espanyols», sense que poguessin ser confosos amb els castellans per altres pobles que governaven dins i fora de la península hispànica, es va començar, des de llavors, a utilitzar l'expressió «ibèric» per designar als «dos pobles» de la península Hispànica, ara preferentment anomenada pel neologisme península Ibèrica. Aquest procés va ser paral·lel i similar al que va sorgir a l'exterior d'anomenar espanyol a l'idioma castellà, convertit en l'única llengua oficial pel govern espanyol, fins que van canviar la designació oficial de l'Estat, amb la creació de la denominació oficial: Regne d'Espanya en el , i el canvi del títol dels reis de Lleó, Castella, Aragó, Sicília, etc. per als reis d'Espanya amb finalitats simbòliques d'unificació administrativa i per a la nova presentació internacional de la monarquia de la meseta.O descobrimento de Amèrica y o Tractat de Tordesilhas. , de Manuel Fernandes Costa, Biblioteca Breu, Institut de Cultura Portuguesa, Secretaria de Estado de Cultura, Ministério de Cultura y de Ciência, 1ª ed., Lisboa, 1979.
Geografia física miniatura|Imatge nocturna de la península ibèrica vista des de l'espai (NASA). La península té uns 583.832 quilòmetres quadrats i dins dels seus límits geogràfics es troben Espanya peninsular, Portugal continental, Andorra, Gibraltar (Regne Unit) i l'Alta Cerdanya (França).
Pel sud, la península està separada d'Àfrica (el Marroc i Algèria) pel mar Mediterrani (que en aquesta zona es denomina mar d'Alborán) i l'oceà Atlàntic, sent l'estret de Gibraltar el límit entre tots dos.
El punt més alt és el Mulhacén, d'una altitud de 3.482 msnm. El riu més llarg és el Tajo, amb una longitud de 1.007 km (731 km a Espanya i 275 km a Portugal).
Tradicionalment s'ha considerat com el seu centre geogràfic el turó dels Àngels, a Getafe (Madrid). També la localitat madrilenya de Pinto està nominalment i tradicionalment vinculada a aquesta consideració de centre, encara que no existeix consens científic sobre el territori exacte i el mètode de càlcul a considerar per determinar on està aquest centre.
El geògraf grec Estrabó, parlant de la península Ibèrica, la compara amb una pell de toro:
Per la seva extensió, la península Ibèrica ocuparia, en cas de ser reunificada sota un mateix Estat (com ho va estar entre 1580 i 1640, amb l'excepció d'Andorra), el lloc 48 com a país més gran del món i per la seva població ocuparia el lloc número 24.
Topografia La seva topografia té com a principal característica que la major part de la seva superfície està configurada com una meseta, amb lleuger pendent cap a ponent; aquesta té una altura mitjana de sis-cents metres sobre el nivell del mar; el litoral és rocós i amb penya-segats al nord, nord-est, nord-oest i sud-est, sent més suau la major part del litoral est i sud.
Punts extrems Punt més al sud: punta de Tarifa. Punt més al nord: punta d'Estaca de Bares. Punt més a l'est: cap de Creus. Punt més a l'oest: cap de la Roca. Punt més profund: Torca del turó del Cuevón (-1.589 msnm). Punt més alt: Mulhacén (3.482 msnm). Temperatura més alta: 47,2 °C a Múrcia, 4 de juliol de 1994. Temperatura més baixa: −32 °C a l'estany Gento, Lleida, el 2 de febrer de 1956.
Litologia La península Ibèrica s'ha dividit, segons Eduardo Hernández-Pacheco,Síntesis fisiográfica y geológica de España, 1934. Trabajos del Museo Nacional de Ciencias Naturales, 38. 584 pàgines en tres tipus de litologies predominants:
Silícia. Correspon a la meitat occidental i alguns nuclis dispersos dels Pirineus, Sistema Ibèric, Sistema Bètic i la Serralada Costanera catalana. Predominen materials de tipus granític (granit, pissarra, gneis i quarsita), els més antics de l'era Primària i anteriors. Es tracta de roques endògenes molt metamorfitzades degut a les fortes pressions i altes temperatures a què han sigut sotmeses, i també a la intensa activitat volcànica. Aquests materials normalment van quedar coberts per depòsits sedimentaris i afloren posteriorment a causa de l'erosió. L'acció de l'aigua els descompon i sorgeixen formes arrodonides i suaus com els doms i amuntonaments als vessants muntanyencs (berrocals o gravera).
Calcària. Dibuixa una "z" invertida a la part oriental del mapa, ocupant els Pirineus, Sistema Ibèric i Sistema Bètic. També la Serra da Estrela a Portugal. Es tracta de roques sedimentàries carbonatades d'origen predominantment marí de l'era Secundària o Mesozoic. La roca calcària i els conglomerats són les més abundants, encara que també són destacables les pedres arenoses o gres i les margues. Aquests materials resulten de la sedimentació mesozoica i s'elevaren durant el plegament alpí. El modelat del terreny està caracteritzat pel fenomen carst amb diverses formacions com les dolines, poljés, congosts, coves i avencs.
Argilosa. Ocupa les planes litorals de la meitat oriental i les depressions (de l'Ebre, del Guadalquivir i de la Meseta). Els materials característics són sedimentaris i continentals, de l'era Terciària i Quaternària (argiles i margues). Es tracta dels terrenys més recents i que, per tant, no s'han vist afectats per cap orogènesi i es disposen en relleus plans, on l'erosió genera estructures tabulars (turons testimoni, moles, taules, etc.) o de relleu en costa si existeix un petita inclinació. Les roques de la litologia argilosa són impermeables i els corrents d'aigua tenen un gran poder erosiu. Així, en zones humides es produeixen lliscaments de colades; però els paisatges peninsulars més típics en àrees semiàrides o àrides on, davant l'escassa vegetació, l'acció dels rierols genera xaragalls en un paisatge característic de badlands.
Relleu lang=ca|miniatura|Esquema amb les principals unitats geològiques de la península Ibèrica. La geologia de la península Ibèrica respon a una llarga història geològica, des dels temps proterozoics fins a l'actualitat, reflectint fusions i trencaments de continents, obertura d'oceans i importants episodis orogènics. Les petjades i cicatrius d'aquesta història configuren l'escorça continental, l'estructura i naturalesa de les roques ígnies, metamòrfiques i sedimentàries que componen la península així com els actuals relleus.
Geològicament, com a tret especial, la major part de la seva superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altitud de 600 metres sobre el nivell del mar. El seu litoral nord, nord-est i oest és rocallós i amb penya-segats, mentre que els litorals mediterranis són més suaus, amb platges grans. Les costes són bastant rectilínies, cosa que dificulta la penetració de la influència marina, excepte a Galícia amb un litoral molt més retallat per les ries.
Formació del relleu. Història geològica