La casa o palau del Baró de Castellet és un edifici situat al carrer de Montcada, 17 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local. Actualment, forma part del complex del Museu Picasso.

Història Les primeres referències documentals daten del 1263, quan Guillem de Caldes, propietari de l'actual núm. 15, es va adreçar a Martí de Montcada per unes obres que afectaven la mitgera de les dues propietats. El següent propietari conegut fou Pere Duran, que el 1327 la va vendre a Pere de Rones. Posteriorment, va passar a mans del seu gendre Arnau Branca, i el 1531 la seva descendent Angelina Girona la va vendre al mercader Domènec Moradell. El 1556, la seva vídua Joana Fogassot i Masdovelles i la seva filla Joana de Moradell i de Fogassot la van vendre al mercader Francesc Xifré.

El 1629, passà a mans d'Acaci Antoni de Ripoll, al mateix temps que la seva filla Eulàlia es casava amb Jeroni de Nadal i Moner, fill del propietari del Palau Nadal. El 1668, el donzell Francesc de Nadal i de Ripoll la va vendre en subhasta pública a Caterina Farell i Blai, vídua del mercader Joan Llinàs, per 2.150 lliures.AHPB, notari Jaume Bas, 37-06-1668. La nova propietària hi va impulsar una sèrie de reformes, i el 1722, el seu fill Joan Llinàs i Farell, comerciant i nomenat ciutadà honrat de Barcelona el 1674, va vendre la finca al botiguer de tall Miquel Alegre. El 1791, el seu net Miquel Alegre i Roig, fabricant d'indianes, va demanar permís per a enderrocar-la fins al primer pis i reconstruir-la de nou. El palau fou heretat pel seu fill Marià Alegre d'Aparici i d'Amat, baró de Castellet, que a la seva mort el 1831 el va llegar a l'Hospital de la Santa Creu.

Arran de la Desamorització de Madoz (1855), la finca va passar a mans de l'Estat, que el 1860 la vengué en subhasta pública al Crèdit Mobiliari Barcelonès. Aquest la faria reformar, adquirint una ploma d'aigua de la mina de Montcada i redimint un cens que la gravava. Mentrestant, els germans Salvador, Josep, Marianna i Josepa Jofre i Oriol, fills i hereus de Josep Jofre, nebot de Marià Alegre, havien iniciat un litigi per a recuperar la propietat en base al vincle establert per Miquel Alegre en el seu testament del 1736, i el 1860 van aconseguir una sentència condemnant els administradors de l'Hospital de la Santa Creu a retornar-la, però aquests hi van interposar un recurs de cassació, que el 1864 va ser desestimat pel Tribunal Suprem. El 1865, els germans Jofre prengueren possessió de la finca, i van exigir al Crèdit Mobiliari Barcelonès el pagament de 3.200 duros anuals en concepte de lloguer. Això motivaria un nou litigi, que es resolgué amb una sentència, ratificada pel Tribunal Suprem el 1876, condemnant els germans Jofre a pagar a la Comissió Liquidadora de l'esmentada societat una indemnització de 20.000 pessetes, més el preu de la ploma d'aigua i el de la redempció del cens, i a aquesta a pagar-los el lloguer de la casa durant el temps que la van ocupar, a raó de 7.500 pessetes anuals.

El 1871, Ignasi de Castells i de Bassols, Josep Blanch i Masip i Joan Subirà i Pujol, com a representants dels germans Jofre, van vendre la finca al comerciant de Granollers Jaume Rius i Lladó (†1910) per 40.000 duros.AHPB, notari Joaquim Serra, manual 1.361/29, f. 1102-1120, 03-06-1871. El 1880, aquest i seu cunyat Sebastià Torres i Planas vab constituir la societat de comerç colonial Rius i Torres, amb un capital de 50.000 pessetesAHPB, notari Constantí Gibert, 23-06-1880. i seu al mateix edifici, on tenien el magatzem. El 1893, hi va entrar com a soci el seu fill i hereu Trinitat Rius i Torres (1868-1920),AHPB, notari Ignasi Jaumandreu, 23-12-1893. i el 1899 s'hi va incorporar el seu altre fill Gabriel Rius i Torres.AHPB, notari Ignasi Jaumandreu, 17-05-1895. Trinitat Rius va ser succeït pel seu fill Jaume Rius i Fabra, a qui l'11 de setembre del 1963 l'Ajuntament de Barcelona va expropiar la finca per a ampliar-hi el recentment inaugurat Museu Picasso. La direcció tècnica de les obres va recaure sobre els arquitectes municipals del Servei de Conservació de Monuments, Ignasi Serra i Goday i Joaquim de Ros i de Ramis.

miniatura|La gran sala de la planta baixa, amb el pilar central que suporta la volta miniatura|Quarteró núm. 15 de Garriga i Roca (c. 1860)

Descripció La finca s'organitza al voltant de dos patis. El pati principal, accessible des del de carrer de Montcada, presenta una planta rectangular i al seu voltant es desenvolupen nombroses estances que comuniquen amb dit pati amb obertures de diversa entitat cronològica i estructural. El pati posterior, de planta quadrangular, presenta unes mides més reduïdes i es localitza a la banda més oriental de la propietat.

L'edifici consta de planta baixa, dos pisos i sotacoberta i es clou amb un terrat pla transitable pràcticament en la seva totalitat, a excepció del sector més occidental (on es localitza l'anomenat Saló del Baró de Castellet) on la solució utilitzada al seu coronament es la d'una coberta a doble vessant. La planta baixa es presenta com un cos obert al carrer a través de tres portes. A diferència de les portes laterals, amb llinda recta, la central presenta un arc de mig punt molt rebaixat en pedra, amb quatre dovelles treballades amb bisell, que es prolonga als muntats. Aquesta monumentalitat es deu a què es tracta de la gran portada d'accés a l'interior de la propietat.

