La estrategia del caracol és una pel·lícula colombiana de 1993 dirigida pel cineasta i director Sergio Cabrera. És una comèdia-drama i relat de ficció sobre la llibertat i la solidaritat, una metàfora del assetjament als inquilins, inspirada en un fet real. La pel·lícula tracta de les penúries de les famílies de baixos ingressos a Bogotà. L'esquerda entre rics i pobres i les seves interaccions en un sistema social altament estratificat. Els temes més importants de la pel·lícula són la ocupació i propietat de habitatge i l'assetjament immobiliari.
Sergio Cabrera i el guionista Ramón Jimeno articulen un mosaic de personatges de diferents classes socials, ideologies i idees polítiques que es constitueixen en representacions simbòliques perfectament extrapolables a qualsevol altra època i lloc del món.
La pel·lícula és protagonitzada per Frank Ramírez, Florina Lemaitre, Humberto Dorado, Fausto Cabrera i Carlos Vives. Va guanyar premis al 44è Festival Internacional de Cinema de Berlín i del Festival de Cinema de Biarritz de Cinema d'Amèrica Llatina, i guardonada a més amb altres trenta premis en diversos certàmens internacionals. És considerada per molts crítics de cinema i públic en general com la millor pel·lícula del cinema colombià.Los secretos de ‘La estrategia del caracol', eltiempo.com, 25 d'octubre de 2018
Producció Sergio Cabrera es va inspirar en una notícia que havia llegit en un periòdic colombià sobre un desnonament paradoxal i atípic. La burocràcia de la justícia colombiana va trigar tant de temps a efectuar el desallotjament de La Casa Uribe, que el jutge va arribar a descobrir que la casa ja no existia.
Encara que Cabrera havia previst la pel·lícula diversos anys abans de realitzar-la, només va començar quan el Premi Nobel Gabriel García Márquez va veure el pilot de la pel·lícula de Sergio Cabrera i els va encoratjar a continuar amb la realització. A causa de problemes de pressupost i la falta de suport del govern colombià, va trigar quatre anys per a acacar-la. De fet, per al moment, el govern colombià tancava les organitzacions culturals que donen suport a cineastes com Focine. La pel·lícula va ser filmada a Bogotà, el centre de la ciutat, amb diverses escenes filmades en les zones deprimides dels Cerros Orientales (Bogotá).
Argument La pel·lícula comença amb el periodista José Antonio Samper (Carlos Vives) entrevistant un home (un culebrero anomenat Gustavo Calle) després que els esdeveniments de la pel·lícula haguessin tingut lloc 6 anys enrere. Aquest cavaller, que també és inquilí, revela al periodista com la casa on els llogaters vivien durant tants anys va ser portada a un lloc diferent per mitjans rudimentaris però enginyosos. La història de l'home s'entreteixeix amb la representació dels esdeveniments.
L'edifici (conegut com La Casa Uribe) és antic i alberga a diferents persones. Tots són humils i de diversos orígens. Se'ls diu que abandonin la casa perquè l'amo, un home desagradable i ric de l'àrea exclusiva de Bogotà, vol que sigui declarada Bé d'Interès Cultural, encara que amb altres plans en realitat. Els llogaters s'enfronten amb les autoritats que intenten desallotjar-les tots de l'edifici. Llavors, els inquilins decideixen prendre una posició bloquejant les portes i disparant contra els policies.
Després d'aquesta confrontació els inquilins tenen més temps perquè tots a la casa tinguin prou temps per a trobar un nou lloc per a viure. Els inquilins estan legalment representats per "Perro" Romero (Frank Ramírez), que és extremadament molest per qualsevol que usi el sobrenom "Perro". Romero és un home amb alguna formació acadèmica i té els mitjans per a tractar amb les autoritats i els advocats del Dr. Holguín (Víctor Mallarino), l'amo de la casa.
