miniatura|Manifestació a favor de l'autodeterminació de Catalunya a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona el 2019.El dret dautodeterminació és un principi fonamental dels drets humans; es tracta del dret dels pobles a "determinar lliurement el seu estatus polític".Pacte internacional de drets civils i polítics (16 des. 1966), art. 1.
El dret d'autodeterminació dels pobles fou formalitzat jurídicament per primera volta en la Carta de les Nacions Unides, ratificada l'any 1945. L'article 1 d'aquesta Carta, punt 2, estableix que un dels propòsits de les Nacions Unides és fomentar el respecte al principi d'autodeterminació dels pobles.
El 4-5 de desembre de 1950 l'Assemblea General de les Nacions Unides, en reafirmació del principi enunciat en la Carta, va reconèixer que "el dret dels pobles i nacions a la lliure determinació" era un dret humà fonamental, i decidí incloure'l en els futurs Pactes Internacionals de Drets Humans. A més a més, disposava que tots els estats han de fomentar l'exercici d'aquest dret.
El dret a l'autodeterminació és una norma de ius cogens. Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les normes de dret internacional i han d'ésser obeïdes sempre.
Origen del concepte i del terme El concepte d'autodeterminació sembla derivar lògicament del principi de les nacionalitats. A partir de mitjan és teoritzat per diversos pensadors i activistes. Així, ja el 1848, en la Crida als eslaus, Mikhaïl Bakunin proclama: "estan en un error els polonesos si, només basant-se en el dret històric, s'apropien d'Ucraïna sense ni tan sols demanar-ho al poble ucraïnès."Villanueva, Javier. Diccionario crítico de la autodeterminación: pensamiento europeo (1750-1919). Donostia: Tercera Prensa/Hirugarren Prentsa, 1990. (Gakoa liburuak; 7) P. 39. Lajos Kossuth, a l'exili londinenc, invocava "el dret sobirà de tota nació a disposar de si mateixa" (3 novembre 1851). El jurista napolità Pasquale Stanislao Mancini, en el discurs Lineamenti del vecchio e del nuovo diritto delle genti davant la Universitat de Torí (1852), afirmava taxatiu: "El dret de les nacionalitats a constituir-se llurement, a conservar la independència si la posseeixen o a reivindicar-la si la violència les manté esclaves i oprimides, és un dret sacrosant i imprescriptible".Villanueva. Op. cit., p. 141. A Londres, l'octubre de 1865, la Primera Internacional proclamava el "dret de tot poble a disposar de si mateix"; fórmula que en el Congrés de Ginebra (1866) esdevindria "dret dels pobles a disposar de si mateixos".
Pel que fa al terme, sembla que autodeterminació i dret d'autodeterminació foren encunyats en alemany: el 1865 el cèlebre historiador Theodor Mommsen es referia al "dret d'autodeterminació" (Selbstimmungsrecht) del poble alemany en referència a la qüestió de Slesvig-Holstein; el 1870 l'historiador del dret Eduard Zeller ja formulava "el dret d'autodeterminació dels pobles" (das Selbstimmungsrecht der Völker) en general.Font bàsica de tot l'epígraf: Jörg Fisch. A history of self-determination of peoples: the domestication of an illusion. Cambridge University Press, 2015. P. 116-118. [Traducció de Das Selbstimmungsrecht der Völker, 2010]
Antecedents jurídics Molts dels conceptes incorporats en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents cabdals de la lluita per la sobirania popular com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica (4 juliol 1776), així com els capitals de la Revolució Francesa. Parteix, doncs, de principis democràtics tals com la sobirania popular i el dret a la insurrecció contra la tirania.
En una resolució del Congrés de Londres (1896), la Segona Internacional donava suport "al ple dret de totes les nacions a l'autodeterminació". Sota la impulsió de Lenin, el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus incorporà al programa el dret d'autodeterminació nacional (Brussel·les-Londres, juliol 1903). El concepte fou desenvolupat per la fracció bolxevic a partir de l'escissió (1905); Lenin insistí que havia d'incloure el dret dels pobles a la independència i la constitució en Estat propi. Amb la victòria de la Revolució d'Octubre de 1917, la Declaració de drets dels pobles de Rússia (2 novembre 1917) formalitzà jurídicament el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides, per primera volta en la història.Knudsen, Rita Augestad. Moments of self-determination: the concept of 'self-determination' and the idea of freedom in 20th and 21th century international discourse [tesi doctoral]. London: Department of International History of the London School of Economics and Political Sciences, 2013. Això inquietà profundament el sistema internacional d'estats constituïts.
Emperò, foren els Catorze Punts del president dels Estats Units Woodrow Wilson (8 gener 1918) els que popularitzaren el dret d'autodeterminació, universalment i de la nit al dia, i l'introduïren al centre de la vida política internacional. El fet és paradoxal, atès que, en bona part, els Catorze Punts pretenien contrarestar les proclames de Lenin,Knudsen 2013, p. 12-13. Xosé Manuel Núñez Seixas. Entre Ginebra y Berlín: la cuestión de las minorías nacionales y la política internacional en Europa, 1914-1939. Madrid: Akal, 2001. P. 58. i que Wilson ignorava l'existència de nacions oprimides a EuropaMargaret MacMillan. Peacemakers: six months that changed the world. London: John Murray, 2002. P. 20-21. (fora del cas específic de Polònia).Núñez Seixas 2001, p. 59-60. De fet, Wilson havia pres el terme de la tradició religiosa protestant, en què es referia a la sobirania dels creients; per a Wilson, autodeterminació (self-determination) era sinònim de 'sobirania popular' i es referia als drets polítics individuals, i no pas a l'alliberament de les nacions.Núñez Seixas 2001, p. 59. En una altra paradoxa encara més retorçada, la recepció social massiva i immediata donà a la autodeterminació de Wilson el contingut postulat per Lenin: d'ençà 1918-1919, per dret d'autodeterminació dels pobles s'entén el dret de tot poble a decidir sobre el seu futur.
