La Revolució Francesa (1789-1799) es considera el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.
En acabar el , el regne de França, com la major part d'Europa, estava sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. Així doncs, les classes socials quedaven dividides entre privilegiats (rei, noblesa i clergat), i els no privilegiats (burgesia, pagesos, etc). En aquest context es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.
La primera etapa revolucionària, la de la Monarquia constitucional (1789-1792), succeí quan els membres del Tercer Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic Règim i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp i a París, revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el 1791, aprovà la primera constitució.
La segona etapa va ser la de la Convenció Republicana (1792-1794). Els problemes econòmics, socials i polítics se sumaren a l'oposició de la monarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república. El rei Lluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal, amb l'excepció del violent període jacobí.
La darrera etapa, la del Directori (1795-1799) va consolidar el poder de la burgesia que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el qual finalitza el període revolucionari.
La França de l'Antic Règim
miniatura|Lluís XVI, pintura de Joseph Siffred Duplessis (1725-1802) miniatura|Aquesta caricatura mostra un camperol que duu a coll un clergue i un noble. Representa el pes dels impostos que pagaven els camperols
Al final del , França i la major part d'Europa estava sotmesa a l'Antic Règim, però ja es notaven les tensions motivades per les transformacions socials, com l'auge de la burgesia, i econòmiques, com el desenvolupament de nous sistemes de producció industrial i de comerç. L'organització social i política de la monarquia absoluta de l'Antic Règim obstaculitzava l'accés de la burgesia a la plenitud del poder. Per la burgesia era necessari un canvi estructural d'acord amb la nova realitat social i econòmica; i les teories del liberalisme dels filòsofs de la il·lustració soscavaven els fonaments ideològics de l'Antic Règim. La càrrega de la situació social també pesava sobre les classes populars i pageses.
En aquest marc de tensions, el 1787, la crisi s'inicia per l'aspecte financer i econòmic de la monarquia de Lluís XVI, però no serà l'únic element. Les causes que van possibilitar la Revolució Francesa es poden sintetitzar en diversos factors estructurals:(en francès) P. Bertaud, Les origenes de la Revolution française. París, PUF (1971)A. Soboul, Las clases sociales en la Revolución francesa. Madrid, Fundamentos (1971) (en castellà)W. Doyle, Orígens of the French Revolution. Oxford, Univ. Press (1981) (en anglès)
L'estructura de la societat francesa era estamental, fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra d'una minoria. La majoria de la població vivia marcada pels tributs i la jurisdicció senyorial mentre l'economia rural continuava ancorada en un sistema d'autosuficiència amb tècniques endarrerides i crisis periòdiques. La població estava estructurada de forma jeràrquica. Al capdamunt estava la noblesa i el clergat, propietaris de la major part de les terres, amb drets senyorials i exempts d'impostos, cobraven rendes feudals. El tercer estat representava el 96% dels francesos i reunia la pagesia,La pagesia representava el 85% de la població total les classes populars urbanes (botiguers, artesans, advocats, metges, oficials) molt minoritàries però que en les mobilitzacions socials esdevindran una força temible, i la burgesia (la classe més afavorida pel creixement econòmic del , que no participava del poder polític i desitjava suprimir els privilegis i conquerir la igualtat i la llibertat en tots els àmbits), la classe a qui la filosofia de la Il·lustració va proporcionar la ideologia per desprestigiar i destruir les bases de l'Antic Règim. Les transformacions demogràfiques. El 1789, França era el país més poblat d'Europa, amb 28 milions d'habitants, i gairebé la meitat de la població tenia menys de 20 anys. L'increment demogràfic, amb una baixa taxa de mortalitat i una taxa de natalitat estable, va provocar lluites per la possessió de la terra i crisis alimentàries, situació que un seguit de collites dolentes va agreujar, amb la corresponent pujada dels preus. Entre les classes populars urbanes i rurals hi havia fam i misèria, mentre que les classes benestants aconseguien els beneficis de la prosperitat econòmica. El moviment de les idees, la lliure circulació de noves idees, en clubs, associacions i vetllades socials, formaren el pensament social previ a la revolució. Els estaments tradicionals (monarquia, clergat i aristocràcia) perderen prestigi degut, entre d'altres, a les crítiques dels filòsofs de la il·lustració. L'evolució política. Lluís XVI de França governava com un monarca del : no tenia cap limitació del seu poder car era una monarquia d'origen diví. La incapacitat de l'absolutisme per dur a terme qualsevol tipus de reforma, va abocar irremissiblement a una crisi estructural del sistema; el rei governava sense el seu parlament, els Estats Generals de França. La divisió de poders, que Montesquieu va proposar als monarques, els semblà un atemptat contra els seus drets històrics.
La crisi i feblesa de la vella estructura estamental i els factors conjunturals van agreujar la situació i van provocar l'esclat de les tensions socials. El 1780 aparegué una crisi de subsistència per l'alça del preu dels cereals,Labrouse ha demostrat que l'any 1788 el preu del blat assoleix el màxim del segle la crisi vitícola i la crisi industrial, que va comportar una alça del cost de la vida, el creixement de l'atur i l'augment de la misèria de les classes populars, amb el consegüent augment de la fam.Labrousse: Fluctuaciones económicas e historia social. Madrid, Tecnos. (1973). Constata la coincidència de l'esclat revolucionari amb el punt més alt de l'escalada de preus.