El Dr. Holguin utilitza trucs bruts per a crear pressió sobre Romero fins al punt que sigui segrestat i colpejat pels homes de Holguin. Mentrestant, a l'edifici, Jacinto (Fausto Cabrera), un anarquista espanyol exiliat de naturalesa intel·lectual i rebel, disposa d'una manera de llevar tot dins de la casa (parets, finestres, banyeres, cuines, banys, sostres, etc.) cap a una parcel·la als pujols de Bogotà. Jacinto mostra "Perro" Romero com es pot fer mitjançant l'ús d'una corda i corriola, la qual cosa fa demostrant com les corrioles i cordes s'utilitzen en escenaris teatrals per a aixecar càrregues pesades. Ho fa en l'escenari del teatre Colón.
Jacinto és capaç de convèncer la resta dels llogaters perquè tothom es converteixi en un jugador d'equip i ajudin en la construcció d'una alta torre de fusta que ajudaria a moure tot a una altra casa a un parell de quadres de distància.
Com la casa és desmantellada pels inquilins Misia Trina (Delfina Guido) troba accidentalment la silueta de la Mare de Déu en una paret. Misia Trina, una dama molt religiosa que va ser l'oponent més feroç del projecte de Jacinto, finalment accedeix amb la condició que la verge fos moguda primer
Després de passar per una sèrie d'esdeveniments i perills, els inquilins poden llevar tot l'interior de la casa, però per a guanyar més temps, Romero diu a l'advocat del doctor Holguín, Víctor Honorio Mosquera (Humberto Dorado), que els inquilins volien pintar la casa com una manera de disculpar-se per qualsevol inconvenient que poguessin haver causat, i Mosquera hi és d'acord.
A mesura que s'aproxima el termini, els inquilins ho han retirat tot dins de la casa i s'han traslladat als turons utilitzant vagons tirats per cavalls, coneguts informalment a Bogotà com a zorras. Quan els advocats, els policies i el doctor Holguín s'acosten a la casa per a veure que els inquilins s'han anat, se sorprenen per una enorme explosió i l'ensulsiada de la façana de la casa. Després que la pols i els enderrocs s'han dissipat, troben una casa pintada en una paret amb un grafiti que diu "AHÍ TIENEN SU HIJUEPUTA CASA PINTADA" (sic).
La pel·lícula torna de nou al periodista José entrevistant l'home que finalment està molest per la pregunta d'un reporter i així ell surt de l'escena. Finalment els inquilins es mostren reunits en una dels pujols amb una vista panoràmica de Bogotà i una bandera colombiana onejant.Sergio Cabrera revela el verdadero final de ‘La estrategia del caracol' per Laura Martínez Duque, Revista Arcadia
Repartiment Carlos Vives…. José Antonio Samper Puporoy Frank Ramirez.... "Perro" Romero Fausto Cabrera…. Jacinto Ibarburen Delfina Guido…. Misia Trina Florina Lemaitre….Gabriel/Gabriela Luis Fernando Múnera…. Gustavo Calle Isaza "El Paisa" Vicky Hernández…. Doña Eulalia Ernesto Malbrán…. Lázaro Saín Castro…. Justo Víctor Mallarino…. Doctor Holguín, l'amo de la casa Humberto Dorado…. Víctor Honorio Mosquera Gustavo Angarita…. Fray Luis Salvatore Basile…. Matatigres Ulises Colmenares…. Arquímides Luis Fernando Montoya…. Hermes Luis Chiape…. Diógenes Edgardo Román…. Jutge Díaz Antonio Aparicio (actor).... El lladre Yezid Ferrara......Henry, el serraller Topolino Zuluaga..... el zorrero. John Hurtado...... el nen del ciri al costat del capellà
Sobre la pel·lícula La estrategia del caracol (1993) va ser un èxit de públic i crítica. Va obtenir diversos premis que van permetre al director fer altres pel·lícules sobre la societat colombiana. Les idees de Sergio Cabrera són que «el cinema pot ajudar a acariciar la utopia», un món millor i més just basat en el treballo conjunt de les persones per un objectiu comú. L'estratègia del caragol és una pel·lícula optimista, que mostra amb un profund sentit de l'humor la pobresa del tercer món i el discurs de la lluita de classes.
Sergio Cabrera la resumeix d'aquesta manera:
La narració del culebrero a la pel·lícula dona un fort caràcter simbòlic: en sis anys, res ha canviat, les condicions de vida a la ciutat continuen sent tant o més dures que abans i els desallotjaments continuen. La pel·lícula mostra les dures condicions de vida de les grans ciutats, dividides en barris rics i pobres, zones riques i industrialitzades i zones subdesenvolupades: la supeditació del poder polític als més foscos interessos de l'economia capitalista.