El dret d'autodeterminació fou invocat per representants de nombroses nacionalitats davant la Conferència de Pau de París (1919), i tingué un paper emblemàtic, però relatiu,De fet, el cinisme oportunista amb què actuaren les grans potències en aquella ocasió provocà un desencís enorme (Núñez Seixas 2001, p. 76). I la mateixa Societat de Nacions sorgida de Versalles refusà de reconèixer el dret d'autodeterminació, i optà per desactivar la qüestió promovent l'assimilació gradual de les "minories" (Núñez Seixas 2001, p. 172). en el Tractat de Versalles i altres paus de París a l'hora de traçar les fronteres de l'Europa Central i, potencialment, apuntar a la descolonització.
El dret d'autodeterminació ha estat reclamat en decennis recents per pobles d'arreu del món. En la majoria dels casos, és reivindicat per una comunitat ètnica o religiosa, minoritària al conjunt d'un Estat, que persegueix la independència envers la majoria ètnica dominant, per tal d'evitar ser discriminada o perseguida.
La Constitució de la Unió Soviètica reconeixia aquest dret a les seves repúbliques, però no va posar-se en pràctica fins a la perestroika, i va portar a la disgregació de la Unió Soviètica.
L'autodeterminació en el dret internacional Carta de les Nacions Unides En ratificar la Carta de les Nacions Unides (1945), els signataris introduïren definitivament el dret d'autodeterminació dels pobles en el marc del dret i la diplomàcia internacionals.
En aplicació de la Carta de les Nacions Unides, i de les resolucions de 4 i 5 de desembre de 1950, el dret d'autodeterminació dels pobles ha estat ratificat i desenvolupat mitjançant la Declaració sobre l'atorgament de la independència als pobles i països colonials (1960), així com pels pactes que, conjuntament amb la Declaració universal dels drets humans (10 des. 1948), constitueixen la Carta internacional dels drets humans: el Pacte internacional de drets civils i polítics (1966/76) i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals (1966/76).
Declaració sobre l'Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials La Declaració sobre l'Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials va ser adoptada per la Resolució de l'Assemblea General número 1514 (XV) de 14 de desembre de 1960. Tota la Declaració fa referència al dret a l'autodeterminació; de fet, però el dret s'esmenta específicament en l'article 2:
"Article 2. Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació; en virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural."
Mitjançant aquesta Declaració, les Nacions Unides reconeixien expressament el principi d'autodeterminació en relació amb el procés de descolonització, per tal de facilitar a les antigues colònies que decissin lliurement llur futur.
Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics Les Nacions Unides van proclamar, el 16 de desembre de 1966, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor el 23 de març de 1976 i que ha estat signat i ratificat des d'aleshores per 168 estats. En l'article 1, aquest acord internacional afirma que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació i que els estats han de respectar aquest dret.
=== Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals === Les Nacions Unides van proclamar, el 16 de desembre de 1966, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Va entrar en vigor el 3 de gener de 1976. El novembre de 2014 havia estat ratificat per 162 Estats membres de l'ONU. El text de l'article 1 és idèntic al de l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.
Situació actual Evidentment, es produeix una tensió entre el concepte d'autodeterminació dels pobles i el d'integritat territorial dels estats.
Com que Nacions Unides només havia aplicat expressament el dret d'autodeterminació dels pobles al cas específic dels pobles colonials, un cop conclòs el procés de descolonització sovint els estats membres interpreten que el dret d'autodeterminació ja només és aplicable als estats i no als pobles, i que se circumscriu als principis d'integritat territorial i de no ingerència en els afers interns. Segons això, "poble" amb dret a l'autodeterminació seria el conjunt de tota la població d'un mateix estat nació, més que no les persones que comparteixen una mateixa cultura o llengua.
Emperò, la literalitat dels textos jurídics de Nacions Unides es refereix a "tots els pobles", tant en la Carta com en la Declaració, i també en els pactes internacionals dels drets humans (de drets civils i polítics, i de drets econòmics, socials i culturals). Segons això, l'aplicació expressa d'un dret a un subconjunt específic de pobles (els colonials) no comporta pas negar-lo a tots els altres (els no considerats oficialment com a colonitzats), tant més que això contradiria la literalitat dels textos jurídics ("tots els pobles").
El 24 d'octubre de 1970 l'Assemblea General de les NU adoptà per unanimitat la resolució 2625 (XXV), Declaració sobre els principis de Dret Internacional referents a les relacions d'amistat i cooperació entre els Estats en conformitat amb la Carta de les Nacions Unides. S'hi estableix que la descolonització és una manifestació important de l'autodeterminació, però que l'àmbit d'aquest dret és més extens: també l'associa amb l'existència de govern representatiu. La Declaració afirmava que la lliure determinació és un dret de tots els pobles i que comporta obligacions per a tots els Estats, i que el seu respecte és condició necessària per a l'establiment de relacions amistoses i cooperació entre els Estats.