Gold és un thriller britànic del 1974 protagonitzat per Roger Moore i Susannah York i dirigit per Peter R. Hunt. Està basada en la novel·la del 1970 Gold Mine de Wilbur Smith. Moore interpreta Rod Slater, gerent d'una mina d'or sud-africana, a qui el seu cap, Manfred Steyner (Bradford Dillman), instrueix per trencar un dic subterrani cap al que li diuen que és una rica veta d'or. Mentrestant, s'enamora de la dona de Steyner, Terry, interpretada per York. Als Estats Units, la pel·lícula només es va estrenar com a part d'un programa doble amb Pelham un, dos, tres.
Trama Johannesburg, 1973. L'esfondrament d'un túnel a la mina d'or de Sonderditch no és accidental. En realitat, va ser un pla fallit d'un sindicat internacional per manipular els preus de l'or. Ara organitzen la perforació d'un forat a la paret subterrània de Sonderditch, al costat d'un enorme embassament. Presumiblement, quan es trenqui la presa, es produirà una inundació, destruint la mina i augmentant el valor de mercat de l'or. Entre els membres del sindicat hi ha el gendre del propietari de la mina, Manfred Steyner, així que tot això hauria d'estar fet. Però el principal còmplice de Steyner, el seu gerent, va morir en l'esfondrament del túnel. Així que ara entrevista Rod Slater, el gerent de la mina subterrània, per al càrrec vacant. Després, Slater coneix la dona de Steyner, Terry, per la que se sent atret, però ella no hi mostra interès. Tanmateix, Steyner organitza que es tornin a trobar, amb l'esperança que Terry influeixi en el seu avi, Hurry Hirschfeld, el propietari de Sonderditch, per a què doni suport a Slater. El pla funciona: Slater es converteix en gerent, i ell i Terry inicien un afer.
Slater, sense saber res del sindicat ni dels seus plans, compleix les ordres de Steyner de perforar a prop del pantà. Però per a intentar evitar una catàstrofe, col·loca una càrrega de seguretat per bloquejar el túnel en cas del trencament d'aigua. Steyner aviat descobreix que Slater s'està veient amb la seva dona, però permet que la relació continuï: això mantindrà Slater allunyat de la mina, de manera que la càrrega de seguretat es pot desactivar sense que se n'adoni. Durant un càlid Nadal, Slater i Terry piloten el seu petit avió cap a un lloc de vacances. Mentre són fora, continuen les perforacions a la mina. Quan es fa la bretxa final, un mur d'aigua rugeix pels laberints de túnels i pous. La mina s'inunda, atrapant mil treballadors. Slater sent parlar del desastre per la ràdio i exigeix a Terry que el porti de tornada a la mina. Un cop allà, Slater i Big King, un treballador indígena de confiança, baixen a la mina, desafiant les aigües de la inundació, per tornar a connectar la càrrega de seguretat que segellarà el dic i salvarà els miners atrapats. Ho aconsegueixen, però només perquè Big King sacrifica la seva vida per a detonar la càrrega, cosa que permet a Slater caure ferit en un bot de goma i surar cap a un lloc segur.
Mentre treuen a Slater de la mina camí d'una ambulància, Hirschfeld li diu: "Ets un maníac!", però amb un somriure satisfet. Terry afegeix: "T'estimo". Mentrestant, després que el complot de Steyner per destruir Sonderditch hagi fracassat, el sindicat maquina un intent d'assassinat contra aquest. Mor després de ser atropellat per un còmplice que s'apodera del cotxe de Steyner; el còmplice també perd la vida quan el cotxe de Steyner explota després que Steyner li tirés una pedra i li trenqués el parabrisa. La mort de Steyner deixa Terry lliure per continuar la seva relació amb Slater.
Repartiment Roger Moore com a Rodney "Rod" Slater Susannah York com a Terry Steyner Ray Milland com a Hurry Hirschfeld Bradford Dillman com a Manfred Steyner John Gielgud com a Farrell – cap del sindicat Tony Beckley com a Stephen Marais Simon Sabela com a 'Gran Rei' Bernard Horsfall com a Dave Kowalski Marc Smith com a Tex Kiernan John Hussey com a Plummer Bill Brewer com a Aristide George Jackson com a metge de la mina Ken Hare com a Jackson Ralph Loubser com a capità de la mina Carl Duering com a membre del sindicat alemany (anunciat com a Karl Duering) Patsy Kensit com a filla d'un membre del sindicat alemany
Llibre
La pel·lícula està basada en una novel·la de 1970 de Wilbur Smith.Gold Mine at Wilbur Smith's website
La història es basava en una inundació real d'una mina d'or prop de Johannesburg el 1968.Smith investigà per a escriure el llibre treballant en una mina d'or durant unes setmanes. "Era una mena de membre privilegiat de l'equip, podia fer preguntes i que no em diguessin que callés", diu.
El New York Times va publicar que "el Sr. Smith, un escriptor d'aventures que menysprea les subtileses, s'obre camí cap a un final ple de cossos trencats i flors de taronger".
Producció El productor Michael Klinger va comprar els drets de la pel·lícula i de Shout at the Devil com a continuació de L'assassí implacable. "En realitat, tots dos són tan durs com Carter", va dir Klinger sobre els projectes. El govern sud-africà va prometre cooperar en el rodatge a les mines.