Té un especial ganxo cinematogràfic Don Jacinto Ibarburen, el vell anarquista espanyol que guarda la bandera de la CNT i té penjat al seu dormitori un retrat del líder anarquista espanyol, Buenaventura Durruti. Per a Don Jacinto primer, i després per la resta dels protagonistes, sempre hi ha coses per les quals lluitar i l'esperança no s'ha de perdre mai. La força i les ganes de viure que transmeten tots els inquilins de l'edifici és, precisament, l'element al voltant del qual gira tot el film: la il·lusió dels personatges, situats en tot moment per sobre de les dures condicions de vida que han de suportar, contribueix a fer versemblant i creïble la surrealista estratègia que decideixen d'adoptar, aconseguint la total identificació dels espectadors amb la seva causa.
L'alegria i creativitat dels inquilins de l'edifici que ha de ser desallotjat contrasta de manera brutal amb la visió fosca i trista de la burocràcia i les autoritats, instruments del poder econòmic empantanats en la corrupció i mancades d'escrúpols. L'enginy i l'art de viure dels inquilins contrasta també amb la violència, la intolerància i els comportaments agressius imperants en bona part de la societat colombiana.
La inutilitat de les armes i de la violència apareix en la primera escena de la pel·lícula, un nen petit mor durant els enfrontaments entre la policia i un grup d'inquilins que han construït barricades i s'han armat amb pistoles i escopetes per a impedir el desnonament. L'estratègia del caragol és un cant a la vida, a l'honor i a la dignitat. La fe i l'esperança poden moure muntanyes. Don Jacinto inspira als inquilins de la casa somnis i ideals que els permeten buscar una forma enginyosa de mantenir la seva dignitat intacta i enfrontar-se amb el poder Premis + Premis NacionalsLa estrategia del caracol a proimagenescolombia.com Premi Categoria Cerimònia Any Resultat Concurs Nacional de Guions Millor Guió Focine (Bogotà) 1993 Premi Òpera Prima34è Festival Internacional de Cinema de Cartagena1994 Premi de la Crítica Especialitzada Cercle Precolombí de Plata Millor Pel·lícula11è Festival de Cinema de Bogotà1994 Cercle Precolombí d'Or Més ben Director Cercle Precolombí d'Or Millor Pel·lícula Colombiana
+ Premis Internacionals Premi Categoria Cerimònia Any Resultat Gran Premi Espiga d'Or Millor LlargmetratgeSetmana Internacional de Cinema de Valladolid (Espanya)1993 Premi del Públic Premi de la joventut Segon Premi Coral Millor Pel·lícula15è Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà (l'Havana - Cuba)1993 Premi Coral Música (Germán Arrieta) Premi Coral Escenografia (Enrique Linero i Luis Alfonso Triana) Gran Premi Colón d'Or Millor Pel·lículaFestival de Cinema Iberoamericà de Huelva (Espanya)1993 Premi de la Federació Internacional de Cineclubs Gran Premi Sol d'Or Millor Pel·lículaFestival International de Biarritz Cinemas et Cultures de l'Amerique Latine (Biarritz - França)1993 Premi del Públic Premi de la Federació Internacional de Cinemes d'Art i Assaig Premi OCIC (24è Fòrum Internacional de Cinema Jove) 44è Festival Internacional de Cinema de Berlín (Alemanya) 1994 Federació Internacional de Premsa Cinematogràfica Fipresci Premi de la crítica Festival Internacional de Cinema (Troia - Portugal) 1994 Premi del públic 11° Annual Chicago Latin Film Festival (als Estats Units) 1995 Premis Goya Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana IX Premis Goya 1995
Referències
Enllaços externs 'La estrategia del caracol' celebra sus 25 años con imágenes inéditas, lafm.com Análisis de "La estrategia del caracol" per Eliana María Rodríguez
Categoria:Pel·lícules del 1993 Categoria:Pel·lícules de Colòmbia de la dècada del 1990 Categoria:Pel·lícules sobre ocupació d'habitatges