A la crisi econòmica s'hi afegí la crisi financera de l'Estat, que ingressava menys del que gastava,Compte du Tresor, de 1788: assenyala 629 milions de lliures com a despesa i 508 de lliures com ingressos provocant la fallida i fent necessària una reforma fiscal. Les principals causes foren les despeses en la Guerra d'Independència dels Estats Units (105 milions de lliures), altres despeses militars i diplomàtiques (60 milions de lliures), les fastuoses despeses de la cort (36 milions de lliures) i la manca de pagaments d'impostos pel clergat i la noblesa,La majoria d'impostos eren indirectes (s'ingressaven 208 milions d'impostos indirectes, 158 de directes, 10 de la Loteria reial i la resta –1,6 milions–, del crèdit als EUA) amb un deute acumulat de 310 milions.(en francès) F. Braesch, Finances et monnaies révolutionnaires. París, La Maison du libre français (1963) Mentre els ingressos de l'Estat francès se seguien regint per una pràctica contributiva d'origen feudal, amb una liquiditat molt feble, les despeses públiques anaven creixent contínuament.
D'una banda, el govern de Lluís XVI era incapaç de millorar una situació social en ebullició sense tocar el sistema de l'Antic Règim; de l'altra, la majoria de pagesos, classes populars urbanes, burgesia i el tercer estat desitjaven reformes socials i polítiques, recolzats per alguns nobles amb problemes econòmics i pel baix clergat. Només s'oposaven a les reformes i a la pèrdua dels seus privilegis la resta de la noblesa i l'alt clergat.
La França de la Revolució
Les causes de la mateixa Revolució Francesa varen ser ben diverses. La burgesia tenia beneficis elevats, però el seu progrés topava amb les reglamentacions que interferien en el lliure comerç i la lliure producció. A més, l'ordenació estamental els impedia accedir al poder polític. Animats per les idees il·lustrades, els burgesos demanaren canvis polítics. Per altra banda, l'aristocràcia, s'aferrava a l'antic model feudal. Dins d'aquest context, una crisi econòmica bastant greu estava present a França. Les condicions de vida dels camperols es van agreujar a causa de l'augment de càrregues feudals. Finalment, les finances del rei estaven en bancarrota perquè l'aristocràcia no pagava impostos, tan sols el tercer estat. La participació francesa en la guerra d'independència dels Estats Units (1776-1782) va fer que el dèficit fóra crònic.
El procés revolucionari es va desenvolupar en diverses fases revolucionàries.(en castellà) Albert Soboul, Compendio de la historia de la Revolución francesa, Madrid, Tecnos (1972) En els primers moments s'observen tres fases: l'aristocràtica, la burgesa i la popular.(en francès) Georges Lefebvre, La revolution Française, Peuple et Civ. París, PUF (1951) La primera és la revolta dels privilegiats, centrada en l'oposició dels dos estaments superiors a les mesures reformistes de Turgot, Necker, Calonne i Brienne que volien posar remei al dèficit estatal. Des del 1783, Calonne va fer front a les dificultats econòmiques mitjançant préstecs de particulars a la corona, però finalment va reconèixer que era indispensable una reforma fiscal i va proposar l'establiment de la subvenció territorial que haurien de pagar les propietats agràries segons la seva extensió. 1787-1788, plantejament inicial i revolta aristocràtica 1789, Estats Generals i revolta burgesa 1789-1791, Assemblea Constituent, revolució jurídica i revolta popular; 1791-1792, monarquia constitucional i Assemblea Legislativa; 1792-1795, Convenció Nacional i República 1795-1799, Directori, que va donar pas al Consolat des de la fi de 1799.
La revolta aristocràtica (1787-1788) Per combatre la recessió econòmica, la fallida de les finances reials i la fam dels anys 1788 i 1789, la monarquia només podia pensar en reformes que acabessin amb els privilegis fiscals de la noblesa i el clergat. Va reunir una Assemblea de Notables formada per prínceps, membres de l'alta noblesa, consellers del rei, magistrats municipals i membres del clergat; l'Assemblea va presentar les reformes, al Palau de Versalles, entre el febrer i el març de 1787, va rebutjar totes les mesures de reforma fiscal, es negà a les pretensions reials i exigí la convocatòria dels Estats Generals, que no s'havien reunit des de l'any 1614; d'aquesta manera pretenien iniciar la reforma fiscal. Brienne va intentar que s'aprovessin les reformes en una assemblea a París on es van boicotejar tots els acords i es va aconseguir la convocatòria dels Estats Generals. Amb la revolta aristocràtica s'iniciava el camí de la Revolució car la burgesia i les capes populars aprofitaren les eleccions a diputats per mostrar la seva disconformitat amb els privilegis de l'Antic Règim i amb l'absolutisme monàrquic.