La pel·lícula que Klinger més desitjava fer era Shout at the Devil. Tanmateix, com que era una pel·lícula d'època, necessitava un gran pressupost. Gold era més barat perquè explicava una història contemporània i acabà filmant aquesta.
Klinger intentà produir la pel·lícula amb MGM, per a qui havia fet L'assassí implacable. L'estudi va comprar l'opció de Klinger per Gold Mine per 25.000 lliures, però va insistir que Klinger contractés un escriptor experimentat, Stanley Price, per treballar en el guió juntament amb Wilbur Smith. MGM es va retirar més tard del projecte – es retiraven de tota la producció a la Gran Bretanya – i Klinger va recomprar els drets de la novel·la i el guió.British Culture and Society in the 1970s: The Lost Decade edited by Laurel Forster, Sue Harper]
El pressupost de més d'1 milió de lliures va ser recaptat principalment per empresaris sud-africans. Un relat explica que foren tres fabricants de mobles sud-africans.
Roger Moore va ser el protagonista. Va ser la seva primera pel·lícula des del seu debut com a James Bond a Viu i deixa morir (1973).Roy Moseley, Roger Moore: A Biography, 1985 p 211-213 Li van pagar 200.000 dòlars més un percentatge dels beneficis. El productor Michael Klinger empleà altres persones associades a les pel·lícules de James Bond, com ara l'editor John Glen, el dissenyador de producció Syd Cain, el dissenyador de títols Maurice Binder i el director Peter Hunt.
Tony Klinger, ajudant del productor, va dir que va intentar que Steven Spielberg dirigís la pel·lícula després d'haver quedat impressionat per Duel . Tanmateix, Roger Moore va vetar l'elecció degut a la joventut de Spielberg. "Crec que Roger estava una mica insegur sobre la seva capacitat d'actor i, en conseqüència, sempre va ser protector de la seva imatge, com la majoria d'estrelles de cinema que són menys actors i més estrelles. Suposo que és per això que vam rebre el missatge alt i clar que havia rebutjat la nostra primera opció per al director de Gold ", va dir.
Es va informar que el govern sud-africà s'oposava a la pel·lícula, però Klinger va dir que en realitat era la indústria minera. Tanmateix, a la fi la General Mining Corporation hi donà suport.
Filmació La pel·lícula va ser filmada polèmicament a Sud-àfrica sota el règim de l'apartheid, amb escenes rodades a dues grans mines, Buffelfontein i West Rand. "Havíem de baixar tres quilòmetres, cosa que va ser horrorosa", va dir Moore. "Va ser fantàstic al principi, i em vaig entusiasmar tremendament amb la mina, però després de deu dies allà baix es va tornar molt claustrofòbic."
Algunes escenes es van filmar als estudis Pinewood de Londres.
El sindicat cinematogràfic britànic, ACTT, boicotejà la pel·lícula perquè els seus membres tenien prohibit treballar a Sud-àfrica. El sindicat va suggerir que la pel·lícula es rodés en una mina a Gal·les, però els cineastes s'hi van negar, al·legant que Gal·les no s'assemblava gens a Sud-àfrica. Alguns membres van desafiar la prohibició.
Bradford Dillman va recordar més tard que "Susannah York, una liberal militant, va aprofitar totes les oportunitats publicitàries per deplorar les condicions dels miners negres, tot i les súpliques dels productors perquè ho evités."
La complexitat de filmar les escenes finals de la inundació va fer que la pel·lícula superés el pressupost.
Klinger va intentar vendre la pel·lícula a empreses com British Lion, Anglo-EMI i Rank, però va ser rebutjat. Va aconseguir vendre la pel·lícula a Hemdale.
Publicació La pel·lícula s'estrenà mundialment el 5 de setembre de 1974 a l'Odeon Leicester Square de Londres abans d'obrir-se al públic l'endemà. Es va expandir el 8 de setembre de 1974 a la resta del Regne Unit i es va expandir encara més el 12 de setembre.
Rebuda La pel·lícula va ser popular a taquilla – va ser una de les 19 pel·lícules més populars a la taquilla britànica el 1974 –, cosa que va permetre a Klinger recaptar finançament per a filmar Shout at the Devil.
El Los Angeles Times va dir que la pel·lícula "és tot el que la gent té al cap quan parla d'una pel·lícula. El seu heroi és heroic, la seva heroïna és bonica i increïblement sexy, els seus dolents són escandalosament dolents, els seus personatges cruelment acolorits. Té abast, escala, sorpresa. Té més impacte que una baralla de 15 assalts i més blat de moro que Kansas. És un viatge per Sud-àfrica i un assaig audiovisual fascinant sobre la mineria de l'or".
Premis i nominacions Premi Categoria Destinatari Resultat Ref. Premis de l'Acadèmia Millor cançó "Wherever Love Takes Me" Música d'Elmer Bernstein ;Lletra de Don Black Premis de l'Acadèmia Britànica de Cinema Millor banda sonora Alan Somes, Rydal Love, Michael Crouch,John W. Mitchell i Gordon McCallum
Referències
Enllaços externs Gold Mine at Wilbur Smith Books Revisió of film at New York Times Revisió del film a Variety
Categoria:Pel·lícules del Regne Unit de la dècada del 1970 Categoria:Pel·lícules ambientades a Sud-àfrica Categoria:Thrillers del Regne Unit Categoria:Pel·lícules del 1974 Categoria:Pel·lícules rodades a Sud-àfrica Categoria:Pel·lícules amb música d'Elmer Bernstein