El pis principal s'obre al carrer a través d'un balcó corregut que engloba les tres finestres d'aquest nivell. Es tracta d'un balcó en voladís, amb peanya de pedra i barana de ferro amb reganyols. A sobre de la finestra central del primer pis hi ha una peça escultòrica figurativa que mostra un personatge central, que sembla una representació de Déu Pare rodejat d'àngels. El segon pis disposa igualment de balcons, en aquest cas de voladís menys prominent i amb barana de ferro amb barrots helicoidals. Al darrer nivell s'obre un cos de petites finestres rectangulars que es corresponen amb el pis de sotacoberta (golfes).

La planta baixa s'organitza avui dia com un àmbit transitable amb arcs de diferent tipologia que dividien originàriament els espais i, amb diferent tipus de cobrició: bigues de fusta sobre permòdols i voltes de maó de pla. De fet, a les façanes del pati encara són visibles els testimonis dels grans arcs adovellats d'origen medieval que permetien la circulació o aïllament de dits espais segons les necessitats. En l'àmbit més occidental d'aquest nivell encara es conserven algunes de les sitges de la casa a un nivell de semisoterrani. A l'altra banda del pati, es localitza un espai destinat actualment a acollir les guixetes del museu Picasso, avui dia revestit totalment de formigó i que va substituir la gran escala d'accés a la finca i un forjat cassetonat de fusta, tots dos, molt probablement de cronologies barroques.

Al primer pis, es localitzen nombrosos àmbits que configuren l'espai expositiu del Museu Picasso. Destaquen, en aquest sentit, una sala construïda amb la modificació de l'antic pati elevat de la casa, el qual es va pujar al segon nivell per guanyar aquest espai de planta pis i molt especialment, la sala neoclàssica. Aquesta és fruit de la reforma barroca duta a terme cap al 1791 per Miguel Alegre i Roig, i un dels pocs elements que s'ha conservat gairebé intacte en la restauració de la finca, la qual va prioritzar la recuperació dels elements medievals per sobre dels barrocs.

Hem de destacar també una escala de caragol localitzada al primer pis, que comunica aquest amb el nivell superior.

Pati: Comparat amb la resta de patis nobles del carrer de Montcada, té unes dimensions força més reduïdes i no disposa d'una escala noble exterior d'accés als pisos superiors. El primer testimoni material d'aquest pati es remuntaria al , malgrat que la finca tindria els seus orígens a les darreries del . Així doncs, es conserven algunes llindes de les finestres coronelles del , tot i que havien estat substituïdes per altres en cronologies barroques; la troballa d'alguns dels seus elements durant la restauració de la dècada del 1960, van condicionar la seva restitució amb la incorporació de peces noves. Durant aquesta intervenció també es va refer la solana del segon pis i es van incorporar una porta i una finestra esculpides de dubtosa procedència. Malgrat l'eliminació de bona part del projecte barroc de la finca, encara es conserven nombrosos elements estructurals (murs, arcs, finestres, portes, etc.) que donen testimoni de les nombroses transformacions patides per l'edifici al llarg del temps, associades bé als projectes arquitectònics originals, bé als projectes de restauració més contemporanis.

Gran sala de la planta baixa: Aquest espai va ser construït al al lloc ocupat originàriament per l'hort medieval de la casa. La seva finalitat era, d'una banda servir com espai d' emmagatzematge i d'altra, donar suport al pati elevat que es desenvolupava a la planta noble de la finca (amb arbres i una font). A diferència d'altres finques, que solien construir aquest pati a sobre d'un terraplè, en el cas d'aquesta cas (i de les núms. 12 i 15 del mateix carrer de Montcada) es va projectar un espai diàfan. Aquesta obra va suposar una gran despesa econòmica i donava per tant notorietat al seu propietari. Es troba cobert amb una volta de maó en sardinell que recolza a sobre d'un gran pilar central de pedra; aquest espai es perllonga cap a una mena de passadís, cobert també amb una volta de maó en sardinell, en aquest cas correguda. Aquest pati es va conservar in situ fins a la reforma dels anys 1980, quan es va traslladar al segon pis per tal de guanyar espai expositiu pel Museu Picasso.

Sala neoclàssica: Aquesta gran sala (de gairebé 10 m de alçada), a la qual s'hi s'accedeix des d'una estança coneguda com a estrado, és, juntament amb l'aixecament de la nova façana de l'edifici, l'obra més rellevant realitzada entre 1792 i 1793. Destaca la riquesa dacabats emprats en la seva construcció realitzats amb materials reals i fingits. El sòcol és de marbre negre mentre que les parets estan decorades amb plafons pintats al tremp imitant marbre. El programa decoratiu es completa amb les pilastres i cornises -de guix i fusta policromada i daurada- els busts de filòsofs i les escultures de nens a sobre de les portes. Aquest empremta clàssica es reforça amb l'enteixinat amb cassetons rectangulars i el paviment de mosaic de marbre.

Referències

Vegeu també Can Llinars (Sant Pere de Vilamajor) Torre Balldovina Casa Josep Gené Ca l'Alegre de Baix Casa-fàbrica Alegre-Cirés Castell de Castellet (Sant Vicenç de Castellet) Can Magarola (Lliçà de Vall)

Bibliografia

Categoria:Patrimoni monumental de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera Categoria:Edificis de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera Categoria:Edificis gòtics de Barcelona Categoria:Edificis barrocs de Barcelona Categoria:Edificis neoclàssics de Barcelona Categoria:Museu Picasso