La Simfonia núm. 2 en mi bemoll major, op. 35, és una simfonia del compositor finlandès Leevi Madetoja, composta entre els anys 1916 i 1918, immediatament després de l'èxit de la seva Primera Simfonia (1916). L’obra té una durada aproximada de 42 minuts. Robert Kajanus i l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki van estrenar l'obra a Hèlsinki, Finlàndia, el 17 de desembre de 1918.
Composta durant la Guerra Civil Finlandesa, la Segona es presenta com "el document musical més significatiu" del conflicte i troba el seu compositor, "profundament marcat per l'experiència", reflexionant sobre la tragèdia nacional i la pèrdua personal (el seu germà, Yrjö, i el seu amic íntim, Toivo Kuula, van morir durant les hostilitats). En conseqüència, la Segona de Madetoja és el més llarg i dramàtic dels seus tres assajos en aquesta forma i, potser per aquesta raó, és el més popular del conjunt.
La crítica va rebre l'estrena amb entusiasme i, per tant, la nova peça va establir fermament Madetoja com l'avantguarda de la música finlandesa. El 1934, Madetoja (retroactivament) va dedicar la simfonia a la seva difunta mare, Anna Madetoja.
Història A l'arribada de l'any 1918, les brases de la Primera Guerra Mundial van esclatar en una guerra civil (27 de gener - 15 de maig de 1918) entre la Rússia tsarista i el Gran Ducat de Finlàndia, que buscava la independència. Madetoja encara estava treballant en la seva nova simfonia —una composició en què havia decidit contemplar el destí de Finlàndia després de la guerra mundial i una revolució a Rússia— quan la Guerra Civil Finlandesa va portar una tragèdia personal. El 9 d'abril, els Guàrdies Rojos van capturar Yrjö Madetoja, l'únic germà supervivent de Leevi, a Viipuri, on va ser executat juntament amb altres funcionaris. Va ser Leevi qui va donar la notícia a la família:
Un mes més tard, durant les celebracions del Primer de Maig, Kuula va tenir una baralla amb un grup d'oficials de l'Exèrcit Blanc i, en la calor del moment, va ser assassinat a trets, morint el 18 de maig. Aquestes dues pèrdues van afectar profundament Madetoja i probablement van trobar expressió a la simfonia; l'epíleg que Madetoja va afegir a l'obra és de dolor i resignació: "He lluitat la meva batalla i ara em retiro".
L'estrena de la Segona Simfonia el 17 de desembre de 1918 sota la batuta de Kajanus va ser extraordinàriament ben rebuda. Escrivint a Uusi Suometar, Katila, per exemple, va proclamar l'última obra de Madetoja com "l'assoliment més remarcable de la nostra música des de la monumental sèrie de Sibelius", i certament la Segona Simfonia continua sent la més popular de Madetoja. En aquell moment, Sibelius havia escrit cinc simfonies, tot i que la Cinquena Simfonia encara no havia assolit la seva forma definitiva, que va arribar el 1919. L'estrena de la Segona Simfonia de Madetoja va impressionar igualment Sibelius, que de nou hi era present. En aquest moment, Madetoja també va compondre una peça per a piano sol en memòria del seu germà, originalment titulada Improvisació en memòria del meu germà Yrjö i publicada a la revista Lumikukkia el 1918. El 1919, Madetoja va ampliar la peça en una suite de tres moviments, El jardí de la mort, op. 41. La suite, que comparteix motius melòdics amb la Segona Simfonia, no esmenta Yrjö pel seu nom.
Estructura La simfonia està dividida en quatre moviments, amb l'I i el II enllaçats i el III i el IV enllaçats:
Discografia Fins ara, la Segona Simfonia de Madetoja només ha estat enregistrada per orquestres nòrdiques, generalment com a peça component d'un projecte d'enregistrament més ampli de les principals obres orquestrals de Madetoja, com ara les de Petri Sakari i l'Orquestra Simfònica d'Islàndia (1991–92), Arvo Volmer i l'Orquestra Simfònica d'Oulu (1998–2006), i John Storgårds i l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki (2012–13). Director d'orquestra Orquestra Enregistrat Durada Etiqueta Orquestra Filharmònica de Tampere 1981 42:30 Finlàndia (FACD 011) Orquestra Simfònica d'Islàndia 1992 43:26 Chandos (CHAN 9115) Orquestra Simfònica d'Oulu 1998 40:44 Alba Records (ABCD 132) Orquestra Filharmònica de Hèlsinki 2012 41:33 Ondina (ODA 1212-2) En la seva ressenya dels treballs de Sakari i Volmer, Tom Godell, de l'American Record Guide, destaca la Segona com la "simfonia més gran" del compositor, descrivint el primer moviment com a "ricament melòdic", el segon moviment com un "Andante bàrbar" inspirat en el segon moviment de la Primera Simfonia de Sibelius, i —en una nota menys positiva— el tercer moviment com un "scherzo monòton... [que] no aconsegueix mantenir l'interès de l'oient. L'escena de batalla dEin Heldenleben'' no ho és". Pel que fa als intèrprets, Godell dóna avantatge a Volmer i l'Orquestra Simfònica d'Oulu, la "magnífica interpretació" de la qual "transforma aquesta obra poc coneguda en una experiència musical profundament commovedora"; Sakari i l'Orquestra Simfònica d'Islàndia, en canvi, de vegades fan que l'"emocionant" simfonia de Madetoja sembli "avorrida i repetitiva".
Referències
Bibliografia Llibres Ressenyes de CD
Articles a revistes'''
Categoria:Composicions en mi bemoll major Categoria:Composicions musicals del 1918 Madetoja 02